FELINA, MÒBIL I PUTES

CLICA PER VEURE NOTÍCIA RELACIONADA

Escolto per primer cop un nom, Felina, esgarrapo Internet, i de cop i volta allò se m’empina, despertant sobtadament per posar-se dret.

A pantalla un munt de mamelles, a quina més voluptuosa i rodona, d’un treballat catàleg de jovencelles, que me l’han fet alçar i posar tota mona.

Serveixen de dia i de nit, despullades o de sensual vestuari, ensenyen boca, cul i pit per a desgràcia del meu imaginari.

Prometo que no he fet res i em sento fatal, m’avergonyeixo, desconec què ha passat: d’una notícia del world mòbil més actual he entrat al puticlub barceloní més llustrat.

Prement una sola tecla trobo de tot, d’aquí, d’allà, de qualsevol lloc; rossa, morena, pèl-roja fins i tot, amb pell blanca o del color del foc.

Imagino, projecto, creo i no puc parar; la Bea poc a poc et follarà, la Jessica com una boja es mourà, però decideixo que la Venus és qui millor la xuclarà.

Em parlarà en català, anglès, o italià? no hi ha dubte, gaudiràs d’un bon francès i al final de pur plaer et farà cridar, en una sauna, com qualsevol finlandès.

Ho puc fer amb una o dos, al local de fantasies sexuals imaginàries o en qualsevol hotel galdós, que també surten, no són becàries.

Ara només em caldria contractar, fer-la venir, i després maliciosament bavejar, per porcament gaudir.

Explica la notícia que es veu, quan ets lluny de casa, i d’excusa serveix la fira de la mobilitat, un s’anima, agafa embranzida i dona peu, a fer el tòtil amb al pito com un esperitat.

El propietari engrandeix el calaix,  davant l’allau previst d’homes pel GSM enriquits, mentre elles es preparen de baix per donar serveis sexuals exquisits.

I pregunto: en què ha quedat un Construmat, que en això era adorable, el rebia eufòric el puticlub més reputat obrint les portes de bat a bat per la seva gent ara poc respectable?

No ho dubto i em queda clar: Sheldon Adelson i el faraònic eurovegas, a Barcelona no els caldrà imposar local, luxe i putes per fer-ho funcionar.

Però a la ciutat només li queda per demostrar si deixem de ser hipòcrites, actuem de veritat i la prostitució, amagada i sabuda, comencem a legalitzar per què elles exerceixen amb seguretat i un folli segur de no acabar perjudicat.

Salut

A LA PRESÓ!!!!

Espanya va tancar l’exercici 2011 amb un dèficit del 8,51%, 91.344 milions d’euros amb una desviació sobre el previst del 2,51%. Això significa retallar, si es vol acomplir amb el màxim acordat amb Brussel·les per aquest 2012 del 4,4%, 41.500 milions. Amb el primer pla, de retallades i increment de l’IRPF, el govern de Mariano Rajoy eixugarà 15.000 milions. En manquen 26.500. Serà capaç de ser fidel a la seva promesa de no apujar l’IVA? Segur que no, hi ha un precedent recent. I no només aquest impost; que es preparin fumadors, amants de begudes alcohòliques, els que precisen de benzina, etc...

Segons declaracions de Cristobal Montoro, actual ministre d’hisenda: “,,, els responsables som tots. El govern d’Espanya es fa responsable. Ho arreglarem entre tots.” Simplista forma de depurar responsabilitats aquesta d’esquitxar la merda damunt de tots. Els autònoms saben perfectament que això no és així. Per a ells no serveixen excuses de baixades d’ingressos, augment de despeses o impostos, impagats, interessos de crèdits demolidors o crisi nacional o internacional. Ells son els únics responsables de l’enfonsament de la seva economia empresarial i en el supòsit de caiguda lliure hauran de fer front amb els seus diners, si en queden, i patrimoni, si encara n’hi ha, als deutes generats.

Amb el dèficit fiscal espanyol, govern i oposició en són els màxims responsables, no ho som tots, ho son ells. Uns per acció, els altres per omissió; uns per gastar més del que es podia, els altres per no exercir un sever control; uns per no informar, els altres per deixar ser desinformats.

Uns van ser escollits per dirigir aquesta gran empresa que s’anomena Espanya. En ells va recaure la legitimitat de fer un bon ús dels fons públics que son de tots; els altres van sortir escollits democràticament per fer de garants del bon ús dels diners dels espanyols. Ni uns ni els altres, ni una cosa ni l’altra.

Els números no enganyen, ho han fet pèssimament. Però en política, uns ja són a casa gaudint encara de privilegis, sous i jubilacions, que cap dels parats o jubilats tindran mai, i els altres ens governen cobrant i gaudint d’un munt de privilegis, que cap dels que treballem tenim. Quelcom estem fent malament.

Cristobal Montoro on si que diu la veritat és en això de pagar-ho tots, com sempre. Tots i cadascú de nosaltres haurem de solucionar el merder en què s’han ficat, pagant més impostos o veient com retallen serveis que ells mateixos ens havien presentat com a drets adquirits i innegociables de la ciutadania.

Gestionar els diners públics requereix de molta més responsabilitat que la d’un autònom. A diferència d’aquest, la política no genera cap més conseqüència que la de perdre la butaca i els privilegis. Sembla a totes vistes poc. Potser enlloc de tan currículum de partit, els polítics haurien de presentar llicencia d’autònoms i si fan una mala gestió, conscients que no podran pagar amb diners i patrimonis aquesta ingent quantitat d’euros, a la presó!

Potser exagerem portats per la indignació però a dia d’avui surt massa econòmic malbaratar el diner públic.

Salut

AIXECAMENT CONTRA EL REI

Darrera el cas Nóos, de suposat enriquiment il·lícit del Duc de Palma, s’amaga també un interès d’abolir la monarquia espanyola. Un munt d’ismes s’han revoltat de nou i amb l’arc, ple de fletxes carregades de paraules enverinades, incideixen en un canvi que es suposa millor, apuntant al cor de la definició de monarquia parlamentaria.

Iñaki Urdangarín, avui haurà de comparèixer davant el jutge.“La meva intenció és aclarir la veritat dels fets, la declaració d’avui ajudarà a fer-ho, vinc a defensar el meu honor”, ha dit. No és moment, encara, de negar el seu honor, però les informacions i documents publicats, així com el mateix comportament del Rei i la seva família, intueixen que li serà més fàcil declarar incapacitat mental transitòria o haver actuat sota efectes de qualsevol estupefaent que innocència.

I sabedors del moment de debilitat de Sa Majestat, en què els súbdits assisteixen atònits al descrèdit, les tropes contraries s’han aixecat en armes i avancen disparant l’argument de la corrupció per veure la desitjada invasió del castell de la Zarzuela i enderrocar a Juan Carlos I, Rey de España.

El sobirà, lluita i crida als quatre vents, animant a les seves tropes, que “qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada segons la llei. La justícia és igual per a tots”. Urdangarin sembla haver-lo escoltat i, tot i el privilegi de gaudir de la possibilitat d’arribar fins a les portes del jutjat en cotxe, ha decidit fer-ho a peu com qualsevol altre imputat, per cert imputat qualsevol que tot i ser igual a ell no hauria disposat d’aquesta possibilitat.

La corrupció d’un dels membres de la família reial com argument per demanar la seva desaparició, sembla fluix. Precisament aquest no té ni la sang blava! Hi ha un munt d’arguments, de major transcendència, que es poden posar a disposició del manual contra la monarquia hispànica.

L’historia explica què la majoria de monarques han governat ostentat el poder absolut, de vegades sobre la base de la suposada divinitat, i la més absoluta imposició, autoritarisme i violència tot disposant dels més impensables privilegis. Recorda a una dictadura no massa llunyana que volem superar.

L’etimologia ens diu que monarca ve del grec μονάρχης (un, singular) i de  áρχων (governant) i significa un únic governant absolut. Si definim democràcia, com una forma d'organització de grups de persones amb la característica predominant de què la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, qualsevol fórmula de barrejar els dos mots, monarquia i democràcia, etimològicament és inviable.

La legitimitat dels representants en una democràcia la confereixen les diferents formes de participació directa dels ciutadans. A Espanya mai s’ha articulat una votació per instaurar la monarquia parlamentaria.

La declaració dels drets humans rebutja clarament la desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu mentre que el tron és hereditari i suposa que el primogènit de Sa Majestat és qui disposa de més meritocràcia per ocupar aquest càrrec. El príncep Felip serà el proper rei d’Espanya, sí o sí.

La igualtat de gènere és negada o posada en dubte. El rei sempre ha de ser masculí o en el millor del casos la dona ho pot ser sempre i quan no hi hagi descendència masculina, renunciant  fins i tot a la llei del més gran com a succesor. Les dos infantes Elena i Cristina són majors que el príncep Felip, però ell serà el rei, sí o sí.

Nega el dret a l’autodeterminació dels pobles ja que és el garant de la unitat nacional davant la divisió territorial. Catalunya i el País Basc ho tenen magra.

El debat monarquia o república s’hauria de moure en el terreny dels valors de la democràcia i els drets humans, en cap cas en àmbits de corrupció o despesa. I és que, ¿hi ha qualsevol de nosaltres que asseguri que amb molts dels polítics que ens representen actualment, el president de la República no es posaria un sou extremadament alt amb unes dietes exagerades i no acabaria sortint en qualsevol notícia de corrupció?. Això sí, seria escollit pel poble, no gaudiria d’un càrrec vitalici i hereditari i podria ser tan home com dona, fins i tot potser, i és molt suposar, deixaria parlar al poble sobre divisió territorial . Això és el que marca la diferencia entre opcions.

Su Majestad el rey Don Felipe de Borbón, si o no?

Salut 

26.300 EUROS CONTRA LES RETALLADES

De l’extrema situació de crisi que està provocant en tants la més absoluta pobresa i a tots retallades en les prestacions assegurades, només en sortirem pel nostre propi esforç. La societat no pot esperar que l’ajudin ni els poders ni els poderosos, ni tan sols que ens ho solucioni una política immersa en la més absoluta improvisació davant una situació que la supera. Ara, més que mai, hem de ser tots i cadascú de nosaltres els que ens arremanguem i ho fem possible. Ara, més que mai, paraules com solidaritat, altruisme, companyonia, unió, en definitiva amor al similar, són el camí per suplir les mancances provocades per un deteriorat sistema i evitar en la mesura del possible l’augment de les diferencies, les injustícies i la debilitat de persones amb noms i cognoms.

Aquest dimarts en el marc de les instal·lacions de l’Hospital de Granollers es va fer entrega del primer donatiu destinat a la Unitat de Cures Pal·liatives i fruit de la iniciativa ciutadana al voltant de la Mitja Marató de Granollers “els 21 els correm pel Toti i per tots els que ens han deixat i lluiten contra el càncer”. 26.300 euros que serviran per adquirir material tangible que millori la funció assistencial dels malalts.

Aquests diners han estat recaptats en una de les moltes activitats que el dinamisme social ha creat al voltant de la proposta. Gran Centre Granollers, l’associació de comerciants del centre de la ciutat, en col·laboració amb la Caixa ha posat a disposició de l’Associació d’Amics d’en Jordi Vinardell, promotora d’aquesta acció solidaria, el 5% de l’import de les compres fetes a través de la seva targeta durant la campanya de Nadal.

I no s’acaba aquí. El proper 25 de març a les sis de la tarda, en un acte de cloenda obert a tothom, es farà entrega de la resta de diners. A l’Hotel Granollers es farà un repàs al que ha estat aquest moviment cyan, color de la samarreta protagonista de tot plegat, en record de l’amic Toti i contra el càncer. La xifra sumarà a l’anterior i visualitzarà el que entre tots som capaços d’assolir.  

De l’emotiva senzillesa de recordar a un amic, víctima d’un tumor cerebral, va sorgir una simple idea. D’una simple idea ha nascut un inesperat compromís social. Del gratificant compromís social n’ha sorgit un ajut a la millora d’un servei que acompanya a malalts i familiars en els moments de màxima crueltat. No és suficient, però què més es pot demanar?

Doncs que aquestes mostres d’esforç general es vagin repetint arreu, sumant a les ja existents, i serveixin per pal·liar la precarietat d’una situació cada cop més complicada. I una reflexió final extreta del seguiment d’aquesta proposta: la gent necessita ser protagonista de l’acció, cada un amb les seves possibilitats, i no tan sols ser qui paga la mateixa. Però d’això en parlarem un altre dia.

Com deia Gandhi: “el que fem és poc important, però és molt important que ho fem”.

Salut

ODA A GUARDIOLA

Guardiola s’aixecarà ben d’hora, però la renovació la deixa per ben tard. I què? Els culés només podem estar-li agraïts, tan si es queda com si decideix marxar, tan si ho diu aviat com tard. Els únics que tenen pressa per saber-ho són els mitjans de comunicació i la seva necessitat d’un titular que molts tertulians agraden de donar abans que ningú. Les reiteratives preguntes estan convertint les rodes de premsa en una cançó enfadosa. Les diferents opinions cansen per reiteratives respostes a la pregunta. PROU! Deixeu-lo tranquil, però també deixeu-nos tranquils als culés. D’això se’n ocuparà ell, no ens en feu preocupar a nosaltres. No ens perdem en tonteries i gaudim d’aquest equip i del moment històric que està escrivint.

No ho té clar, diu. Hem de dubtar del que diu? Guardiola s’ha guanyat la suficient credibilitat dins el club com per ser esperat i disposar de la seguretat que, suposant un adéu, deixarà el relleu ben lligat. Al millor entrenador de la historia del club, serà el temps qui li faci merescuda justícia, no li devem submissió, però sí respecte cap a una decisió que haurem de respectar.

Ara no ho té fàcil. Quan va arribar, neteja d’un cicle acabat. Acomiadament d’uns coneguts (Ronaldinho, Deco, més tard Etoo...) amb qui no l’unia res. Noves cares, nou projecte, noves il·lusions i fam de títols. Han passat prop de quatre anys, i això en futbol és molt, i més si ho guanyés gairebé tot amb gairebé els mateixos. Els discursos i els vídeos encoratjadors ja no són tan fàcils. El desgast del projecte pot estar proper. Arribarà aviat el moment del canvi. La pressió personal a la que està sotmès, generada per un club d’aquestes dimensions i la visualització de què aquest cop haurà de prendre decisions sobre el futur d’uns jugadors convertits en companys dels millors anys del millor Barça de la historia, pot no venir-li de gust. És més difícil, no serà fàcil com el primer dia, i potser per tot això no es vulgui aixecar aviat.

Si el proper any continuem amb ell de director d’una orquestra que ha creat escola, bé. Sinó, no ens quedarà més què agraïr-li el temps dedicat i esperar que el proper ho faci la meitat de bé. Amb Guardiola poca broma!

Per cert Pep, on estaràs millor si això d’estar-te a casa no t’agrada?

Salut

TARONGES I PORRES

No m'agrada la violència gratuïta

Benvolguts valencians,

sempre us he mirat amb certa animadversió, desafecte i llunyania. Us he negat, depreciat i fins i tot insultat. Em sentia correspost en aquests sentiments. Catalunya i Valencia, valencians i catalans, dos pobles enfrontats darrerament. És evident que les diferències no es poden esborrar en un sol dia, ni en dos... però avui em noto més proper que mai a vosaltres. A ben segur que us seguiré mirant de reüll, dubtant de vosaltres, anant de cara per no donar-vos l’esquena. Ara bé, quan la crueltat de la imaginació es torna realitat, la realitat nega la imaginació. Més d’un cop us hauria fotut amb un garrot al cap però ara que he vist com es fa, no em fa ni puta gràcia.

Els cops i les vexacions per part dels mossos a la gent de Plaça Catalunya em feien mal a mi. Eren dels meus, eren catalans. Ara, i per sorpresa pròpia, l’actuació policial envers vosaltres, també. Però si no sou dels meus! Aquests, no son aquells que sempre s’han significat com a anticatalans?... Us reconec així, però la injustícia, la intolerància i l’abús de poder sempre despertaran en mi indignació, independentment de qui en sigui la víctima. I els vostres joves han estat víctimes.

Víctimes d’un ordre públic malentès; d’una comparsa que s’ha excedit a l’anar disfressada; d’uns governants que per acció o omissió acaben imposant la seva força com a justificació d’unes paraules que ja no justifiquen res; d’uns quants que us volen callar per no saber què dir; d’un grapat que volen imposar la força pública a un públic que té la força.

Una part de la vostra gent ha estat esclafada per uns representants amb porra que haurien de ser al vostre servei. Els hi heu explicat que encara que la transferència és del “Ministerio del Interior”, sou vosaltres, i molts com vosaltres, qui els paguem? Algú els ha explicat que avui són uns joves qui protesten i que demà potser els tocarà a ells? Quan no hi hagin diners pels cóssos policials, que no n’hi hauran, i surtin a protestar per no gaudir de la seguretat necessària per fer la seva feina, haurem de sortir nosaltres amb cassoles i paelles per tornar a l’ordre públic que avui defensen? Quina sort tenen que no hi hagi ningú que els  tracti a ells demà com a alguns de vosaltres fa unes hores.

N’hi ha que ni tan sols podrien entrar a presó per ser menors d’edat. I no us creieu el discurs fàcil: tots són d’esquerra radical, violents i contraris al sistema. Jo podria fer el mateix: no hi cap policia bona persona ni polític què no sigui corrupte. Molts només demanaven calefacció i una educació pública vàlida.

Avui alguns han fet servir als cóssos de seguretat amb la intenció de fer callar a un grapat de joves que protestaven. Qui ens assegura que demà no haurem de protestar nosaltres i serem víctimes de represàlies a cops de bastó?  

Ordre públic sí, seguretat ciutadana sí, però abús de poder mitjançant la violència, NO!

Tenim dret a fer escoltar la nostra veu, agradi o no a qui dirigeix als de les porres.

PD: i més tard, recordeu qui ha estat l’únic que no ha posat en dubte el possible excés en l’actuació: el vostre president, Alberto Fabra.

Salut

ELS “IAIOFLAUTES” CAMINEN MASSA SOLS

Després de la “dormidina” aplicada al moviment del 15M i de l’allunyament de gran part del suport ciutadà que va suscitar aquest moviment dels denominats “perroflautas”, de sobte apareixen els “iaioflautes”. Sota la premissa, feta lema, de “varem lluitar i aconseguir una vida millor pels nostres fills”, una setantena de jubilats han iniciat la seva revolta contra el sistema.

Reunits a l’Ateneu Roig de Gràcia, els gats vells de l’activisme social, dissenyen accions per protestar contra el que ells, i elles, en diuen opressió del sistema capitalista i atac a l’estat del benestar. Es van donar a conèixer a l’ocupar tot un matí una sucursal bancària del Santander o asseure’s a la seu de l’agència de qualificació Flix a Passeig de Gràcia. La mesura de més repercussió va estar segrestar un autobús de la línia 47 per protestar contra l’augment de les tarifes del transport públic en un acte simbòlic de record a l’acció que l’any 1978 va dur a terme el sindicalista i conductor Manuel Vital per demostrar que els autobusos podien arribar fins a Torre Baró.

Els “iaioflautes” són una versió d’acompanyament als “perroflautes”, no sé que en pensen d’aquest reconeixement la professió dels flautistes, i inviten a un retorn al paradís assolit amb les seves lluites d’antany. Però hauran de conviure amb dues subespècies molt extenses en l’actualitat: els “paresordines” i els “filiosordos”.

Els “paresordines” són la generació de la indignació silenciosa fruit de la por. Acostumats a la bonança passegen esmaperduts les seves reclamacions sense aixecar la veu submisos a hipoteques abusives, crèdits il·lògics i treball insegur d’un atur cada cop més proper. Esperançats en una democràcia de superació d’anys dictatorials dubten de què el seu vot serveixi per res i assisteixen atònits als canvis d’una Europa en què hi som molts, manen uns quants i sempre en benefici d’uns pocs.  Envaïts pel desànim miren de passar el dia que empeny l’any, esperant que el proper sigui millor.

Els “filiosordos” han tancat les oïdes davant l’avís d’aniquilació de les seves esperances i els seus drets. Cansats d’un discurs que els preveu el discutible honor de ser la primera generació en molts anys que viurà pitjor que l’anterior, fan cas omís als crits revolucionaris d’alguns. Uns avancen perduts en una educació de canvis constants i perspectives laborals inconsistents; altres, reclamen un nou lloc de treball després de l’enfonsament del diner fàcil de l’ocupació laboral fruit de l’especulació del maó. Tots s’angoixen davant el 50% de taxa d’atur juvenil. L’atac de pànic impossibilita la reacció d’una joventut acostumada a què els grans els treguin les castanyes del foc.

I a tot això els òrgans de poder segueixen gestionant en benefici propi davant el silenci permissiu de la majoria. Els “iaioflautes” quedaran en el record de les anècdotes si no són acompanyats per uns “parestrompeta” i uns “fillsbateria”. I és que, tot i les bones intencions dels més grans, la llei no escrita de la vida reafirma que a més jove més soroll, més energia i més ímpetu.

Si els jubilats generen més cridòria, quelcom està fallant.

Salut

A PARTIR DE DILLUNS, MENSUALMENT A L'ARAVALLÈS.CAT

 A partir de dilluns i de forma mensual col·laboraré amb un article d’opinió al

aravallès.cat

Una nova etapa en un diari digital d’informació comarcal, una nova sorpresa en aquesta il·lusió iniciada fa set mesos d’escriure per descriure i riure. Opinaré sobre tot i el meu perquè de tot plegat. Posaré paraules als sentiments, les sensacions i les motivacions. Guixaré mots per explicar mirades, olors i pudors, sons i gustos. Anotaré substantius per recuperar valors, reclamar il·lusions i negar desenganys. Faré xiu-xiu, remor o cridòria segons la magnitud de la injustícia. Aplaudiré lletra a lletra la solidaritat, l’aplec i l’altruisme; negaré l’avarícia, l’egoisme i la intolerància. Posaré en format de text  felicitat, tristor i indignació; riures, plors i ràbies. I sempre sota les tres grans línies vermelles que no em permeto sobrepassar: el respecte, l’educació i la tolerància. Això sí, com sempre, qualsevol paraula que accepti el diccionari pot ser víctima de la meva ploma informàtica, independentment de què l’agafi per la seva vessant de grafit artístic de carrer. Un avís: cap intenció de convertir a ningú als meus postulats, tan sols un intent de crear debat allà on n’hi hagi. I com a botiguer, en el meu pensament constantment el més important: TU! Sense la teva atenció això no tindria cap sentit.
Aquests dilluns l'ignorant ignorat us espera a aravallès.cat.

Salut

LIVING LAS VEGAS, A CATALUNYA

Carrers de color neó, rètols llampants, atac lumínic d’alt voltatge. Entrada espectacular de columnes carregoses, tapissos carregats i terra de moquetes recarregades. Noies homenatge que et miren, mirades còmplices amb qui mira de fotre’t. Diners a canvi de fitxes, fitxes que són diners, d’uns diners què abans tenia de veritat i ara ja no. Llum i més llum, d’una llum encegadora per no deixar-te veure.

Nit de xupa sangs vestits de negre elegant, nit de bastons que recullen i mai tornen, nit de taules verdes d’un vermell de perill imaginari. Gin tònic, per començar i Robusto sèrie D. Pinya, cirera, bar; res.

Bola de voltar marejant que ha d’escollir entre vermell i negre; jo negra, ella vermell; res. Un nen que corra, una nena que el persegueix. Pinya, llimona, cireres; res.

Daus, aposta 7, tirada, 6; res. Vodka amb llimona. Taronja, raïm, síndria; res.

Baralla de cartes angleses, rondes, suma, derrotat; res. Dues síndries, llimona, quasi; res. 
Monument femení de formes terrorífiques a prop, tan a prop que em diu el seu preu. Gin tònic de nou. Passa el temps.

Ni un euro a la butxaca, ni una fitxa a les mans. Veig ranures bulímiques de monedes i bastons lladres de fitxes. Les de l’entrada continuen allà, riuen més que abans, els hi deuen haver dit què surto pelat. Guanya la casa. La propera vegada serà diferent, i l’altre millor, i la següent superior.

De nou al carrer. Els neons semblen apagats, els carrers foscos de cop, ja no sóc atacat per un munt de llum. Una xinesa plora, una parella discuteix pel que han gastat. Un grapat de noies, més enllà nois. Se m’acosten elles, tornen a dir preu, preu que un d’ells em diu per un gram en euros, euros que no tinc, els he perdut tots. Miro al voltant, sembla Las Vegas o Macao o Singapur, però no, és  El Prat o Gavà o Abrera. Tal vegada Montcada i Reixach?

Així serà el possible complex Eurovegas del multimilionari americà Sheldon Adelson, presentat com a gran salvador del nostre país si Catalunya guanyà aquesta mena de concurs. La seva inversió i els llocs de treball generats són una atractiva proposta per fer-nos baixar els pantalons en moments de crisi davant les exigències que demana. Busca a canvi privilegis, privilegis que a moltes empreses d’aquí se’ls ha negat. 17.000 milions i 130.000 llocs de treball fan tremolar. 
Però el què pot tremolar de veritat és el model social i de país què semblava havíem decidit. Joc, ludopatia, drogues i prostitució són el futur què volem? Aquest és el nou sector productiu que ens prometien i els llocs de treball amb valor afegit? On han quedat les ànsies de reforma d’un sector turístic pensat per la borratxera i l’entrepà? On queden els models de ciutat propera, innovadora, de serveis i sostenible? Aquesta és la nova forma en què s’amaga l’especulació?

Això sí, és molt probable que el Circ de Soleil hi munti un dels seus espectacles que no roden pel món. I sabeu que us dic: prefereixo que vinguin de tan en tan amb la seva carpa desmuntable, Le Gran Chapiteau, i ens estalviem tot l’altre embolcall. O l’embolcall és el circ per amagar el veritable contingut?

I no oblidem que la crisi passarà, tardarem però acabarà, en canvi aquest paradís dels vicis continuarà com a monument a la feblesa davant el xantatge proposat com a negociació d’un americà amb aires de benefactor. 

Salut 

ME’N VAIG A ANDALUSIA!

Haig de trucar a les mudances. La roba a la caixa vermella, els quadres i fotos a la blava, llibres a la taronja, joguines de la nena a la verda.... Ja ho veieu, fent la maleta per marxar cap a Andalusia. Un vídeo, sí, el vídeo sobre les excel·lències fetes pels socialistes en aquesta comunitat, m’ha fet adonar que allà viuré millor. El què no m’ha quedat clar és el missatge de disposar de més menjadors escolars allà que Mc Donald’s a tot l’estat. Vol dir que si un dia vull fer una hamburguesa marrana, no podré? Hòstia doncs això és important!

Tan sols he trobat a mancar una afirmació en tota la filmació: els catalans som imbècils! Ens han dit que ells gestionen millor (tenen menys dèficit), què els nens i nenes tenen llibres escolars gratuïts (nosaltres els paguem), què obriran noves oposicions per funcionaris (en tenen un 7,42% més que nosaltres) o què augmenten el planter de professors (nosaltres el retallem); però no que som imbècils. I sí, no hi ha dubte, som imbècils!

I és què ser benefactor i rebre humiliació del beneficiat, perdoneu, però té collons. Segons dades el dèficit fiscal aproximat de Catalunya envers l’estat, o sigui el que donem i el que ens tornen, és de menys 16 mil milions d’euros; el d’Andalusia de més 5 mil milions.

I quan veig això em significo com a imbècil. A qui li faig arribar diners, sempre segons el que es desprèn del vídeo, viu millor que jo. Això no és solidaritat, això és autoflagelació.

Em quedo amb la frase de tancament, “hagamos nuestro propio camino”. Endavant! Els catalans us deixarem que feu la vostra, ens quedarem aquests diners i els gastarem en coses nostres. Potser d’aquí a uns anys podrem fer un vídeo a la inversa.

Salut

LA POLICIA LOCAL NO SAP ESCRIURE?

“Vuenas tardes,

Me enseña su documentazion? Save que su documento de conduzir ha espirado? Y dice que el resguardo de su seguro ha sido estraviado? Voy a recavar información. Mi compañero va a hacerle la denuncia por exeso de velocidad. Ha infrinjido usted la ley”

Aquesta podria ser la transcripció realitzada, d’un diàleg qualsevol, per un dels 138 aspirants, de 168, que no van superar la prova de cal·ligrafia de les oposicions per omplir 71 vacants de la policia local de les Palmes de Gran Canària.

La prova consistia a detectar 47 faltes d’ortografia escrites en 22 frases i amb un temps màxim de 10 minuts. Es permetien 10 errors, el que deixa en 37 les errades a descobrir. Un dels opositors ha definit l’examen com “...jugarreta. Te quedas con cara de tonto ante un palo de estas características, después de estar tres años trabajando en las oposiciones y haber superado las tres primeras pruebas. Hay filólogos y maestros que han suspendido, porque el tiempo fue insuficiente y las explicaciones que se dieron al inicio de la prueba eran confusas". Pel seu costat els sindicats USP i UGT consideren el grau de dificultat de la prova com “excesivamente alto con el poco tiempo disponible” i asseguren a continuació que això "es que el gobierno municipal no quiere cubrir todas las plazas para poder contratar más directores generales". 

Vist l’examen, exposat a la pàgina de l’ajuntament, puc assegurar que la dificultat és extrema. He intentat fer-lo i en 20 minuts tan sols he descobert set faltes. No se li pot demanar a cap policia local aquest coneixement de cal·ligrafia. És més, no m’estranya que filòlegs i mestres hagin suspès. Deu minuts és temps insuficient, a totes llums, per descobrir aquestes faltes ortogràfiques tan amagades. Per un cop, i què no serveixi de precedent, estic amb l’assenyada defensa dels seus afiliats que fan els dos sindicats, estic segur que els dirigents sindicalistes tampoc haurien aprovat. Aquesta prova ha estat posada de manera sibil·lina per l’ajuntament per a suspendre a tots i d’aquesta manera deixar vacants i estalviar-se un munt de diners.

Entenc que un policia local ha de saber escriure el suficientment bé per no deixar peu a dubtes quan exerceix la seva autoritat i posa una multa per infracció, però d’aquí a demanar aquest nivell...

Tot el meu suport als damnificats de tan sever qüestionari després d’un munt d’hores invertides en estudis.

PD: alguns reneguen del baix nivell del castellà a Catalunya, potser que mirin també allà. Què hi té a dir a això el Sr. Rivera?

Salut.

LES AVENTURES SUBTERRÀNIES D’ALÍCIA

L’exemple més clar de la literatura de l’absurd “Alícia en el país de les meravelles”, de Charles Lutwidge Dodgson més conegut amb el pseudònim de Lewis Carrol, disposa d’un manuscrit anterior fruit d’una sèrie d’històries explicades a les germanes Lidell en un passeig en vaixell pel riu Támesi: “Les aventures subterrànies d’Alícia”. Un conjunt de relats orals surrealistes què tant van agradar a les xiquetes i que van provocar al sacerdot anglicà a escriure un llibre.

Un llibre de més actualitat a Catalunya que mai. El nostre país disposa de la seva pròpia Alícia, Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP que actualment està utilitzant com ningú les armes subterrànies disponibles per dirigir a l’erràtic conill convergent cap on li sembla.

Avorrida, durant molt de temps, per no ser decisiva en la política catalana, de cop i volta apareix amb uns resultats inesperats de la mà del creixement del seu germà gran espanyol. Fins llavors havia anat empetitint en talla, però vet aquí que després de recórrer un túnel de foscor tediosa s’adona de l’existència d’una nova porta: la de la geometria variable. Darrera la porta hi ha un atractiu jardí, però necessita la clau i s’adona de la millor eina per accedir al verger i gaudir dels seus privilegis: l’obligació d’aprovar uns pressupostos.

En aquest temps comença a fer amistat amb un nou company, el conill blanc, especialista en murmurar, no parlar clar sobre la independència del país i preocupat només pel rellotge de butxaca en un intent d’arribar a temps de trobar un company que el permeti treure endavant els números de les retallades. Ella en principi deixa que es pensi que és la seva criada Mary Ann. Diverses reunions a casa d’ell i bevent d’un beuratge desconegut, Alícia cada cop es creix més. A ben segur que allà dins Alícia s’ha trobat amb el liró, el barretaire o un munt de personatges de vodevil que han fet servir una i mil lògiques per fer-la canviar. Ella una mica atabalada per tot plegat ha anat disparant arguments i exigències, se sap imprescindible.  

Alícia és jutjada, algú l’acusa de la voluntat de créixer massa ràpid i voler ocupar tot l’aire; altres s’ofereixen per fer-la marxar. Però ella els ridiculitza, augmenta dia a dia les seves pretensions i reclama que tothom té dret a la seva part de poder amenaçant-los en retirar el suport. Sap que els té collats.

Molts demanen que li tallin el cap, però els reconeix com una baralla de cartes on ella remena i a sobre té l’as sota la màniga. Alícia està fent servir, com mai, les seves aventures subterrànies.

I ara qui té més a perdre és el conill. Capficat amb el rellotge ha traït una declaració signada davant notari fa temps i en la que declarava que mai pactaria amb l’Alícia ni el que ella representa. Els resultats electorals canvien les coses, ella segueix creixent, ell cada cop sembla més petit. Serà capaç la nena de llavis engrandits de convertir el país del conill en el de les meravelles amb l'acord? El temps dictarà sentencia però al pas que anem aquest país cada cop serà més el que vol l’Alícia. I a mi el seu model de país no em sembla ni de bon tros meravellós. Em fa por quan ahir ella mateixa declarava: “el PP és determinant”. Ho veig a venir, si el PP és determinant, a mi no m’agradarà aquesta Catalunya.

Salut

/\/\/\/\/\_______ , 21 Kilòmetres?

Quaranta-vuit hores després de la Mitja Marató de Granollers hem de lamentar una nova víctima per mort sobtada, producte de l’esforç? Un jove de 32 anys i veí de Les Franqueses, José Luís J.B, va caure fulminat en acompanyar al seu fill a una visita a la Mútua del Carme de Granollers. Tot i ser en un centre mèdic, les assistències no hi van poder fer res. Segons els metges que el van atendre, no es pot assegurar una relació directa entre aquesta mort i el sobreesforç de la carrera. Sembla ser que el jove feia esport amb assiduïtat i no era la primera vegada que corria els 21 kilòmetres de la Mitja.

La mort sobtada és una aturada del cor sense cap símptoma previ. Les causes més comunes poden ser diverses malalties congènites o adquirides. Segons dades, a Europa cada any moren per aturada cardíaca 400.000 persones, és a dir 45 cada hora. D’aquests un petit percentatge són persones que fan esport habitualment i tot i els continuats estudis, avui en dia moltes patologies que condueixen al desenllaç fatal són d’una gran dificultat per a la detecció precoç. O no estava degudament vigilat Dani Jarque?

Evidentment l’única forma de minorar al màxim els possible riscos de la practica esportiva és la prevenció. Els exàmens habituals abans d’iniciar-se en qualsevol activitat que requereix d’esforç físic no han de ser menors a una analítica, una electro, o millor un ecocardiograma, i una prova d’esforç. Fetes aquestes ens podran donar per vàlids per a la pràctica esportiva i marcar quines pautes són possibles segons el nostre estat. Una altra possibilitat és que ens desaconsellin fer esport.

Ara bé, tot i el condol i acompanyament que s’ha de mostrar davant la pèrdua de qualsevol ser humà, val a dir que en cap cas aquests fatídics casos han de posar en dubte els beneficis de la practica esportiva, inclús en la seva vessant competitiva. Fer esport és saludable, i aquí ni un dubte. 

Sempre escolto el meu cor: tic,tac,tic,tac... El rellotge perfecte que marca el temps del meu cos. M’han dit que el tinc bé, ell sembla estar bé, ningú m’assegura que està bé del tot. Un dia fent esport pot deixar de fer aquest soroll tan característic; doncs res, havia de ser. No estava previst, estava tot previst per què no passés, haurà passat. Però igual que no renuncio a anar pel carrer per no ser atropellat per un vehicle, no puc deixar de córrer per si decideix deixar de “tictacjar”. Fer esport em va bé pel físic però sobretot també em posa a lloc la ment. I si un dia la fatalitat se les agafa amb mi, vull que sigueu conscients que marxo tranquil: prefereixo haver estat la seva víctima corrent que assegut en qualsevol sofà bevent cervesa i fumant. Tot el temps anterior haurà estat millor.

Estic segur què allà on sigui, si era esportista habitual, en Jose Luís pensa igual. Així què, fes esport però abans visita al metge i després sigues conscient dels teus límits .

Salut

FERRALLA ABANS QUE MACARRONS

Sopant a casa d’amics. No ho havia vist. Al preguntar que era allò la resposta era un nom propi que ho embolicava com a obra d’art. A ben segur ho era, em declaro ja fa temps negat per entendre segons quin art. Varies línies amb lletres de l’abecedari i en diferent grandària posicionades una sota l’altra. Vaja, el típic cartell de l’oftalmòleg. No era similar, era clavat. Això sí, en un paper de qualitat i segurament una tinta especial. I el més important, la signatura que el convertia en obra d’art. Jo, l’únic que hi vaig saber apreciar era que els meus ulls anaven cada dia a menys.

Ahir es va inaugurar a la Plaça Sant Miquel de Barcelona, el monument Homenatge als Castellers d’Antoni Llena. Observant l’obra d’art estrenada encara sóc més conscient de la meva ignorància en el moment de valorar-la. Una torre cilíndrica de 30 metres d’alçada i realitzada a base de fines branques d’acer entrellaçades a través de nusos. Una ullada en la llunyania pot transportar tímidament la ment a la formació d’un castell, però si haig de dir la veritat em recorda més l’entrellat metàl·lic que envolta un tap de cava. Potser no deixava clar l’Ajuntament a què anava dirigit l’homenatge?

Un cop superat el desencís provocat per la incapacitat comprensiva personal d’una obra d’art, encara em provoca major rebuig la meva absoluta nul·litat per digerir el seu cost. 25.800 euros d’honoraris, 30.000 de la base i 650.000 del taller d’escultura; total 705.800 euros. Emprenyat em surt la vessant més radical i penso: tant costa la protecció malgirbada d’un tap de suro qualsevol? A quin preu està l’acer? Qui collons és aquest taller d’escultura d’honoraris excessius? Un monument als castellers ha de gaudir d’un pressupost més elevat que el de totes les colles de la ciutat?

A ben segur aquests diners formen part del que els tertulians i polítics en diuen la xocolata del lloro. A tall d’exemple, i de manera simplista i fins i tot demagògica: amb aquesta quantitat invertida es podrien haver comprat per exemple aproximadament 705.000 kg de llenties, d’arròs, el doble de macarrons... i donar-ho al Banc dels Aliments. Però no, ens ho gastem en un munt de ferralla i aquesta fundació benèfica ha de fer crides a la ciutadania per donar resposta a les necessitats actuals d’un munt de gent necessitada. Acabem pagant per aliments i ferralla. Què fàcil és parlar de xocolates i lloros quan no s’ha de dependre d’ajuts!

Fins els collons del malbaratament dels diners de tots, que equivocadament hem posat en mans d’alguns.
Per cert aquesta obra va ser d’assignació directe. No vull continuar pensant...

Si fos casteller desitjaria un monument homenatge a la meva passió. Com a català també. Ara bé, renegaria d’ell ara si el seu cost és aquest i la situació l'actual.

Salut

REFORMA LABORAL

La primera conseqüència de la nova Reforma Laboral presentada pel govern espanyol no es farà esperar: augment de les llistes de l’INEM. En un anterior article ja mencionava la meva personal previsió d'atur per a aquest any en qualsevol moment: uns 5.800.00 aturats. Mariano Rajoy va pronosticar fa pocs dies que durant aquest any continuaria en ascens, ell coneixia abans que ningú els canvis. Ara, a esperar una vaga general i la tensió social que tan de favor farà a la situació actual.

El titular destacat en tots els mitjans de comunicació és el de l’abaratiment de l’acomiadament. Perdoneu, però continua essent car! Em podeu començar a insultar, posar-me les etiquetes que us sembli, però en el tema del contracte laboral la meva posició és la de l’acomiadament a cost 0, marcant molt clarament la línia vermella de les rescissions per motius racistes, de discriminació de gènere, tendències sexuals... O no és el que demanem tots pels directius d’entitats financeres rescatades amb fons públics?

Raonaments per aquest posicionament n’hi ha:

1.- Crec en la responsabilitat individual

2.- Millora la meritocràcia

3.- Aporta major flexibilitat i mobilitat al mercat laboral

4.- L’empresa no ha de fer un pla d’estalvi pel treballador i el què si hauria de fer és pagar millor mensualment pel treball

5.- Si el treballador té dret a rescindir el contracte a cost 0 per ell, per motius tan respectables com una millora salarial en un nou lloc de treball, l’empresa no ha de disposar del mateix dret?

6.- Per què dos anys de prestació i una quantitat important de diners de cop a la butxaca no és la millor manera d’incentivar la recerca d’un nou treball.

Però entenent que venim d’on venim, estaria disposat a adaptar el model Austríac d’aportació diferida a la nòmina en una espècie de fons d’estalvi que fins i tot permet no perdre els drets d’antiguitat en el supòsit d’un canvi d’empresa.

Però no vull caure en la trampa dels qui s’agafaran només a l’abaratiment de l’acomiadament com a única proposta de la reforma. M’agradaria pensar que aquesta surt amb la intenció de frenar, a la llarga, la destrucció de llocs de treball i millorar la condició dels treballadors durant la prestació dels serveis dins l’empresa.

Al meu entendre, un lloc de treball consta de tres fases: entrada, estància i sortida. Cert és que la sortida pel treballador ha empitjorat en el dret a indemnització, però dona la impressió que es facilita l’entrada i es millora l’estància. Fins i tot es proposa un acompanyament en la sortida: acompanyament en acomiadaments de més de 100 treballadors, nova forma de contractació bonificada per a Pimes i autònoms, bonificació per a joves menors de 30 anys i aturats de llarga durada, bonificació femenina, només dos anys pels contractes temporals, formació obligatòria a càrrec de l’empresa, contracte de formació, conveni d’empresa per sobre del col·lectiu, mesures contra el frau en l’atur, els directius de banca sancionats no rebran indemnitzacions...

Aquesta reforma laboral, agradi o no, ens acosta a Europa i no oblidem que actualment els que marquen les directrius espanyoles són ells. Ara haurem d’esperar tot el que resta d’any i el començament del proper per comprovar si l’augment de la taxa d’atur inicial què provocarà és un pas enrere per donar-ne dos endavant, o no.

PD: els sindicats ara protestaran, voldran que tothom surti al carrer, amenaçaran amb una vaga general. Però on han estat tot aquest temps? Llepant el cul a l’amic Zapatero. I senyors sindicalistes, de raons per muntar-la grossa n’hi ha hagut i moltes. S’han adormit cobrant per fer ERE’s, menjant de la mà de qui governava i fent servir el discurs de la responsabilitat davant la situació. Ara que qui governa és el PP, tot canvia oi?

Salut

MARCEL EN ELS PAÍS DE LAS HESPÉRIDES

Érase una vez, en un país no muy lejano, un pequeño duende de tierna mirada y sonrisa cómplice. Le habían prometido felicidad en el jardín de las Hespérides, allí donde, al borde del río Océano y muy cerca del monte Atlas, seria custodiado por las hijas de la Estrella de las Tardes. Estas ninfas, de dulce y melodiosa voz, custodiaban el jardín maravilloso, bucólico lugar de fuentes de ambrosia y árboles repletos de frutas durante todo el año. Por encima de todos, uno destacaba como monumento a la felicidad eterna: el manzano de los frutos de oro.

Al poco de nacer Marcel, y ante desespero de sus familiares y amigos, fue uno de los escogidos, arbitraria y pésima elección para una lucha desigual, injusta y de significado desgaste, por Ladón, el dragón de cien cabezas que guardaba las tan apreciadas manzanas doradas. Enviado por Hera para negar la felicidad prometida a unos, cada día más, su poder políglota le permitía mutar según condiciones. Cien cabezas, cien lenguas, cien formas distintas de atacar a su rival. 

El pequeño duende observó como poco a poco su cuerpo era sometido a ataques de barbarie desconocida por su enemigo. Ante la sorpresa de sus allegados, con el tiempo mostraba mayores signos de una debilidad llena de renuncias impropias a su edad. Tan solo con amor no era suficiente. Ladón había transmutado y, como ladrón cualquiera, se estaba apoderando de su cuerpo. Las tropas enviadas a la virginal sangre del infantil duende por el malvado de cien cabezas, aniquilaban al paso a sus pequeños Gnomos protectores. La singular astucia de los diminutos aliados de Marcel i la presciencia y conocimiento de los secretos para ayudarle, no eran suficientes. En cada batalla eran más los atrapados entre el ahogador envite de los súbditos de Ladón.

Tan solo quedaba enfrentar-se cara a cara al dragón. Escoltado por una gran cantidad de Hespérides de blanco vestuario, Marcel inició el largo y tormentoso viaje a la búsqueda de la manzana de oro que pudiera devolverle su infancia. Sus aliados iban a acompañarle en tan complicado viaje a la caza del elixir de retorno a la felicidad prometida.

La debilidad, de un cuerpo especialmente cándido, necesitaba de cuidados extremos por parte de las hijas de la Estrella de las Tardes que le acompañaban; sus padres, su familia aguardaban impotentes llenando de alaridos de ánimo cada paso. Ella, allá arriba, resplandecía mostrando el camino por el que todo debía transcurrir. El tesoro final era hermoso, deseado, pero el camino sinuoso no prometía salir airosas a las tropas del bien para salvar al pequeño Marcel. A pesar del reto no iban a rendirse ante el fragor de una guerra que se intuía agotadora y con la que iban a lidiar.

Tras largo viaje, cercado de amplias copas de árboles similares, el ejército divisó de repente un extenuante halo de luz áurea. Rápidamente aumentaron el paso, corrieron, el tiempo se acababa y era su última oportunidad.

Apareció tranquilo, apacible, ramoso, pleno de frutos deseados. Ni rastro de Ladón. Tal vez Hera, utilizando su bondad, ¿había retirado al malvado guardián? Marcel, armado únicamente de inocencia y ansias de vivir, empezó a andar estirando la mano con fuerza y voluntad infranqueable para alcanzar el preciado fruto, sinónimo de un retorno a la niñez plena.

De repente, y ante rugido espeluznante, la mano fue mordida por una de las cien cabezas, mientras las otras esperaban su turno. El cuerpo de Marcel notó un abrazo de despiadadas intenciones del monstruo. Le costaba respirar ante semejante presión, no era capaz de alcanzar la manzana dorada envuelto por semejante bestia. Cuando no era una la cabeza, era otra, una tras otra. Demasiado fuerte para caer derrotado por tan débil representante humano. Marcel mostraba valentía, pero la batalla era desigual.

Las Hespérides salían en su auxilio, pero no entendían las constantes mutaciones que Ladón ofrecía en forma de cabezas dispares. Exhaustos, eran presas fáciles.

De repente, en medio del espeso escondite de un matorral, apareció Andreu, su hermano. Llamado a batalla por amor, iba a entregar parte de él para salvarle. Nadie era consciente de su fortaleza, pero iba a donarle el bien más preciado para su posible recuperación total. Armado con semejante poder, de compatibilidad absoluta con Marcel, la derrota de Ladón estaba más próxima.

Juntos hicieron frente al ogro. Las Hespérides acompañaban el ataque. La consanguinidad de Marcel i Andreu, Andreu i Marcel, fundidos como uno solo, harán emerger nuevos Gnomos en el cuerpo del más débil, valiosos aliados para una victoria final contra Ladón.

La batalla continua siendo dura. Ellos luchan, el dragón insistirá en resistir. Marcel, postrado en el suelo cansado por la erosión en su cuerpo, continua elevando los brazos para llegar a coger el fruto gualdo de su salvación y enviar los restos de Ladón, como hizo Hera al verle derrotado por Heracles, al cielo, convirtiéndole en Constelación.

Marcel acabará siendo nuestro Heracles, y los médicos, cuales Hespérides actuales, acabarán con su cáncer de similitudes a Ladón. Ha de ser así, así será, esperanzados que así sea. Y en un tiempo no muy lejano todos los habitantes del jardín de las Hespérides podrán mirar al cielo y mirar una constelación de estrellas que ya solo será un doloroso recuerdo de un tiempo de lucha desigual, de crueldad excesiva, de sentidas despedidas. Nuestra manzana dorada cada día esta más cerca, aún la notamos demasiado lejana. Pero la esperanza de Marcel y los suyos, es la nuestra. Llegará un día en que Ladón habrá sido derrotado definitivamente.

Salud

MALALTIA 1 – BORRATXERA 0,5

Dia 1 després de taxar-ho gairebé tot

Visita mèdica a les 9 del matí. Poc acostumat a acostar-me al CAP, sóc autònom i a nosaltres ja no ens posen a planta sinó a pal·liatius, arribem massa apurats. Espero torn, “Sr. Jaume Borràs, endavant si us plau”. El doctor em parla, l’escolto, m’escolta i em parla. “Res, un refredat”. Agafa paper i llapis i escriu el medicament prescrit. Un xarop expectorant i amb paracetamol. No m’hauria d’haver mirat també? auscultat? saber de la meva temperatura corporal?

Al sortir de l’edifici topo amb una farmàcia 24 hores. Entro decidit a adquirir el beuratge màgic que m’ha de solucionar els símptomes. Agafo torn, torn que en vermell veig que arriba, i em sorprèn que sempre acabi fent cua per tot. Sóc atès per un auxiliar, no un titular, però no necessito consell, necessito el que ha dit el metge. L’envàs cau del pis de dalt. Imagino el líquid en caiguda lliure per la rampa, no haurà perdut la seva eficiència?

Vaig a pagar. Són 6 euros més l’euro del tiquet moderador. I recordo que ho vaig llegir en qualsevol portada d’un diari qualsevol de qualsevol dia. Havíem de pagar per recepta, encara no se m’havia receptat res que hagués de pagar.

Callo i pago. Necessito la beguda màgica per treballar i no vull renunciar al cap de setmana a Viella que ara mateix aniré a pagar a l’agencia de viatges. Camino i diviso el rètol cent metres més enllà. Obro la porta. La noia amagada darrera la pantalla de l’ordinador em mira. M’explico i em dóna la minuta: 125,00 euros. La miro i li pregunto si ja està aplicada la taxa turística de l’euro per pernoctació. Amb l’anterior experiència he après que havíem entrat en la dinàmica de pagar per tot. I m’explica que sí, però que va quedar en només 0,50 cèntims per nit.

M’aixeco content d’haver-me estalviat uns cèntims. Però, i això ja ho té la memòria, em ve al cap l’euro de la farmàcia. Finalment, un cop superada l’alegria del avar, m’emprenyo! El meu Govern ha penalitzat més la salut què la diversió?

I no entenc que per mirar d’aguantar i anar a treballar contribueixi amb un euro a les malmeses arques públiques i per sortir a gaudir i descansar només 0,50 cèntims. No sóc capaç d’acceptar que responsablement miri de seguir en el meu lloc de treball i em facin pagar més que a qui possiblement arribarà de cap de setmana a Lloret en comiat de solter o soltera a emborratxar-se i si hi ha sort, a follar. I que consti que follar està molt bé!

Senyors de CiU i PP,

ni m’agrada la seva aliança ni aquesta decisió. Abaixar-se els pantalons davant el sector turístic rebaixant la taxa prevista inicialment, sota pretext d’un retrocés de pernoctacions, i posar el tiquet moderador a Catalunya o apujar l’IRPF a tota Espanya, és una contradicció. O és que amb menys diners a la butxaca dels consumidors no hi haurà un retrocés en el consum general?

Per cert, Sr. Mas Collell,

vostè va pressupostar 100 milions per aquest concepte de recàrrec al viatger, ara calcula que en recaptarà només 10. Em pot dir d’on agafarà la diferencia? No es preocupi ja li dic jo: de mi, dels meus, de tots els considerats classe mitjana què amb pujades d’impostos, taxes i retallades acabaran fent desaparèixer.

Salut,

què posar-se malalt avui és més car que ahir. Sabeu què, vaig a agafar una bona merda que em surt més barata, i potser fins i tot, amb molta sort, al final acabaré follant.

LA MEVA MITJA, LA D'EN TOTI, LA DE TOTS.

AD: No sobrepassa els dos fulls a Arial 10 amb els que tots podeu participar al concurs literari. Jo com a jurat quedo exclòs però volia deixar el meu testimoni d’un dia enorme que acabaré explicant als meus néts. No vull que em falli la memòria.

Envieu els vostres escrits abans del 29 de febrer a:

amicsjv@gmail.com

Seria una Mitja especial, havia de ser una mitja diferent. 21 kilòmetres en què no corria per mi, corria per ell, corria per tants com ell.

Aquesta cursa va començar el dia 16 d’agost del 2011. En Toti ens va dir adéu de la manera més cruel i despietada que he viscut: dies de crueltat, desgast, deformació, degeneració, esgotament, lluita, distanciament i sobretot injustícia, massa jove. El seu cos es va anar apagant lentament, el seu etern riure es va anar convertint en somriure, al final imaginàvem que reia; la mirada, durant anys de lluminositat aclaparadora, va remetre, acabant buida d’expressió; les seves mans, fins llavors font de calor, gèlides.

Ell va marxar, exhaurit d’un esforç per sortir vencedor davant un rival que encara avui es reconeix massa fort. Convençut que deixava enrere família, amics i el més important, dues filles que encara necessitaven de la seva presència. Estirat durant dos mesos en un llit es va anar acomiadant de tots, donant les gràcies per tantes abraçades d’acompanyament. Ell era així.

Però la seva carrera no podia acabar aquí, havia de tornar a creuar la línia d’arribada i aixecar el puny en senyal de victòria. Només ell era capaç de tornar a somriure des d’on fos per què no oblidéssim com havia estat.

Els inicis de tot plegat

Cap pretensió en uns quants. Tan sols una vintena de samarretes amb la seva foto per fer-lo arribar allà on ell feia un munt d’anys havia posat la mirada: la cinta a l’acabar el recorregut de la Mitja de Granollers. Un grup al Facebook, una paraula maleïda: càncer. Centenar d’amics en una setmana. Milers en un mes. 5000 abraçades en poc temps per acabar amb 10200 ànimes que mostraven amb tota la seva força el rebuig a una malaltia que afecta a tots. Fotos, escrits, records. Companyonia, unió, aplec i sobretot esperit d’equip. En Toti, en Xavi, en Marcel, en Kike. Missatges encoratjadors, ànims d’amagat desànim davant esdeveniments, alegries de subliminars mostres d’angoixa segons notícies, llàgrimes davant un acomiadament que ningú esperava, en Xavi ja no era entre nosaltres.

Tot plegat ja era quelcom més

El dinamisme de tots traspassava límits, límits que necessitaven una resposta a tanta implicació. Cotó no, tècniques. Blaves i amb un símbol que al posar-nos-la ens recordés a l’amic però en el que qualsevol hi evoqués al familiar o amic perdut. Un missatge, tots contra el càncer, tots pel Toti, tots pel Toti de cadascú. Una primera sorpresa: Gran Centre Granollers ens fa costat. Una il·lusió, el diari ARA també. Acompanyaments necessaris: el consistori de la ciutat i l’organització de la Mitja. I sobretot la capacitat d’il·lusió i treball d’uns quants per moure els fils del que començava a ser una marea cyan d’aportacions de tants que ho convertien tot en fàcil. Un desig: recaptar el màxim per la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital, allà on havien cuidat magistralment al Toti, on cuiden a tants Toti’s.

El dia abans

Mai ho havia fet, de fet així no havia estat mai. A la nit, preparació del viatge de l’endemà amb l’amic. Sabatilles esportives descordades, pantalon curt, un o dos mitjons?, buf i sobretot guants; avisaven de fred ambiental, desconeixien el calor humà previst. Ja estava tot al menjador llest. Mancava el més important, la samarreta. La vaig agafar amb molta estimació, amb especial atenció, com si d’un petit tresor es tractés. Allà estava, negre en honor a la morenor estiuenca que agafava, aixecant el puny, esperant que li clavés al cor les agulles d’un dorsal de gran significació. 8215, Jaume. Rotulador en mà, a un pas d’escriure el nom del veritable protagonista, Toti. Tanco el llum i la negror em recorda que demà serà un gran dia, un dia gran en què tornarem a compartir sensacions junts.

La foto

Obro la porta. Sortim al carrer. Per la meva dona es perfila el repte del seu primer quart de Mitja. Toti ho has aconseguit, l’Anna s’ha enganxat!!!. Tanco amb clau, darrera queden mesos de treball, esforç, lluita i per damunt de tot sentiment. Esbufego, respiro profundament, amb noto ple de vida, vida que en qualsevol moment l’enemic em pot intentar prendre. Primera aturada: plaça Serrat i Bonastre. Articulo un ampli somriure blau. Tot i el penetrant fred diviso un munt de gent esperant que la grua funcioni. Abraçades, petons i mirada al cel: Toti avui la farem grossa. En Ribó crida, habitualment crida. Una foto, dos, tres. SOM-HI!!!! T’ha quedat clar, maleït càncer?

100 metres del Quart

Ha arribat l’hora. Al calaix del quart, l’Anna espera per començar a córrer. Em distancio una mica per fer uns metres amb ella. Des de la llunyania intueixo un minut de silenci pel Toti. Miro cap amunt, ser que hi és i que ens està veient. Respecte absolut en la intimitat. Els veig començar a moure’s. Entro dins. Cerco la seva silueta, em poso al costat. Emoció a flor de pell. Són els nostres primers metres d’una cursa. Ens mirem, ens donem la mà, riem segurs d’una nova activitat en comú. Em separo haig d’anar cap a la sortida.

Els 21 kilòmetres somiats

Passo pel meu calaix però no paro. Vaig a l’últim, allà hi ha la Carme. Vaig prometre que l’acompanyaria uns kilòmetres, ella va prometre que faria la Mitja, haig de complir com ella. L’he vist patir, plorar, enfonsar-se per sortir més forta, enfortir-se per no enfonsar-se. Ha demostrat fortalesa, tenacitat, esperit de lluita. Ha hagut de dir adéu al Toti però el què més em va fer adonar de la seva grandesa va estar com va enfrontar a les seves filles al comiat del pare a pal·liatius. No ho oblidaré mai.

Veig un munt de samarretes blaves, són ells. M’acosto i em difumino entre un munt de persones a qui el Comença a fer la Mitja ha convertit en amics. Els de davant inicien el trot. Les cames es posen en marxa. Haig d’acabar com sigui per mi, però avui sobretot per ell. Li dedico.

El grup avança i el ritme em permet pensar. I penso en les hores compartides. En l’escola, en el viatge de fi de curs a Venècia, en Palamós, en l’institut i la classe predilecta: les campanes. En les alegries nocturnes d’una joventut massa hormonal, en les celebracions d’una nova vida matrimonial, en els caps d’any.... Primer Km, només 20 per arribar. Arribem al cinc, el grup arribarà segur, ànims!!!. Augmento el ritme i em perdo en la soledat que necessito enmig de la munió de gent. Em noto bé, vull continuar així. Busco el ritme, el trobo. Avanço molt, em puja la moral, és fàcil, anava dels últims. Arribo a la Garriga i imagino que per aquí passava ell cada any. Començo a escoltar crits de suport. Veig samarretes cyan per tot arreu. La plaça de l’església em recorda una etapa de muntanya del Tour. Encaro el passeig, ja és baixada. Primeres rampes al sortir, agafa-te-les amb calma. Agafo aigua a la benzinera, i la noto molt freda, la mateixa fredor que et deu envair quan reps el depriment diagnòstic. Intueixo el trencacames de Llerona, i disminueixo velocitat; la por als dies següents a la notícia també deu ser una frenada a l’ímpetu vital. Arribo a les Franqueses i imagino ja Granollers i la meva personal victòria; com ell devia imaginar que acabaria guanyant la malaltia un cop superada l’angoixa inicial. Entro a Granollers i intueixo l’arribada. Allà estan les llums de la nova zona de vianants, llums que mai havia vist tan maques. Passo per la Fonda Europa i allà hi torna a ser. Sempre l’esperàvem allà. Ell ens aixecava el puny en forma de resposta, jo l’aixeco; ell avui hauria estat aquí. Escolto moltes vegades el meu nom, nom que no es mereix tants crits. I l’explosió final: arribo a la Plaça de la Corona, el Punt Toti del recorregut. Al entrar el soroll em posa els pèls de punta. Al mig hi veig a les seves filles, la imatge més dura de totes: per què els hi has fet això càncer?. Baixo el cap, m’avergonyeix escoltar tant el meu nom però penso que aquests crits el que amaguen és el record al Toti. Torno aixecar-lo i a uns 100 metres veig el que s’ha convertit en el més important de la meva vida: la Joana, la meva filla. Paro, l’abraço i li faig un càlid petó. Vull que sàpiga que el que fem també és per què ells acabin veient el càncer com un record. Ara sí, aixeco la mirada i veig l’arc negre, el de l’arribada. Sóc a poc de superar el repte. 100 metres. Paro, camino, arrenco el dorsal, en el seu lloc hi hauria d’haver-hi el 4607 de l’última del Toti. Senyalo amb el dit la silueta, l’aixeco cap el cel per ell però el faig girar per fer extensiu el reconeixement a tants altres. Sento el soroll del xip al passar damunt de la catifa.

M’emociono, inspiro, expiro i deixo anar un munt de sentiments comprimits durant tant de temps. 21 kilòmetres consumits, massa exigua la distància per tantes coses a dir.

M’abrigo. No ploro, la suor han estat les llàgrimes que havia de vessar. Espero l’arribada de la Carme. Aixeca els braços. Ho has aconseguit Toti!!!! La Carme ja és finalista d’una Mitja. Ens abracem, no ho oblidaré mai. Plora, m’alegro d’aquest plor. Ploren amb ella alguns companys, m’alegro d’aquest plors.

Acabat?

S’ha acabat la Mitja. Miro amunt i el veig, vermell de vergonya per la grandària de l’homenatge; amb un somriure de galta a galta per qualsevol insignificança què ha vist. En un breu espai de temps em venen imatges al cap. Veig al Xavi, el Kike o el Marcel. La dels amics que han fet possible tot això: la Carme, la Laia, el Miquel, el Martí, el Juli, el Toni, el Victor, el Dani. Un adéu a l’amic que s’ha convertit en un enfortiment d’amistats. Veig un munt de dorsals que avui també han fet una cursa dedicada al seu propi Toti. Escric més de 11500 noms amb qui he compartit un munt d’emocions virtuals.

I això s’ha acabat? Hem escrit el present, però la cursa contra el càncer és molt més llarga que la distancia feta i hem de veure entre tots quines són les paraules amb que redactem el futur. Un futur que, igual que l’ahir, només cal desitjar que acabi com la Mitja: amb tothom arribant a travessar la línia final com a guanyador.  

I a tu càncer: ens has robat masses familiars, masses amics. Ens has pres el que més estimàvem, amb crueltat, patiment i desgast. Ens has fet plorar i emprenyar. Això sí, no ho dubtis, ets fort, molt fort, però com avui has comprovat, nosaltres som més, molts més. Acabaràs perdent!!!

PD: a tots aquells, hàgiu fet cursa o no, hàgiu sortit al carrer o tan sols des de casa hàgiu tingut una estona de record pels que estimeu, només un desig: espero què el dia 5 de febrer hagi estat especial i el recordeu durant molt de temps.

Salut