És
agost. El mes en què el sol brilla i el cel és blau. En què mar i platja deixen
enrere carrers i edificis. Moment de descans i oci avisant del retorn proper a
l’angoixa i el treball. Un munt d’imatges de paisatges paradisíacs envaint les
xarxes socials. Un seguit de plats convertits en obres d’art fotografiats. Per
fi en l’eterna companyia de qui ens estima de veritat. Per fi alliberats de
veritats amagades d’amistat.
Moments
de pausa enmig d’una embriagadora impaciència diària. Reflexió enfront l’impuls
habitual que ens acabarà tornant a ser impulsats cap a la velocitat irreflexiva
de la resta de l’any. Pocs dies per tant desgast.
Desitjo
a tots els que gaudireu del privilegi de trencar amb la rutina la millor de les
sorts en l’àrdua tasca de fer neteja, de buidar. Feu reciclatge i poseu-vos com
a nous per una tardor complicada. Jo no ho faré, no ho puc fer. La feina em
reclama més que abans. És moment de treballar més que mai per guanyar menys que
sempre; si és que guanyes.
No
vull fer llàstima ni reclamo solidaritat. Un dia vaig decidir que aquesta era
la meva realitat i assumeixo les conseqüències. Ser autònom actualment és sinònim
d’imbècil. I ser-ho d’un sector com el cultural més. La cultura mai ha estat
una forma ostentosa de vida. Ara el 1 de setembre, als que vivim de l’art o
dels qui el fan possible i practiquen, ens foten l’última estocada; la
punyalada al clatell. La pujada de l’IVA del 8 al 21% no ajudarà a un sector
sensible i prescindible en un país amb un baix consum cultural. Resistirem, però
serà difícil i esgotador.
Els
darrers anys han estat professionalment complicats, com els de tantes altres
persones, però aquest últim m’ha possibilitat tornar a descobrir el plaer
d’escriure i compartir inquietuds, il·lusions i anècdotes amb tots vosaltres.
He estat lleial al que penso i he escrit un munt d’articles i comentaris
denunciant el que considero una estafa. He millorat interactuant i llegint els
vostres comentaris. He coincidit amb molts de vosaltres; he après amb tants
d’altres de discrepants. En definitiva he crescut i m’heu fet créixer com a
persona. Avui no sóc el mateix que fa un any.
Han
estat 355 articles en els darrers 365 dies amb més de 45.000 lectures. He
redactat pel blog però també per l’aravalles.cat i últimament per E-notícies de
la mà del Xavier Rius (gràcies a tots dos). I això per un ignorant ha
significat una esgotadora tasca de superació i millora en coneixements i
redacció. Però he estat immensament feliç i em
denoto àmpliament recompensat ( ei, no en diners sinó en felicitat).
Ha
arribat l’agost, i com qualsevol altre que posa passió i esforç en allò que fa,
m’agafo a la necessitat de Guardiola i decideixo que necessito buidar per
recuperar forces per una nova etapa en què continuar compartint amb vosaltres
els meus neguits i les meves paranoies requerirà de totes les capacitats en plenitud
davant el que ens espera (serem rescatats, tocats i enfonsats).
Tanco
el blog durant uns dies. No em nego l’opció d’escriure pels mitjans de
comunicació esmentats i que m’han donat la possibilitat de ser present en ells.
Necessito recuperar família. Sí, ho necessito. Gaudir del més important que
m’acompanya en el difícil camí de l’existència. Fer-me present per recuperar
una absència massa necessària durant la resta de l’any. Obviar momentàniament
la realitat virtual per centrar-me en la física. I sobretot fer net, llegir,
compartir i observar atentament per recuperar la vostra confiança i seguir
dialogant sobre la realitat. Avui comença el descans convençut què gràcies a
vosaltres em reconec menys ignorant i ignorat.
Per
tot aquest temps: gràcies i fins el setembre. I d’aquí a uns dies no
m’abandoneu. Tornar a ser ignorat significaria començar un nou camí cap a la ignorància.
Vosaltres obligueu.
Salut
