dilluns, 21 de novembre de 2011

LLIÇÓ HUMANA

Granollers a 21 de novembre del 2011

Avui és dia de reflexió. Però aquesta és una reflexió apolítica, de lliçó magistral i humana als polítics que ahir van estar escollits però també a tots i cadascú de nosaltres, per trobar les maneres de canviar el destí del país i de la societat. No hi ha formatges, ni barres de colors, ni percentatges totals, per comunitats o ciutats. No hi trobareu valoracions del que faran les dretes, les esquerres, els d’aquí o els d’allà. Ni tan sols un retret als que marxen o pregaries als que arriben. Única i exclusivament és una reflexió sobre un modest gest ple de lliçons minúscules que haurien de servir com a línies magistrals d’actuació als que ens han de governar però l’esperit de les quals ens hauria de servir també per gestionar cada moment de la nostra vida personal i col·lectiva.
Una senzilla trobada, per jugar a bàsquet en record de l’amic que ens va robar el càncer, resumeix a la perfecció els petits detalls que poden fer gran al ser humà.
L’aplec i companyonia de l’aplaudiment final dirigit al més enllà es va significar com la victòria davant l’enemic; sí, ahir el càncer va veure com tots junts acabarem amb ell, amb solidaritat i altruisme serà possible. Ara, hem guanyat en el record, més endavant la seva derrota serà total. És la força del col·lectiu.
No va importar l’edat, ni el sexe, ni la forma física, ni tan sols si érem d’aquí o d’allà. No hi havia competició, uns eren més competents que d’altres, més alts o més baixos, més grans o més petits. A la pista tots ens varem convertir en iguals, pensàvem en tots, pensàvem en els que no hi eren, en els que no hi podran tornar a ser. És la igualtat i solidaritat en la seva màxima expressió.
En cap moment el resultat importava, jugàvem pel pur plaer de jugar. No es tractava de guanyar, tan sols de compartir. Nul interès per ser el millor, el més efectiu, el més agressiu per assolir l’èxit. És la competició ben entesa.
A molts ens va costar un gran esforç trobar el ritme, un enorme desgast aguantar tots els minuts, mirar d’arribar a cistella o veure la pilota rodona enlloc de quadrada. Una manca de ritme que no es va notar gràcies al treball dels qui el pas del temps o la manca encara de temps no els ha passat factura. És el treball en equip, l’ajut d’uns envers els altres per arribar a l’objectiu de tots.
Molts varem ser protagonistes de l’acció, molts més van compartir el protagonisme. Uns miràvem d’encistellar, altres miraven si els llançaments entraven, els més menuts feien manualitats. Alguns corríem, d’altres parlaven recordant moments passats o presents, els petits pintors decoraven ajudats. Gent que va assistir sol, d’altres acompanyats, en parella o família. Ja ens coneixíem, ens varem conèixer. És la grandesa de paraules com amor, amistat, companyonia o unió.
Al final abraçades i palmells xocant dels que van compartir pista. Abraçades i salutacions dels que van ocupar les grades. Emocions i sentiments presents, emocions i sentiments absents. Record als que no hi són, records dels que encara estem. Altruisme i solidaritat en les donacions de molta gent que avui no ho passa bé però que és conscient de què molts d’altres encara ho passen pitjor. Va ser així, no hauria de ser així sempre i en qualsevol lloc o moment?
Gràcies a tots els que vareu fer possible la tarda d’ahir. A ben segur és va viure una lliçó que hauríem d’aprendre tots. Però sobretot gràcies Toti, gràcies a tots els Toti’s, per fer que el vostre record ens faci millors.

PD: TOTI, avui et recordem de nou com et varem conèixer, RIENT. Segur que et vas fer un fart de riure veient el deteriorament de molts de nosaltres. Estic segur que vas cridar FALTA! en molts moments. T’imaginàvem vestit de curt per entrar en qualsevol moment. Totes les cistelles van entrar per tu, o sigui que has guanyat. Felicitats campió!!!

Salut












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.