Una tercera part dels aliments que es produeixen al món es perden, es malgasten o no s’aprofiten pel seu veritable objectiu: alimentar a la població. Aquesta és la conclusió del llibre “Despilfarro. El escándalo global de la comida” de l’investigador britànic Tristram Stuart.
Segons aquest premi Sophie 2011, 1300 milions de tones de menjar acaben en els contenidors o als abocadors. Un estudi del 2010 realitzat per la Fundació privada Cofresco Frischalteproduckt (Albal) va determinar que a Espanya el malbaratament dels aliments arriba als tres milions de tones l’any.
Si mirem les dades de forma egoista i centrant-ho dins d’Espanya, ens adonem que aquestes xifres signifiquen per cadascun de nosaltres un cost de 250 euros anuals per persona i un total de 65 quilos llençats. Ara bé això s’ha de mirar des d’una perspectiva més globalitzada, els problemes són el suficientment importants com per significar una afectació més global al model social i al medi ambient.
Societat
Les xifres exposades denoten una clara manca de solidaritat. Segons estimacions uns 920 milions de persones pateixen fam i desnutrició al món (13,2% de la població mundial). ¿Ens podem permetre aquesta malversació de recursos alimentaris? L’estudi tanmateix desmunta el fals mite de què no hi ha suficients aliments al món per a tanta gent. Erroni, el problema és de repartiment, distribució i justícia.
En una part de la societat sembla ser que s’ha instaurat la fal·làcia de què allò comestible és superflu, es pot acumular sense necessitat, i en el supòsit de no fer-se servir, s’ha de llençar. Hem convertit un dret del ser humà en un producte de consum qualsevol.
El model productiu i de distribució, generat durant temps, comporta, a tall d’exemple, que restaurants, botigues i cadenes de supermercats aboquin als contenidors i/o abocadors quantitats ingents de menjar que la llei de seguretat alimentària o les línies comercials decideixen que són de rebuig. Tothom ha pogut observar com són reutilitzats per un munt de gent que espera a les portes de tots aquests comerços i no es moren per ells, en tot cas ho faran per la manca d’ells.
Alguns productes de la terra han estat repensats i ara enlloc de ser comestibles serveixen per produir carburants ecològics. Canviem alimentació per una energia que permet gaudir de comoditats excessives.
Fins i tot en protestes de productors, segurament amb tota la raó del seu costat, es destrueixen un munt de tones de provisions que farien bé en donar al banc d’Aliments.
Medi ambient
La crisi en la que ens trobem immersos significa un gran desafiament a la teoria del consum infinit. Fins ahir pensàvem que els recursos serien il·limitats i per tant que el consum infinit era el camí pel creixement. S’ha demostrat absolutament erroni. La natura marca el límit i és millor no desafiar-la. La pressió productiva sobre el sol desapareixeria si el seu ús fos racional.
El ser humà es diferència d’altres coses de l’animal per la suposada intel·ligència i ara , més que mai, l’hem de fer servir per ser capaços de racionalitzar les nostres necessitats i donar així possibilitat d’omplir les seves a qui no té actualment els recursos necessaris.
És un luxe impossible permetre que en uns llocs la gent pateixi d’obesitat i en altres es mori de fam quan els recursos facilitats donen per tots amb un altre model d’explotació i distribució.
Política
És hora de què els governs actuin. El drama social, econòmic i personal d’aquesta situació és enorme. Als anys 90 van sorgir moviments per conscienciar d’aquest malbaratament dels aliments, eren els anomenats “freegan”, de l’àngles “free” (gratuït) i “vegan” (vegetarià). La seva filosofia: reduir la despesa i generar menys residus. Els “freegan” troben el que necessiten en els contenidors dels supermercats i restaurants. Us sona? Això aquí també està passant, tot i que no és per ideari si no per necessitat.
Si les polítiques davant aquesta situació són com les de la senyora Esperanza Aguirre de multar a qui busca aliments als contenidors, anem arreglats. Una nova mostra de què la política i la societat van molt poc agafats de la mà.
Necessitem idees noves, implicació personal, compromís públic i privat i decisions polítiques per acabar amb una fam endèmica allà, incipient aquí i amb l’objectiu de protegir els recursos naturals per a les properes generacions, una d’elles els nostres fills.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.