Ahir de cop i volta vaig recordar els Guns N’Roses i el seu “Welcome to the Jungle”. La voràgine que s’intueix a partir d’ara, amb la primera enganxada de cartells electorals donant inici a la campanya per les properes eleccions generals del 20 de novembre, converteix els nostres entorns en una selva plena d’animals polítics arreglats amb el “phothoshop”, depredadors de campanyes publicitàries fent l’agost i paràsits que es colen darrera la foto a veure que pillen. Fins i tot es distingeixen ja carronyers esperant possibles caiguts per devorar un cop aniquilats. Animals que volen ser els reis, bèsties que seran devorades, és la realitat de la jungla.
Sense cap respecte per l’entorn començo a veure cartells penjats arreu, un arreu maltractat per penjar-hi terror al que marxa i por al que ve. Imagino en poc temps un munt de sobres que aniran directes a la paperera, en una clara mostra de respecte al medi ambient, “flyers” d’un color i de l’altre que acabaran a terra (fet que suposaria multa a qualsevol altre que no fos polític) i fins i tot globus per a infants a qui no s’hauria d’utilitzar mai i menys per tan poca recompensa com és la de portar l’anagrama d’una afiliació política.
Tot plegat per fer arribar uns missatges que em fan pensar en Metallica i el seu “Nothing else Matters” , ja que del que diuen els sembla que res més importa, i el que no importa és res del que diuen. Un munt de missatges de programes amb moltes intencions i cap obligació ni responsabilitat davant incompliments, idees de qui les pot llençar abans per després rectificar-les sense cap conseqüència, conseqüències de promeses fetes i mai posades en pràctica que acabarem pagant tots. Repetició d’arguments, afirmació dels problemes coneguts, solucions diluïdes en paraules de bona sonoritat. Missives de pretesos llestos que els hi sembla parlen per a tontos, tontos que finalment hauran de ser els que trobin solucions als problemes generats pels llestos.
Poso al “ITunes” els Red Hot Chili Peppers i el seu “I could have lied” i penso que jo també podria mentir com ells. I és que ja escolto els primers discursos dels que volen arribar al poder reclamant canvi, un canvi que abans proposaven els altres abans de disposar del poder. Llegeixo les primeres proclamacions d’independència, una independència que no van demanar al governar. Sé qui farà servir la fal·làcia de la discriminació a través de la llengua, discurs que no utilitzaran quan la discriminada sigui la llengua que no accepten que es posi al mateix nivell. No dubto de qui cridarà contra els empresaris generalitzant mentides i qui amagarà sota paraules suaus un discurs similar amb els treballadors de protagonistes. Hauré d’atendre a lloances a les energies renovades d’alguns que van haver de portar aigua en vaixells no fa tant. Uns defensaran un progrés malentès en contra d’uns altres de conservadorisme mal practicat. Uns proposaran anar endavant amb la valentia de fer retallades com a bandera i única solució, altres taparan, amb l’excusa d’haver tornat enrere, les retallades que pensen fer. Dilluns de debat, debat en que un parlarà del que vol fer i no ha fet, i l’altre dirà el que no ha fet el primer sense parlar del que farà ell.
I crido “Help” als Beatles. Tota aquesta parafernàlia em fa molta mandra, necessito que algú m’ajudi i em faci veure la necessitat de tot plegat. La situació, la política i els polítics han desanimat a un demòcrata convençut. Votar no em fa cap il·lusió pel que avui en dia significa de fer-ho pel menys dolent i no pel millor, no votar em fa sentir malament, poc participatiu. pintar la papereta no em ve de gust, no sóc bon dibuixant i no m’agrada insultar, l’opció de posar un paper blanc em sembla diluir la meva opinió. Com és que m’han fet arribar fins aquí?
Imagino una democràcia diferent, uns polítics millors, uns partits més participatius, uns treballadors a compta dels eraris públics que cerquin solucions a un repte com l’actual per acabar cridant, un cop superada aquesta crisi de diners i valors, “Viva la vida” amb els Cold Play, un visca que em torni a fer creure en la democràcia i el dret a vot, a un vot útil.
Em queden 15 dies de reflexió però ja estic cansat abans de començar. Me’n sortiré? No n’estic segur.
Del que estic segur és que el dia 20 aniré a jugar un partit de bàsquet en record d’un amic, això si em farà feliç, és més important i ell si que valia la pena.
PD: Per cert a les taules no hi podrien participar voluntàriament els aturats i deixar el dia de festa lliure pels que treballen dilluns? Per desgràcia són molts, tants que n’hi hauria suficients.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.