"No s’ha de començar sempre per la noció
primera de les coses que s'estudien, sinó per allò que facilitarà
l'aprenentatge" Plató
A
l’habitual precarietat del subsistema d’educació infantil del primer cicle al
nostre país, que ens havien promès canviar, ara s’afegiran les noves retallades
anunciades per la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de
Catalunya, la senyora Irene Rigau. Un descens abrupte en les aportacions
públiques (de 1800 euros plaça fins als possibles 800 euros pel curs 2012-2013)
i que poden arribar a posar en perill la suposada universalitat i per tan la igualtat
d’oportunitats en una etapa vital que no ha gaudit fins ara ni de
l’obligatorietat que la seva importància li hauria d’haver conferit ni de les
places que per demografia hauria necessitat. Unes retallades que molts
ajuntaments no estan en condicions de subsidiar i, a manca de solucions
imaginatives, recauran sobre els progenitors dels infants.
“La mateixa Convenció sobre els drets
dels infants, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1989
i ratificada per l’Estat espanyol l’any 1990, evidencia la responsabilitat de
l’Administració pública de vetllar pel dret dels infants a l’educació. La Convenció reconeix en
l’article 28 el dret a l’educació en igualtat d’oportunitats, i en l’article 3
estableix que els estats han de donar l’ajut als progenitors perquè puguin
complir les responsabilitats d’educar els seus fills, i han d’assegurar la
creació d’institucions, equipaments i serveis per a l’atenció dels infants”. Síndic
de Greuges de Catalunya 2007 Informe extraordinari sobre l’escolarització de 0 a 3 anys
L’educació
infantil fora de l’àmbit familiar és un dret. És una obligació dels estaments
públics universalitzar aquest dret, fent compatible l’oferta privada amb la
pública. I no únicament per qüestions de conciliació de vida familiar o de la
cada cop més alta taxa de dones treballadores. Per davant de tot això ha de
prevaler la demostrada validesa i importància d’aquesta etapa educativa. Una
bona educació i estimulació primerenca és fonamental (segons tots els estudis)
per l’adequat desenvolupament cerebral i físic que han de possibilitar una
correcta evolució o detectar les possibles disfuncions en els infants. És en
aquesta fase, de gran plasticitat neuronal i motriu, on s’han de reforçar les
dinàmiques que potenciïn el creixement integral.
L’escola
bressol no pot esdevenir una reproducció de l’escola; són més importants les
capacitats de conducta, emocionals, motrius o d’empatia i relació amb els
similars, que no les cognitives precoces o de lectura i lògica. I, si la
implicació familiar és significativament important en qualsevol cicle educatiu,
en aquest és bàsica.
És
necessari remarcar que estem parlant d’escoles bressols (per educar), no de
guarderies (per guardar); espais pensats pels infants (desenvolupar capacitats),
no decorats per ells (per jugar); on els responsables són educadors (que educa), no
monitors (que instrueix) i que ofereixen, als infants d’entre 0 i 3 anys, el
dret de treballar correctament les capacitats fonamentals per desenvolupar la
seva personalitat i preparar-los per un futur educatiu en el que aquest treball
previ exerceixi de prevenció davant els fracassos escolars, personals i
professionals o socials.
Aquesta
nova realitat suma a la desaparició de les beques existents. La manca del
finançament ha provocat ja aturar el projecte d’ampliació de l’escola Cangur o
de Ponent. Això és a Granollers, però passarà a tots els municipis de l’entorn
que hauran d’adaptar-se a la nova realitat.
Per
això les retallades proposades des del govern, en l’educació en general, però
més en aquesta, són d’una gravetat suprema. Convertir la inversió
imprescindible en educació, en una despesa qualsevol prescindible, és hipotecar
el futur del país, de la seva ciutadania i el necessari progrés com a societat
moderna. Una rebaixa de les aportacions de gairebé més de la meitat, significa
també un desmerescut menyspreu cap aquest nivell i els seus professionals. Retallar
les aportacions a les famílies, és sinònim d’una iniquitat en l’accés dins els
estudis de l’etapa prèvia a l’escola. En definitiva esdevé una temeritat impròpia
d’un govern. Per cert no val el discurs de què no és obligatòria; hauria de
ser-ho.
Essent
mal pensat, la millor opció avui en dia, es pot experimentar una certa angoixa
de si realment són retallades de resposta a la situació econòmica existent o
darrera amaguen un canvi de model.
Però
encara més: estem segurs que retallem dels llocs adequats? Amb millors
prioritats els diners podrien sortir d’altres assignacions de significatius
privilegis d’alguns i no de les que asseguren els drets de tots.
Hi
ha línies vermelles, que són el moll de l’os, i que en cap cas les tisores
s’haurien d’atrevir a retallar.
Salut.
