dimarts, 11 d’octubre de 2011

D’ON VENIM, ON SOM I ON ACABAREM...¿A LA MERDA?

Granollers a 11 d'octubre del 2011

No ens pensàvem que tornaríem a escoltar la paraula, una de les que com tantes altres, creiem que havia entrat a formar part dels mots en desús. Paraula maleïda, cíclica i de conseqüències imprevisibles. Cinc lletres, una sola paraula, grans significats: desolació, pessimisme, drama social, econòmic i polític.
La crisi és, des de fa quatre anys, la nostra companya d’habitació, la nostra parella de ball, l’amor odiós què ha entrat a casa nostra. I ha vingut per quedar-se durant un llarg temps. És com el vici, que provoca una primera visita de turista per quedar-se com a llogater i transformar-se finalment en propietari. Costarà molt la desintoxicació.
No valen excuses, tots en som responsables. Diferents graus, variats motius, diversos nivells de responsabilitat. Però des de l’individualitat personal fins a l’organisme de major concentració de poder, tots en som per acció o omissió, culpables.
Hi ha dades que signifiquen la magnitud de la tragèdia, tragèdia magnànima de la que encara no som prou conscients. Decisions equívoques, dades inapel·lables, accions i actuacions regides per la improvisació de qui no hauria d’improvisar, mesures poc raonades que donen raó de continuïtat a la situació.
Espanya se’n va la merda. Aquesta és la realitat, la podem obviar, disfressar, però és més real que mai. Negar l’existència d’una situació de recessió absoluta va estar el primer gran error del govern. La gestió de quelcom que es nega, és impossible. Temps perdut, impossibilitat de recuperar el temps, temps que, per escàs, provoca reaccions inútils. La solució sempre passa per l’acceptació de la realitat.
La màniga l’hem fet més llarga que el braç. Ens va agradar imaginar-nos rics, ens van facilitar pensar-nos rics, érem més pobres del que imaginàvem. No fem servir més la imaginació, tots en som còmplices, encara que només ho paguem uns.
Productivitat de país basada en la construcció, construcció utilitzada no per la generació de riquesa mitjançant la producció sinó per l’especulació més agressiva per fer-se ric. Via esgotada. Turisme de quantitat mancat de qualitat, ingressos inferiors a d’altres models turístics i una àmplia generació de problemes. Dificultat de modificació. Mà d’obra barata i poc especialitzada que s’ha transformat en cara i prescindible. Poc a oferir. ¿A què ens dedicarem?
L’entorn més proper, Grècia i Portugal,  no ajuda, el llunyà, Alemanya i França, mira pels seus propis interessos. Europa, el soci més important ni és ni deixa ser, ajuda a pagar deutes que es transformen en un deute major per l’ajuda, i mira de reüll uns EEUU que ja en tenen prou amb la seva realitat. Grècia, mal ens pesi, haurà de marxar de la unió i devaluar la seva moneda, serà bo per ella, a la llarga serà bo per tots.
Els mercats de valors, a la baixa constant i de moviments d’atracció adrenolítica de parc temàtic, provoquen pèrdues de capitalització per un munt de persones que hi tenen estalvis i veuen com l’especulació més agressiva i irracional els ha empobrit degut a quatre que viuen de provocar pobresa per atacar als pobres.
Un sistema bancari agafat amb pinces, on amb diners públics s’estan nacionalitzant de forma encoberta entitats, masses entitats de possibles ruïnoses fallides en el moment que hagin de posar els seus actius immobiliaris a preu de mercat. ¿Què passarà amb els diners de cadascú? Ajudats amb una ingent quantitat de diners de tots per, inicialment,  ajudar-nos a molts, només s’han ajudat a elles mateixes.
De gener a setembre 101819 empreses, 101695 pimes i  124 grans companyies, han aturat la seva activitat amb el que significa de pèrdua de riquesa econòmica i atur. Un atur, que deixa aturat. Gairebé 5000000 de persones, un 20,89%, del total de la població activa no disposa de treball i ha deixat o deixarà de rebre ingressos. Un, dos o tots en una mateixa família han vist com la seva contribució al sosteniment dels seus ha desaparegut. ¿Quants d’ells no podran ser retornats al nou model productiu?
Sense ingressos s’acaben les possibilitats de pagament. En el primer semestre d’aquest any s’han produït 15546 desnonaments, un 36,8% més que en el mateix període del 2010. El segon s’ha superat i ha posat la xifra en 16464, un 21,2% superior a l’equivalent del 2010. ¿Fins on arribarem i com solucionarem la deute restant provocada per un bé immobiliari que ja no es té?
El dèficit dels organismes públics és del tot insalvable a curt termini, passaran anys abans no ho posem al dia. Tensions de tresoreria en tots ells provoquen intuïció d’insolvències properes, manca de diners per pagar i dedicar a inversions públiques que retardaran la recuperació.
L’economia ha de ressorgir però les retallades són constants, no deixaran de ser-ho, i el poder adquisitiu dels veritables protagonistes de les compres, els consumidors, cada cop són més escasses. Retallades de sous públics i privats, menys poder adquisitiu, menys consum, menys fabricació, nous acomiadaments.
Retallades en la possibilitat esperançadora de futur: l’educació. Retallada en la sanitat que ens ha d’assegurar la salut per treballar i pagar l’assegurança dels que ja no treballen. Vellesa de retallades constants en la seva prestació, prestació que ja era en molts casos prou retallada... I anar fent.
No hi ha dubte, això se’n va a la merda, veurem qui, com i quan estira la cadena per fer neteja. Una neteja que s’haurà de produir ja que la resistència dels tres pilars que fins ara han evitat una fractura social més guerrillera i conflictiva, benestar social, economia submergida i famílies, s’està acabant.
De les tres la que més interessa és l’última, la família. La recuperació dels valors tradicionals que significa el terme són els únics que poden estirar bé de la cadena i depurar definitivament aquesta escatològica situació. Aquesta crisi és el resultat d’una mala gestió econòmica, política i social, sí, però aquestes són conseqüència d’una crisi major, més important, la dels valors, valors que haurien d’estar representats a la família. Disposarem de menys recursos, haurem de ser més imaginatius, més solidaris, més actius. Haurem de ser més per assolir el mateix amb menys, un menys que hem d’evitar que generi exclusió. Necessitat de ser més pobres per acabar essent tots més rics.
I això nomes serà possible si, com a societat, som capaços de recuperar paraules com ètica, transparència, veracitat, esforç, treball, justícia, valor, solidaritat, respecte, civisme... Pensem en quelcom més gran: amor, amor als teus, als seus, als dels altres, a tu mateix. Amor al que és de tots, amor al que és d’un. Amor per el que ets no per allò que et diuen has de ser o volen que semblis ser. Amor pel que ho prova, amor pel que ho aconsegueix, amor per qui no se’n surt. Amor al que fas no al que te’ns. Amor, amor, amor.
No necessitem només canvis econòmics, necessitem un canvi de societat. Una reflexió individual per provocar la col·lectiva. Si no demà tornarem a caure en els mateixos errors i no haurà servit de res tirar de la cadena per fer marxar la merda.
És l’article més llarg però és que això serà llarg.
Salut.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.