FRANCO, MAYORAL I TV3

Granollers a 30 de novembre del 2011

Franco encara genera pors: la comissió encarregada de convertir el “Valle de los Caídos” en un homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, es mostra partidària del trasllat de les restes del “generalísimo” Franco, deixant a la família que decideixi el nou emplaçament. No ha estat unànime, tres dels dotze juristes han votat en contra, eren els més propers al Partit Popular. És de calaix que si es vol convertir aquest lloc en un sentit record a les víctimes de la guerra civil espanyola i la dictadura, aquests no poden compartir espai amb el dictador. També hi ha la de Primo de Rivera però aquest es pot considerar víctima,  l’altre no. Mesura lògica que xoca amb la dificultat de què a Espanya encara no s’ha superat la por a la seva figura i el que representa, no s’han tancat les ferides d’un cruel enfrontament armat i la transició no està acabada. Massa temps per no haver-ho fet, poc temps per fer-ho, però un dia o altre s’haurà de fer. Aquest país necessita fer net.

Josep Mayoral descens polític: l’alcalde de Granollers, il·lustríssim Sr. Josep Mayoral deu haver renunciat al seu càrrec, sempre segons fonts extretes d’El Periódico. El mitjà de comunicació, en la notícia sota el titular “Els hereus dels capitans del PSC demanen pas a la nova cúpula”, explica, i cito textualment: “al Vallès, on el PSC té tres federacions, l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, aguanta davant l’empenta de Navarro i el regidor de Granollers, Josep Mayoral”. Ha renunciat al seu càrrec? No, continua exercint les seves funcions a l’alcaldia i com a màxim representant de la ciutat. Veient l’ascensió política de l’alcalde granollerí, esperem que tan sols sigui una errada. En cap cas dóna peu a pensar que Mayoral no és l’aposta d’aquest mitjà, oi?

El futbol a TV3 li significa 0,8 punts d’audiència: i què? Vagi per endavant el meu posicionament per una TV3 de qualitat, de programació acurada i de personalitat pròpia. Però el que millor la defineix és la seva qualitat de pública i això genera, entre moltes altres coses, responsabilitats socials. En un país en què es retalla la sanitat, l’educació, el salari dels funcionaris, les prestacions socials i tot allò que sembla retallable, és de justícia que el pressupost de la televisió pública catalana es vegi afectat. Com en tantes altres empreses públiques, privades i llars d’aquest país, ara toca més que mai fer més amb menys. És hora de què TV3 estigui més pendent de ser econòmicament viable, i fer un producte de qualitat, més econòmic i fruit de la imaginació, la professionalitat i la dedicació, que d’ocupar el primer lloc en les llistes d’audiències. I senyora Mónica Terribas, la seva amenaça a tots els catalans de treure el futbol em sona a la mateixa que fan molts davant la possibilitat d’una Catalunya independent: on jugarà el Barça, a la lliga catalana? Jajajaja. Se m’en fot!!! Encara a dia d’avui, millor dit avui més que mai, prioritzar és bàsic. Particularment prefereixo millor sanitat o educació que els partits de la lliga en obert a la meva, TV3.

Salut 

QUAN ES TREPITJA MERDA SEMBLA QUE TOTS ELS GOSSOS CAGUIN DAVANT TEU

Granollers a 29 de novembre del 2011

QUAN ES TREPITJA MERDA SEMBLA QUE TOTS ELS GOSSOS CAGUIN DAVANT TEU

Recomanació: llegir l’especial “araensensortim” del diari ARA de diumenge

Llegeixo el diari ARA especial primer aniversari. Al vell mig de la publicació i en un especial sota el títol: “aranesensortim”, es descriuen 12 histories de superació personal. Mitja dotzena de persones anònimes que s’haurien de convertir en referents socials, en models de lluita contra les adversitats, contra les preguntes, contra unes respostes massa doloroses i injustes. Un cant a l’esforç, a la lluita, a la superació i a l’amor, però molt especialment a les ànsies de viure dignament.

Destaco la de Joan Artero, esportista de ferro. En el camí ha hagut de superar la mort de la dona, els pares, un càncer i la pèrdua de la visió. I ho ha assolit gràcies a l’esport i a l’Once i els bombers.

Joan Artero, en plena guàrdia rep una trucada de la seva filla: “papa la mare té un mal de panxa terrible”. Mai hauria imaginat que l’onomatopeia d’un telèfon podia canviar la seva vida. A Can Ruti li diagnostiquen un càncer ovàric amb metàstasi i d’un a quatre anys de vida. Quan la dona li demana la veritat, ell respon: “estem a l’etapa reina del Tour i pugem la primera rampa. Després una baixada a tomba oberta plovent a l’últim port. Passem el massís central i anem cap a París”. Alta oncològica temps més tard, semblava que les turmentoses corrents d’aigua tornaven a lloc. I és que pel camí va perdre també el pare i la mare.

Als anys reproducció del tumor a l’estomac i el pulmó. Ell no podia caure, com a pare, “tenia una responsabilitat. Que tot allò afectés el mínim possible els meus fills, la Clara i l’Albert. Que no els hipotequés la vida emocional... No em vaig queixar mai. Vaig intentar entendre-ho tot. Plorava desconsolat quan sortia de la feina i m’eixugava les llàgrimes camí de l’hospital”.

En ple tractament de la seva esposa al Joan li detecten un tumor al fetge que va haver de superar patint l’extirpació de mig pàncrees i el duodè. Amb el temps la pèrdua de la seva dona, per qui demanava pietat per deixar de patir, el va portar a una reflexió: “la vida és vostra. Feu-ne el que vulgueu”. I ell va decidir "viure, acceptar el que ens passa i com més aviat millor”. L’esport el va salvar, “sempre ajuda a transitar pels millors i pitjors moments”. Degut a la malaltia de Stargardt, va perdre el 60% de la visió. Acceptant la nova situació va decidir córrer en bici de tàndem. Al davant el guia, a darrera, ell, “la llum i la foscor”. Gràcies a l’Once ha après a assimilar la malaltia, a tenir dignitat, a esforçar-se...

Ha participat en la Titan Desert i a l’Ironcat. Ha estat campió de Catalunya d’esquí adaptat, de ciclisme en pista i de marató. Als Jocs Mundials dels bombers i Policies de Hong Kong va ser medalla de bronze als 10000 metres i d’or a Liverpool i Nova York.

En Joan pensa que “som pura energia: no ens destruïm, ens transformem”. De les persones, diu, en queden els records.

Admirem als dotze, anotem aprenentatges, reflexionem de la sort de molts de ser el que som, de tenir el que tenim i sobretot de gaudir de la salut necessària per ser i tenir.

Gràcies Joan per compartir la teva historia, una historia que empetiteix molts dels problemes que d’altres engrandim. Gràcies diari ARA per donar una visió positivista i esperançadora en moments tan complicats com els actuals. Amb, dia sí, dia també de portades negatives, un especial com aquest ajuda a créixer i mirar endavant.

A vegades quan es trepitja una merda sembla que tots els gossos caguin davant teu. Però amb una bona escombra podem acabar netejant el camí.

“El ser humà és mortal pels seus temors, immortal pels seus desitjos”.

Pitàgoras

Salut

Columna basada en una publicació del diari ARA

Us deixo amb un vídeo que no per moltes vegades vist deixa d’emocionar.

QUASI TOT EN DOTZE DIES

Granollers a 28 de novembre del 2011

De Nadal a Reis hi van tan sols 12 dies, de Reis a Nadal gairebé tot un any. És per això que l’enorme solidaritat que es respira durant aquests breus dies guanyaria en efectivitat fent-la extensiva  tot l’any. Però aquest utòpic raonament, ple de raons, no ens ha de fer perdre el nord davant la vital importància de les múltiples accions que estan a pocs dies de produir-se. Ara, més que mai davant la situació, hem de ser conscients de la importància de la participació de tots en qualsevol d’elles. Aquest cap de setmana El Gran Recapte ha significat l’èxit d’una societat altruista, podria haver estat més gran, ha estat més gran del que ens podíem pensar que seria. Queda poc per La Marató de TV3, que dedica aquesta edició, a la regeneració i transplantaments d’òrgans i teixits. A ben segur esdevindrà de nou l’exemple d’una civilitat catalana cada cop més sensibilitzada amb el dolor i el patiment d’altres.

Tots gaudirem de l’oportunitat de significar-nos, d’una o altra manera, contraris a les injustícies, la sofrença o les malanances d’aquells que essent iguals no gaudeixen de les mateixes oportunitats. A cada poble o ciutat es programaran activitats de caràcter altruista amb recaptacions diverses i beneficiaris diferents.

A Granollers són moltes, a vegades semblen masses però finalment es reconeixen segurament poques. Una d’elles és el Jazzoguina. Sota la pregunta: podem renunciar a assolir un somriure d’infants que semblen oblidats pel Nadal? se’ns proposa participar en una acció solidaria amb l’única pretensió d’assolir somriures en infants que són oblidats pels Reis Mags. No és responsabilitat de Ses Majestats, però en els darrers anys no arriben a tothom, la situació és crítica i es veuen superats.

Jazzoguina és un espectacle que barreja música i diferents disciplines artístiques buscant un mestissatge escènic on es barreja la qualitat i la diversió i us ho canvia tan sols per una joguina nova o reciclada en bon estat que posteriorment són donades a la Fundació Hospital/Asil de Granollers que les reparteix entre els més necessitats.

Enguany la proposta és més familiar que mai. De mans de la Vajezz Big Band i la Llançadora, anirem al circ. Música de gran format compartint escena amb malabars, dansa del ventre, acrobàcia, contac dansa, pallassos...

En les cinc edicions anteriors s’han recollit més de 2000 joguines que de ben segur s’han traduït en molts més somriures de cares innocents.  Ara la situació econòmica requereix de més solidaritat que mai. Aquesta és un meravellosa oportunitat. La deixaràs escapar?

Recorda, dissabte 17 de desembre a dos quarts de nou a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers. Només has de portar una joguina.

Provocar un somriure, crear una il·lusió, fer feliç a un infant està més que mai a les teves mans.

T’esperem, t’esperen, els deixaràs esperar?

Salut

MÉS INFORMACIÓ A L'ENLLAÇ

EL GOVERN DIU QUE ÉS VALENT, DONCS TAXA TURÍSTICA JA!!!!

Granollers 26 de novembre del 2011

El Govern de la Generalitat ens prepara per properes retallades i pujades d’impostos i serveis. Desconec els motius que van portar al president a fer-ho dos dies després de les eleccions: és possible que s’acovardís de dir-ho abans de les eleccions? potser es va embalar davant uns resultats que semblaven donar-li la raó? o tal vegada es volia avançar a Mariano Rajoy i fer créixer la credibilitat de Catalunya davant els mercats financers? Quelcom és segur, de nou ens tocarà el rebre als de sempre.

Les mesures anunciades: més retallades als funcionaris, pujada de les taxes universitàries i del preu de l’aigua i copagament (un nom que no volen fer servir) de les receptes mèdiques tot deixant la porta oberta a un nou impost que gravarà la gasolina. Fa gràcia això de no utilitzar la paraula maleïda de copagament; si abans pagaven ells i ara ells i jo, no és copagar els dos?

Esforç contributiu de tots i cadascun dels ciutadans davant la difícil situació econòmica de la Generalitat, situació difícil de totes les nostres economies que ells obvien fent-nos pagar una mica més.

Aquest és un país en què s’han imposat les retallades de sous públics i privats, l’endarreriment en el pagament de nòmines, els autònoms donant-se de baixa o sense cobrar un sou, les pensions escasses, i els aproximadament 615.558 aturats... Aquesta és la realitat, i enfront d’això el nostre Govern si que s’atreveix a continuar ofegant-nos.

Però el que no tenen pebrots és per exemple de posar una Taxa Turística, deu ser la força del sector hoteler i la por de perdre competitivitat en el negoci, una por que no varem veure al pujar el 2% de l’IVA davant la possible baixa del consum intern. Tots volem clients! Les pernoctacions de les places disponibles va augmentar a l’octubre un 1% interanual respecte al setembre amb un 6,3% anual i l’ocupació va créixer un 4% amb un 5,5% acumulat. Els estrangers venen, els d’aquí ens movem, i el negoci dels viatges possiblement és l'únic que experimenta creixements.

I pregunto, no podríem ser més europeus i establir aquesta taxa turística com fan en molts països? Sempre ens comparen amb Europa, en això no volen. A Florència, amb data 1 de Juliol s’aplica amb un escalat que imposa des dels 5 euros en hotels de cinc estrelles fins als 3 en els de dues estrelles. Aquest preu es paga per nit i persona. Venècia fa el mateix i Roma, i....

Un impost així, amb el turisme del que disposem i amb el que fessin pagar més als estrangers i als que encara poden permetre’s el luxe de viatjar, no serviria per rebaixar la pressió als qui possiblement s’han de quedar a casa? Aquest govern no s’atreveix, el senyor Gaspart i els seus amics són massa poderosos. Quina vergonya! I diuen que són valents? Au demostrin-nos.

Salut

TRES NOTÍCIES POSITIVES

Granollers a 25 de novembre del 2011

Envoltats de pessimisme, notícies negatives en totes les portades, negativitat en gairebé totes les informacions, informacions que si som capaços de buscar també trobem amb intencions d’alegrar-nos el dia. Actualment són poques, les menys, però hi són. Respirem tranquils, obrim pas a l’esperança, no està tot perdut, deixem-nos portar per la il·lusió i les trobarem. El dia de demà potser seran les predominants.

Avui comença El Gran Recapte: en aquesta època de crisi, on els valors d’una societat en retrocés semblen haver caigut en l’oblit, el ser humà és capaç de sorprendre. Avui comença El Gran recapte del Banc d’Aliments. Una iniciativa basada en 6000 voluntaris que durant tres dies treballaran per animar els 602 punts de recollida d’aliments distribuïts per supers i mercats de 186 ciutats de tot Catalunya. Es preveuen recollir 800.000 kg de comestibles.

Al mateix temps la campanya pretén sensibilitzar a la població davant el problema de malnutrició que pateix un 20% dels catalans que actualment viuen al llindar de la pobresa. Gairebé 1.500.000 persones pateixen al nostre país mancances alimentàries importants. Una gran iniciativa.

Renuncien al càrrec dos directius de Caixa Penedès: després de sortir a la llum pública la notícia de què quatre alts executius de Caixa Penedès, no ho oblidem, entitat ajudada a través el FROB (Fondo de reestructuració ordenada bancària) amb 916 milions d’euros, disposaven de plans de pensions multimilionaris d’import global superior als 20.000.000 d’euros, dos d’ells, el president Ricard Pagès i el director general Manuel Troyano, han presentat la renuncia. És un cas aïllat però potser significa un primer pas endavant. Ara tan sols manca que assumeixin ells, i tants d’altres, les seves responsabilitats i paguin com qualsevol per haver gestionat una responsabilitat de manera pèssima.

25 de novembre dia mundial contra la violència de gènere: l’existència d’una realitat que intenta imposar la superioritat a través de la força, els insults i el maltracta d’uns sobre les altres no és una bona notícia; que existeixi un dia per recordar que s’ha de treballar per una nova cultura del respecte, la igualtat i la tolerància, sí. Més de 50 dones han mort com a conseqüència d’aquesta xacra durant el 2011. Són moltes, una ja és massa. Habitualment elles són les víctimes però no oblidem que en qualsevol guerra, i aquesta n’és una que s’ha de guanyar, de víctimes n’hi ha a ambdós costats, i aquí d’homes en trobem molt menys, però no els oblidem. Avui també hauria de ser el seu dia.

Salut 

DIA DE REFLEXIÓ

Granollers a 23 de novembre del 2011

Majoria absoluta del Partit Popular, previsible davant les continues equivocacions en les mesures per pal·liar la crisi del seu rival i l’empitjorament econòmic i social patit durant el govern socialista. Les gavines són aus que caguen sovint i molt, esperem que aquestes la caguin poc i pateixin cert restrenyiment que no ho embruti tot més. Hem de tirar de la cadena per fer net, no hi posem més merda.

Els dos gran d’Espanya

Potser Parlarem

Poc sabem de les línies de treball de qui ha de formar govern, quines mesures posarà en marxa, ni tan sols qui serà el seu ministre d’economia. El que si sabem és que la prima de risc i els mercats no han rebut el canvi amb alegria. Molt silenci i tan sols dues primeres manifestacions d’intencions: no parlar amb AMAIUR i no posar a l’agenda el pacte fiscal. Que tremolin els qui l’han traït a les urnes! Hauria anat bé una primera aparició anomenant al responsable del Ministeri d’Economia i unes primeres aproximacions a properes decisions. Sr. Rajoy, aquest país no pot esperar a un mes! Avui estem com estem, demà podem ser intervinguts. No és moment de moratòries. Surti ja a explicar el que no ha explicat en campanya electoral.

Partit Superat i Oblidat pels Electors

Descens espectacular del PSOE, catàstrofe de resultats. Desgastats per la crisi i la seva pèssima gestió, han estat castigats per la manca de lideratge en els darrers anys, un candidat massa llastrat per un passat proper en què no va prendre les decisions que oferia pel futur i una preocupant manca de renovació d’idees i persones. El “qui dia passa, any empeny”, que va posar en practica Zapatero per fer front a la crisi, sembla instal·lat en un partit que necessitava més pensar en l’any vinent que en el dia present. Sensació de partit superat per tot plegat. És urgent renovar les idees progressistes i posar-les al dia per fer-les vàlides davant la situació actual; de canviar cares, però no les desgastades per unes de conegudes, ara toca nous líders amb capacitat de sorpresa, nets de passat i amb una capacitat oratòria molt superior a la dels que marxen.

A Catalunya

Continuarem Igual, Us farem cas

Convergència i Unió, a pesar del candidat d’Unió i cap de llista allunyat del pensament més sobirà que sembla preponderà en l’actual Convergència i en els seus militants i simpatitzants, ha gaudit d’un suport inesperat davant el suposat desgast per la política de retallades. Ni dos dies han tardat en anunciar-ne de noves un cop passada la revàlida. Aquest anunci és de valents o de covards?, tenien por al dia d’autos si les feien públiques abans? Com tot, la valoració segons els ulls amb què es mira. Però les dades canten: tres eleccions de tres guanyades. Catalunya creu en ells i la seva política d’austeritat, o no diuen això els resultats? Ja s’ha vist, ens faran cas, a continuar retallant. Ara, no seria millor deixar de pagar 23 dies a Espanya l’espoli fiscal i no haver de retallar aquests 1000 milions que es proposen?

Partit Sense paraCaigudes

No hi hagut paracaigudes, no existeix per parar tan excelsa caiguda lliure d’esperades exèquies finals. Dues legislatures d’un tripartit de demolidores conseqüències; una oposició actual, que en vistes dels resultats de CIU, no ha convençut de qui era gran responsable de la situació; un sentiment de què primer va la P de partit, després la S de socialisme i per últim una C de Catalunya que sempre està supeditada a la E de l’Espanya del PSOE; una candidata de la que no es tenia coneixement des de feia anys i més preocupada pel seu futur personal que el del partit; una campanya publicitària novament basada en la por més que en les idees; una manca de renovació a fons que ja s’hauria d’haver fet. Sense dilacions cap el canvi però no el de tots, el seu.

Esquerra Resultats Curiosos

Esquerra pràcticament repeteix resultats del 2008. Ni endavant, ni enrere. Curiós en una època en què sembla que l‘independentisme a Catalunya rep tant suport. O no és veritat aquest creixement de la senyera amb estrella, o els votants han oblidat a ERC com a millor opció per assolir la sobirania després de vuit anys de no fer servir la paraula o oblidar de reclamar-la des del poder. Ens dividim, ens tornem a unir. Els anys de tripartit encara no s’han oblidat, les seves mans netes es van embrutir en excés i l’aire fresc que van prometre que entraria es va omplir de tal forma de partícules nocives que encara no s’ha depurat.

Iniciativa Creix en Veracitat

El partit que sembla més recuperat del tsunami del trio, no sexual tot i que va semblar una orgia, sinó del de govern. Ha passat d’un escó a tres en comparació al 2008. Cert és que quan la marca és baixa és relativament fàcil superar-la i més quan el teu similar més proper passa per moments tan difícils. Caldria destacar l’encert en l’elecció del seu candidat i la claredat d’algunes propostes fetes per ell, t’agradi ell o no, agradin les idees o no. Els ha fet recuperar veracitat davant els seus electors.

Preocupa l’augment del partit que hauria de demanar PerdóXCoexistir amb vostès (Plataforma per Catalunya). Es situa com a sisena força més votada amb 60000 vots, ens estem tornant xenòfobs?

Per cert on eren els Contraris a la immer’Sió?

Ara toca treballar, uns més que d’altres, però tots haurien de fer front comú per recuperar la dignitat d’una societat que s’indigna davant la crisi que patim. Només amb una reflexió conjunta i unes decisions encertades, fruit del diàleg i les renúncies, del treball en equip i d’un esforç per ser creïbles podran liderar, uns i altres, un país mancat últimament de lideratges que generin confiança i obrin esperances al futur. Es preveu difícil aquest acte altruista en partits polítics tan poc propers i interessats en ells mateixos, però diuen que res és impossible. Confiem en el miracle.

Salut

LLIÇÓ HUMANA

Granollers a 21 de novembre del 2011

Avui és dia de reflexió. Però aquesta és una reflexió apolítica, de lliçó magistral i humana als polítics que ahir van estar escollits però també a tots i cadascú de nosaltres, per trobar les maneres de canviar el destí del país i de la societat. No hi ha formatges, ni barres de colors, ni percentatges totals, per comunitats o ciutats. No hi trobareu valoracions del que faran les dretes, les esquerres, els d’aquí o els d’allà. Ni tan sols un retret als que marxen o pregaries als que arriben. Única i exclusivament és una reflexió sobre un modest gest ple de lliçons minúscules que haurien de servir com a línies magistrals d’actuació als que ens han de governar però l’esperit de les quals ens hauria de servir també per gestionar cada moment de la nostra vida personal i col·lectiva.

Una senzilla trobada, per jugar a bàsquet en record de l’amic que ens va robar el càncer, resumeix a la perfecció els petits detalls que poden fer gran al ser humà.

L’aplec i companyonia de l’aplaudiment final dirigit al més enllà es va significar com la victòria davant l’enemic; sí, ahir el càncer va veure com tots junts acabarem amb ell, amb solidaritat i altruisme serà possible. Ara, hem guanyat en el record, més endavant la seva derrota serà total. És la força del col·lectiu.

No va importar l’edat, ni el sexe, ni la forma física, ni tan sols si érem d’aquí o d’allà. No hi havia competició, uns eren més competents que d’altres, més alts o més baixos, més grans o més petits. A la pista tots ens varem convertir en iguals, pensàvem en tots, pensàvem en els que no hi eren, en els que no hi podran tornar a ser. És la igualtat i solidaritat en la seva màxima expressió.

En cap moment el resultat importava, jugàvem pel pur plaer de jugar. No es tractava de guanyar, tan sols de compartir. Nul interès per ser el millor, el més efectiu, el més agressiu per assolir l’èxit. És la competició ben entesa.

A molts ens va costar un gran esforç trobar el ritme, un enorme desgast aguantar tots els minuts, mirar d’arribar a cistella o veure la pilota rodona enlloc de quadrada. Una manca de ritme que no es va notar gràcies al treball dels qui el pas del temps o la manca encara de temps no els ha passat factura. És el treball en equip, l’ajut d’uns envers els altres per arribar a l’objectiu de tots.

Molts varem ser protagonistes de l’acció, molts més van compartir el protagonisme. Uns miràvem d’encistellar, altres miraven si els llançaments entraven, els més menuts feien manualitats. Alguns corríem, d’altres parlaven recordant moments passats o presents, els petits pintors decoraven ajudats. Gent que va assistir sol, d’altres acompanyats, en parella o família. Ja ens coneixíem, ens varem conèixer. És la grandesa de paraules com amor, amistat, companyonia o unió.

Al final abraçades i palmells xocant dels que van compartir pista. Abraçades i salutacions dels que van ocupar les grades. Emocions i sentiments presents, emocions i sentiments absents. Record als que no hi són, records dels que encara estem. Altruisme i solidaritat en les donacions de molta gent que avui no ho passa bé però que és conscient de què molts d’altres encara ho passen pitjor. Va ser així, no hauria de ser així sempre i en qualsevol lloc o moment?

Gràcies a tots els que vareu fer possible la tarda d’ahir. A ben segur és va viure una lliçó que hauríem d’aprendre tots. Però sobretot gràcies Toti, gràcies a tots els Toti’s, per fer que el vostre record ens faci millors.

PD: TOTI, avui et recordem de nou com et varem conèixer, RIENT. Segur que et vas fer un fart de riure veient el deteriorament de molts de nosaltres. Estic segur que vas cridar FALTA! en molts moments. T’imaginàvem vestit de curt per entrar en qualsevol moment. Totes les cistelles van entrar per tu, o sigui que has guanyat. Felicitats campió!!!

Salut

THE END. PER FI!

Granollers a 20 de novembre del 2011

THE END.

Per fi! Avui amb el vot es tanca una pèssima campanya electoral, nova demostració, a pesar de l’enganyosa proximitat dels mítings, del sosteniment del “Status Quo” permanent del sistema i de l’enorme distancia entre la política i la societat.

Avui posarem, o no, la papereta dins de l’urna, però això no canviarà uns dies previs monòtons i de demostració inequívoca de què tot seguirà igual amb l’estructura política.

Primer dia de penjada de cartells a les dotze de la nit, record d’allò que es fa amb nocturnitat i traïdoria. Un protocol que sona ja a antic i desfasat i on el somriure de tots els que hi participen esdevé d’una falsedat impròpia de qui pensa governar un país desfet.

Mítings plens de gent que senten moltes paraules però no escolten cap argument. Uns proclamen canvi, però no expliquen quins canvis faran. Altres proposen novetats, novetats que ja haurien d’haver posat en practica mentre governaven. Alguns d’aquí volen ser decisius, decisions que es basen en un concert econòmic que s’erigeix utòpic. Altres criden en nom de la república, una república que amb el poder a la mà no varen reclamar. Altres, escorats a l’esquerra, creuen que tot es culpa dels empresaris i de no nacionalitzar-ho gairebé tot. I com sortirem de la crisi? Poques referències, idees molt difuses i tot pendent dels dictàmens d’Europa.

Bombo i platerets per difondre el gran debat. Rajoy i Rubalcaba, Rubalcaba i Rajoy. Al mig un Manuel Campo Vidal que va veure transformada la seva professió de periodista a la d’àrbitre esportiu pendent de cronometrar. Temes tancats, continguts pactats, temps establert, torns donats amb antelació, discursos sabuts i més por a dir el que no cal que a dir el que és necessari. On eren tots els altres partits? 500.000 euros llençats. Chacón no es presenta. Els altres esperen. Cuní anul·la el debat previst. L’audiència, els votants, aquells que els paguen, novament ultratjats. Censura informativa, repetitiva i cansosa denúncia dels periodistes, control informatiu amb diferents màscares i en plena democràcia.

En l’era de l’ecologia, carrers i places plenes de cartells electorals, bústies i escales a rebentar de sobres, papers i propaganda dels diferents partits polítics inundant-ho tot. Bé haig de reflectir aquí per justícia que al menys jo dels d’ICV no he rebut cap paper.

Jornada de reflexió plena de missatges polítics als mitjans de comunicació, Internet, Facebook, als carrers. No es respecta ni aquest dia.

Amb l’aparició del moviment del 15M i la seva reivindicació d’un sistema democràtic i polític diferent, els partits van prendre nota i van significar-se propers al canvi. On han deixat el bloc?

Avui hi haurà canvis, canvis per continuar igual pel que fa a les estructures de partits, al sistema democràtic i a continuar amb un “Status Quo” que ja els va bé. No confiem massa en fer un pas endavant, ells viuen dels privilegis actuals.

“No nego els drets de la democràcia; però no em faig il·lusions amb l’ús que es farà d’aquests drets mentre manqui intel·ligència i sobri orgull.”

Henry F. Amiel (1821-1881), escriptor suís.

Salut

ELS ULLS QUE TOT HO VEUEN

Granollers a 19 de novembre del 2011

Editorial feta pel magazine The Look del mes de novembre

The LOOK, els ulls que tot ho veuen

Em demanen que col·labori amb la revista “LOOK”, mirada. Primer contratemps, m’agrada més que em llegeixin que no pas que em mirin. He estat conscient sempre, que per ser mirat hauria d’haver passat pel quiròfan i gaudir d’una imatge allunyada del perfil lunar actual, “I need a new LOOK”. Al fullejar la revista veig que estic mancat de “beauty LOOK”, bellesa que necessitaria per participar en tan bella publicació. Però com el que em demanen són paraules per espais buits i no fotos meves, penso: “¡LOOK!”, ¡escolta tu!, endavant. Imprescindible “to LOOK for” temes interessants i “to LOOK AFTER” el llenguatge, però sóc capaç i ràpidament els contesto: “you don’t need to LOOK further”, i és que no necessiten buscar més, accepto.

Recordo que la vida de casat requereix de complicitats i aprovacions i, com no pot ser d’altre forma, li pregunto a la meva dona, ¿How does it LOOK to you?, i em diu que li sembla bé. M’adono que, “I’m really LOOKing forward to doing the trip”. Sí, tinc moltes ganes de fer aquest viatge.

“LOOK” és moda i imatge, però primordialment és la mirada. Una mirada personal, aquest no és un “LOOK” qualsevol, és el “THE LOOK” , un “the” que singularitza. Faig cas al nom, miro el detall amagat. Reconec l’espelma de l’esperança, del crit a una vida de plaers, d’il·lusions, de coneixements i experiències. L’espelma que tot ho il·lumina, que no s’apaga en senyal d’existència, que encén amors i passions, llum del plaer de viure, bufada per apagar els anys fets i donar la benvinguda als nous.

“LOOK”, els ulls que tot ho veuen, ullada que tot ho examina, cop d’ull general a un món ple de singularitats. La necessitat d’explicar, l’Obligació d’explicar-ho artísticament, la anarKia de fer-ho amb independència. M’he oblidat una o, la d’Opinió. L’ignorant ignorat no entén de res ni l’escolta ningú, però té opinió i ha après a no callar. Escric opinions, opino el que escric.

A partir d’ara ho faré en aquest elegant magazine. La responsabilitat que genera la confiança demostrada, m’obliga a no traspassar les tres línies marcades des del primer dia, amb el primer article que vaig escriure: respecte, educació i tolerància. Puc escriure de tot, ha de ser llegit per qualsevol. Sóc coneixedor de la diversitat en els arguments, jo exposaré els meus sense ànims de ponderar ni de convertir ningú. Tan sols intentaré aportar un altre “LOOK” per crear debat.

PD: per cert no comparteixo, ni una mica ni gens, aquesta “LOOK” de posar noms anglesos a productes catalans.

Com deia el pedagog i escriptor americà, Amos Bronson Alcott:

“La malaltia de l’ignorant és ignorar la seva ignorància”

Salut

“HACIENDA EL FOLLADOR”

Granollers a 18 de novembre del 2011

A la columna de la dreta de la pantalla els de Facebook et col·loquen certs anuncis que poden ser del teu interès, interès que quasi mai desperta en mi l’anunci que hi posen. De cop i volta els ulls es dirigeixen com posseïts cap allà. Una etiqueta d’ampolla de vi. Em sorprèn que m’hagi fixat en ella. El vi no és una de les meves costums. Ha de ser una ocasió especial per gaudir d’aquest plaer gustatiu.

Remiro i ho entenc. El vi és un producte de l’”Hacienda el follador”. NO! no us equivoqueu, no és que em considerin un follador, molt equivocats anirien, però tal vegada li han posat sota suposicions de què m’agrada molt follar, aquí potser tenen un pèl més de raó.

M’adono de la importància d’escollir un bon nom pels productes. Aquest no hauria atret la meva atenció sense la curiositat de la signatura de qui el produeix, i és ben cert que el sexe dóna per molt, i els dobles significats i les traduccions també.

I és que als homes sovint l’aparell ens demana guerra com aquells “Penne a la puttanesca”, picants i àvids de gresca, mentre els testicles es posen com “Magadalenes de collons”. Davant la situació ens hem de comportar com el Mitsubishi “PAJERO” o buscar els “CHI-CHIS” que donen nom al restaurant de París. Fins i tot hi ha qui decideix tirar pel dret i acabar amb “LAPUTA” de Mazda. Mal fet!

Però moltes vegades la “CORRIDA” de Ford, intuïció d’un gran castell de focs, acaba en una bombeta de les de llençar a terra com aquest prototip de vehicle que mai va veure la llum.

I en finalitzar l’acte, l’egoisme masculí nomes pensa que ella hagi gaudit com aquell menjador xinés de pronunciació “TAN DAO VIEN” i satisfeta amb el “SEMEN’S BANK” rebut.

Molts de nosaltres el que fem és assemblar-nos al Kia “BORREGO”; hem parlat més del que hem ofert, no hem respost a les expectatives femenines i ens hem significat com germans del Volskwagen “JETA”, que d’això a vegades en tenim molta.

La propera vegada haurem de ser més sincers amb les nostres limitacions, que enfront d’elles són moltes, ser veraços, coneixedors de fins on podem arribar i pensar més en elles, sinó ens acabaran anomenant com l’Audi Q3 (CU-TRES).

Salut

A LA VAGA!

Granollers a 17 de novembre del 2011

Llegeixo sobre la vaga dels metges i a les universitats.

La vaga és un dret que significa la suspensió col·lectiva de l’activitat laboral de la que disposen els treballadors davant la necessitat de millores en les condicions del lloc de treball o per manifestar-se en contra de retallades en els seus drets laborals.

Atenent a la descripció, la vaga hauria de ser l’estat natural de la nostra societat actual davant la situació econòmica existent i les retallades constants de drets bàsics que s’estan produint. I no tan sols dels treballadors, de tots.

Els assalariats, públics i privats, han vist rebaixats els sous, els complements i les hores extres de forma ostensible, A LA VAGA! Els autònoms donats de baixa es comptabilitzen per milers, A LA VAGA! 5000000 de persones estan a l’atur i amb perspectives minses de trobar un lloc de treball properament, A LA VAGA! Milers d’empreses han hagut d’abaixar les persianes o estan inserits en un bucle de devolucions i impagaments que atempten contra la seva viabilitat, A LA VAGA! Els organismes públics ja no poden fer front a les despeses, A LA VAGA!...

La sanitat es retalla, per aquí i per allà, posant en dubte si demà podrem ser atesos correctament, A LA VAGA! L’educació veu minvat el seu pressupost per assegurar un futur ple d’inseguretats, A LA VAGA! Cultura, la que sempre ha estat retallada, ara ja no sap ni que retallar, A LA VAGA! Ens jubilarem més tard, haurem de cotitzar més anys i cobrarem menys, A LA VAGA! Les famílies han deixat de rebre ajuts per assegurar, amb els nouvinguts, la viabilitat d’un sistema que retalla l’assegurança dels més vells, A LA VAGA!...

I pregunto, no seria possible enviar A LA VAGA permanent l’evasió de divises, l’economia submergida, el senat, les diputacions, alguns consells comarcals, les abusives dietes d’alguns càrrecs públics, la propaganda electoral, despatxos amb il·lusions d’ambaixades, les aportacions a l’església catòlica, els especuladors de la borsa, els depredadors bancaris que ens han portat fins aquí, l’educació en la competició més agressiva d’algunes escoles empresarials, les primes de risc o les agencies de qualificació, els governs que no han sabut gestionar la crisi, la Unió europea i els diferents interessos de cadascun dels membres...?

Tots nosaltres tenim feina a fer sortir endavant casa nostra i per tant el país; si no ho fem nosaltres, no ho faran ells. No disposem de temps per fer vaga, són ells qui s’han de declarar en vaga permanent, sense beneficis il·legals, pressupostos, sou ni dietes o complements. Amb l’estalvi ja faríem un pas endavant i hauríem de retallar menys o invertir en crear llocs de treball.

Salut

PD: he escrit però estic en vaga, una vaga com la de molts de nosaltres, a la japonesa.

EL PARC D’ATRACCIONS ACUATIQUES DE GRANOLLERS

Granollers a 16 de novembre del 2011

Dia de pluja, dia negre, inhòspit, trist. Foscor de jornada ennegrida, negror que vesteix el paraigua que haig de fer servir, vestit massa negrós per ser vist en una jornada de color negrenc. Disposat a posar imaginaries tonalitats alegres a un cel de to amargós a qui no estic disposat deixar que m’amargui el dia.

No serà un dia d’il·lusions inesperades. El refranyer popular, molt intel·ligent ja ho deixa clar, “carrers molls, calaixos eixuts” , i per un botiguer això no obre grans perspectives.

Però no m’esperava que aquesta ciutat, grisa segons alguns que fins i tot proposen pintar les columnes de la carretera o posar bars musicals al centre, emergís com a amic traïdor d’aquells que riuen amb tu i et deixen plorar sol. Jo t’estimo perquè m’ho has fet?

Davant les llàgrimes celestials que mullen la plaça més catòlica de tot Granollers, el peu rellisca, ja m’havia avisat, i en un moviment incontrolable escapa de la trajectòria proposada i em deixa a un pas de tocar amb els morros a terra i el cos plegat de sensacions doloroses on mai n’havia descobert.

Miro a dreta i esquerra, a davant i darrera, a baix i a dalt...però si ni a dalt ni a baix hi haurà ningú! La possibilitat del ridícul s’esvaeix al no veure cap mirada burlesca enfrontant-me. Recupero una verticalitat gairebé perduda, pèrdua del paraigua que soluciono, em toco, crec que trobaré a faltar alguna part de mi, ho descarto i camino de nou.

Travesso la Porxada amb especial atenció a un terra de sensacions similars a les de fa un moment. Encaro el Rec i el Roc, i quan menys m’ho espero quelcom es belluga sota el meu peu. Serà una merda de gos? Un colom mort? Un alien? I noto certa humitat producte d’una llossa que ha perdut el que l’unia a les altres i que, en un ball dantesc i aprofitant amb traïdoria l’aigua acumulada, m’ha mullat tota la sabata. Sóc incapaç de pensar com solucionar-ho i miro endavant per tornar a caminar amb fermesa i sense deixar entreveure incomoditat de cap mena.

La Plaça de la Corona, amb aquell paviment de color vermell ja ho diu ben clar: perill no passis. Sóc de passar i la ciutat em torna a demostrar que avui està en contra meu. Imantat per no ser quin collons de camp magnètic, haig de posar la pota en un dels molts bassals que es congratulen de la nostra visita. Era l’altre peu, ni en això ha tingut compassió, ara ja vaig moll de tots dos. Però aquest cop l’atac ha estat més ferotge i la part baixa del pantalon també ha rebut.

Em tanco a la botiga, no sortiré en tot el dia.

I penso: no pot ser que els polítics, tècnics i empreses constructores ho hagin fet malament, els hi suposo coneixements en la matèria. Estic segur que ens han posat un Parc d’Atraccions aquàtiques per donar una mica d’alegria a la ciutat i fer callar als que diuen que és gris i trista.

Ben fet.

Salut

A UN PAS D’ANAR A QUE M’ABRACIN

Granollers a 15 de novembre del 2011

M’agrada que m’abracin, sóc d’abraçar. Notar-me envoltat dels braços d’altres em fa sentir estimat, protegit, necessitat, valorat. Abraço per amor, per amistat, per seguretat, per pur plaer. M’agrada que m’abracin els meus, els teus, els seus, els uns i els altres. Imploro a vegades una abraçada solidaria, de companyonia, de silenciosa comprensió. M’agrada la iniciativa de les abraçades gratuïtes.

Per això, aquest cap de setmana, vaig estar a punt d’anar al Palau d’Esports de Granollers a rebre una abraçada d’Amma, la “mestre realitzada”, el més alt grau de santitat. De ben petita va ser maltractada i expulsada de la seva família per considerar-la boja degut al seu comportament estrany. Amb el pas del temps s’ha convertit en la nova gurú de molts que troben en les seves abraçades pau, harmonia i vibracions compassives. Segons relaten molts, abraçar-la, ser abraçat per ella, és una experiència del més enllà.

A base d’envoltar a la gent amb els braços, ha creat un imperi humanitari que es calcula ingressa aproximadament 60 milions d’euros anuals que dóna en accions altruistes com ara aixecar 40.000 vivendes a l’Índia, beques a estudiants o després del tsunami regalar 16 milions per a la reconstrucció de Kerala.

M’encanta conèixer que les abraçades serveixen també per recaptar diners pels més desfavorits, però a mi la mística i les creences que superen l’àmbit terrenal fa temps que m’han abandonat. Respecto, no pot ser d’altre forma les diferents formes que aquestes adopten, per inexplicables que siguin, quan mostren les seves aplicacions més positives i dediquen temps i esforç a crear justícia en una societat tan injusta. No m’estranya la capacitat de convocatòria que moltes tenen i aquesta de Mata Amritanandamayi Devi la té i gran.

Ha repartit més de 30 milions d’abraçades per tot el món. Es pot passar hores i hores abraçant a persones. Fa dos anys va congregar més de 35.000 fidels en la seva visita. Com diu la seva pàgina a Internet esta fent la Gira europea 2011 (com si d’un grup de Heavy es tractés). Allà on va desplega tota la seva competència en “merchandising” de llibres, vídeos i nines amb la seva imatge. Vaja un Port Aventura espiritual.

Degut a l’èxit assolit al llarg dels anys, per ser abraçat has d’agafar torn, regulat per tiquets, i esperar a què et toqui fent una cua que avança segons els temps que ella creu que ha de dedicar a cadascuna de les abraçades.

I penso, entre tanta gent, fent cua i esperant torn entre llibres, vídeos, pancartes i nines varies, trobaré pau i harmonia? Les vibracions no seran les del parquet amb aquest nombre de gent trepitjant-lo?

I decideixo que, tot i que em solidaritzo amb ella, el seu projecte i el destí dels béns recaptats, no em crec tota la mística que l’envolta i dubto trobar la pau que ella em voldrà transmetre al mig de tot l’espectacle que deu muntar. 

Decideixo anar cap a casa i demanar una abraçada en la intimitat dels meus. Possiblement m’hauré perdut l’abraçada més mística del món, però m’hauré endut les abraçades més importants que tinc en aquest món. Després ja cercaré altres formes de ser solidari amb els més desvalguts.

Això sí: gràcies Amma.

Salut

ADÉU A LA ITÀLIA DE FELLINI

Granollers a 14 de Novembre del 2011

Adéu a la ItÀlia de Fellini

El que no han assolit un munt d’escàndols propis de la pel·lícula itàlica més “Felliniana”, ho han fet realitat les pressions d’una Europa pressionada. Berlusconi ha dimitit i ha deixat pas a Mario Monti. Un canvi de govern, però en especial d’estil.

El país de la roba, els mòbils, les ulleres de sol en plena foscor i la imatge ja no serà seduït pel triomfador amb personalitat de nou ric i obsessions sexuals de Peter Pan. El constant masclisme i les formes autoritàries del que marxa han de donar pas a un nou estil i maneres en la governació d’un país.

La persona transformada en caricatura grotesca per la cirurgia i l’excessiu maquillatge per ocultar l’envelliment, deixa lloc a la sobrietat, l’academicisme i l’aburgesament de qui arriba. Mario Monti està a les antípodes de Berlusconi.

La viagra ja no serà decisiva, Itàlia pensarà més amb el cap i menys amb el pito; les hormones ja no imposaran els seus raonaments a les neurones;  l’intel·ligència obligarà a retirar-se al “Carpe Diem”; les imposicions es canviaran pel diàleg.

Es substituiran les orgies amb adolescents pels concerts de música clàssica, les fotografies envoltat de jovenetes per d’altres de més familiars, els escàndols personals per la personalitat d’unes decisions que millorin el país.

El canvi a Itàlia pràcticament coincideix amb el de Grècia, on Yorgos Papandreu ha hagut de deixar el càrrec a mans de Lukás Papadimos. Això provoca dues preguntes:

1. Tornem a imposar governs?: aquests canvis de govern no han estat fruit del sistema electoral d’un país democràtic. Les pressions exercides per Europa, i en especial per Angela Merkel i Nicolas Sarkosi, semblen haver imposat la seva lògica. Això preocupa pel que significa de pèrdua de poder del poble i retorn a metodologies d’altres èpoques.
2. El tecnicisme agafa el relleu de la política?: els nous, de perfil més tècnic que polític, posen en dubte el rol dels últims. És probable que un càrrec polític hagi de sumar més dots de gestió que tècniques, però potser ens hem passat amb la distància entre el que ocupa el càrrec polític i els tècnics, masses llocs de confiança.

Itàlia i Grècia entren en un nou cicle, un cicle que ha de significar canvis substancials en el seu paper dins Europa, una Europa que necessita que aquests dos països facin un pas endavant que ajudi als membres de la Unió Europea a deixar enrere les tensions dels mercats i col.loqui a l’Euro en una posició que no generi dubtes sobre la seva validesa com a moneda única.

Ara bé, continuo pensant que el país hel·lè no té cap altra solució que marxar, crear una moneda própia, devaluar-la i créixer. Amb Grècia ens ho podem permetre, amb Itàlia no.

Salut

NO ENS PRENEN NOMÉS ELS DINERS, EL PÈL TAMBÉ. Espanya ens surt massa cara.

Granollers a 11 de novembre del 2011

Dimarts 8 de novembre. Interessant presentació a càrrec de Núria Bosch Roca, Catedràtica d’Economia de la Universitat de Barcelona, sobre el sistema de finançament al Museu i organitzat per Amics de Granollers.

Sortint de la xerrada ho tinc clar, Espanya és el nostre barber particular, es pren el pèl i cobra una pasta indecent per fer-ho.

Peces Barba tenia raó, a ells els hauria anat millor amb Portugal i a nosaltres millor sense ells. Els catalans acabarem sense ni barba per culpa del barber.

Ja a la redacció de la Constitució Espanyola, l’any 1978, els pares catalans de la mateixa (Jordi Solé Tura, EPD, i Miquel Roca Junyent) no van ser capaços d’assolir pel nostre país el mateix concert econòmic que pels bascos. Motius possiblement n’hi havia, no remenar més porqueria i evitar mals majors.

Segons càlculs del 2009, la diferència entre el que Catalunya aporta a Espanya i el que aquesta retorna es va fixar en 17.408 milions d’euros, un 8,4% del PIB. Això és l’equivalent al 44% del pressupost de la Generalitat i significa que cada català regalem a la caixa general de l’Estat uns 2.329 euros anuals. Estem per regalar!

Les balances fiscals publicades pel Govern de l’Estat Espanyol el 2005, no n’hi ha més doncs no els interessa, situaven a Catalunya, en xifres absolutes, com la comunitat que més aportava de totes a la caixa comuna, molt per sobre de Madrid i Valencia. A l’altre extrem es trobaven Andalusia i Galícia. Si es tenia en compte la població, es a dir l’aportació en euros per persona, aquesta feia que només fos superada per Balears deixant-nos en segona posició.

Si ens imaginem una mitjana estatal amb un índex de 100, el nou sistema de finançament del 2009 intentava equilibrar una mica la situació i posava a Catalunya, després dels diferents pactes, en un índex de 103,7. Evidentment les altres comunitats van protestar amb el que el govern va activar el Pla de Suficiència Global que els regalava diners. Catalunya va baixar de nou el seu índex fins el 100,6. I així anar fent, el que sempre s’ha dit la “puta i la ramoneta” creant el Fons de Competitivitat que ens posava de nou en un índex del 102,3. Per sota de l’esperat amb el nou pacte.

Catalunya parteix, per generació de recursos, d’un índex del 119,2% i acaba amb uns recursos del 102,3%. Això provoca la curiosa situació que Catalunya ocupi el tercer lloc en capacitat tributaria d’Espanya i un cop aquesta recaptació passa pel filtre espanyol acabi ocupant el 8è lloc estatal en recursos. Espanya ens fa perdre 5 llocs en la classificació.

I entre mig es perden 17,408 milions d’euros en una malentesa solidaritat, i perdoneu però això no és solidaritat, això es diu espoli fiscal.

I si volem posar exemples ens adonarem del que deixem de fer i pagar sense aquest diners que s’endu Espanya. Segons el CCN (Centre de Negocis Català), que apuja una mica la xifra i la situa en 22.000 milions d’euros, la nova terminal de l’aeroport de Barcelona amb un cost de 1.258 milions d’euros, només trigaríem 21 dies en pagar-la sense haver de pagar Espanya; la construcció del nou hospital de Rubí, xifrat el seu cost en 70 milions, tan sols 1 dia; 15 centres educatius es farien per 60 milions i serien pagats en 1 dia si ens oblidéssim d’abonar aquest diners.

Però això encara era assumible en les èpoques de vaques grasses. Ja que estem tan en contra de les retallades posem alguns exemples segons la CNN: les retallades en Sanitat (621 milions) no s’haurien de practicar quedant-nos els diners aquí 11 dies; la baixada de sous dels funcionaris (320 milions) seria una insubmissió fiscal de 6 dies, la d’universitats (144 milions) 2 dies i mig. Però és que tot el deute de la Generalitat  (37.443 milions) s’eixugaria en un any i set mesos. Mentre aquí retallem per tot arreu hem de suportar discursos de medallistes polítics que es vanaglorien d’inaugurar centres sanitaris, “no como en Catalunya que estan recortando”.

Si ho comparem amb altres models de solidaritat del nostre entorn, ens adonem que Baviera, el “land” amb la  principal contribució a la bossa comuna, va aportar 3.500 milions d’euros, i protesta! Veure noticia.

Quin engany! Quin atracament! Això és vergonyós. Ho és habitualment, ara més que mai. El que passa a Espanya no és que uns generen més ingressos per crear un creixement econòmic solidari d’altres comunitats, és permetre que uns pocs treballin per donar subsidis a molts. JA N’HI HA PROU!

Jo he intentat sempre ser solidari dins les meves limitacions, limitacions que ara són més grans que abans i que han significat rebaixar els imports. Amb Catalunya no passa. Avui més pobres que ahir, demà més pobres que avui, però Espanya ens roba els mateixos diners un dia que l’altre.

Mirant els números, als catalans ser espanyols ens surt molt car, massa car. O ho canvien o és clar que el millor és dir: ADÈU ESPANYA! Fos tan fàcil dir-li adéu, com hem hagut de fer particularment a tants excessos!

Salut

AMB LA MARE!! I PER QUÈ NO AMB ELS DOS?

Granollers a 10 de novembre del 2011

AMB LA MARE! inquireix el sistema. NO! AMB EL PARE I LA MARE demana el més petit i dèbil enmig de plors. La llei l’obliga a triar, ell no vol que triïn per ell. Es resisteix a trobar-se amb el pare en dies i hores concertades, no entén que hagi d’estar amb la mare la resta. És massa petit per comprendre que la separació dels seus pares signifiqui el seu allunyament d’un d’ells.

Polèmica encetada. Cinc línies i escaig que a la majoria d’elles no els agradaran i a quasi tots ells els agradaran molt. Vagi per endavant que en cap cas l’òptica amb què s’escriuen aquestes paraules esta feta sota posicionaments de gènere i molt menys inclou aquelles situacions en què interfereixen aspectes delictius.

La custodia del fill o filla no és un dret dels adults sinó dels menors. És dret d’uns continuar o no amb el projecte de vida comú que cert dia van iniciar, però no ho és vulnerar el dels altr@s, més indefensos, a gaudir dels dos progenitors.

La custodia compartida genera controvèrsia, no pot ser aplicada de la mateixa forma en tots els supòsits, requereix de renúncies, obligacions i compromisos per ambdues parts. Amb diàleg ha de ser possible superar, per amor als fills, si aquest és de veritat, els entrebancs. Es tasca dels legisladors, que per això els paguem, fer una llei digna, sòlida i que respongui a totes les realitats i al benestar dels infants. Però la custodia compartida ha de ser el punt inicial de les negociacions de tot divorci o separació.

L’actual sistema és nociu per les parts implicades:

Advocats: els grans beneficiats. Uns saben del seu poder si són del costat de la mare, els altres són conscients de la seva debilitat si són del costat del pare. Al final, negociacions arbitràries per si una cobra més o l’altre pot pagar menys. Això sí, uns i altres a cobrar.

Fills: convertits en moneda de canvi. La legislació els confereix un poder que no hauria de ser administrat segons en mans de qui acaben. Amb ells van associats els diners, la casa, el cotxe... És justa aquesta càrrega que els hi posem al damunt?

Mare: parteix amb avantatge i amb el paper d’imprescindible. Se li dóna el mànec de la paella. Es suposen unes millors atencions dels menuts amb ella que amb ell. Aquesta premissa en la societat actual comença a caure pel seu propi pes i esdevé en moltes ocasions injusta.

Pare: negat de bon principi com a vàlid i transformat en víctima, assisteix atònit a com es va escapant tot: els fills, la casa, part dels seus ingressos... I tot això a canvi de veure’ls, essent la renúncia més important, nomes de tan en tant, un tant que deixa regust de molt poc.

L’AMOR dels pares als fills, el dels fills als pares i el gaudi d’uns envers els altres no es pot mesurar tal i com ho fem avui en dia. El dret del menor a un, a l’altre, a l’un i l’altre, és innegable i per això la custodia compartida ha de ser una obligació, essent deure dels adults articular-la per què sigui possible.

I el pare, que encara n’hi ha, que no hagi estat capaç de ser-ho, que es posi les piles o renunciï a la mateixa per dignitat i en benefici dels fills.

Arribat el cas, i a dia d’avui, la meva dona acceptaria la custodia compartida. El dia en què comencés el cas, i envoltada d’advocats carronyers, veuríem que passaria. 

Salut