Avui els carrers ploren, són dels pocs que ho fan. Manuel Fraga Iribarne, autoproclamat fa temps amo del carrer, ha mort als 89 anys. I ho ha fet amb la tranquil·litat que se li suposa a qualsevol altre mortal sense el passat acumulat per ell i d’un atac de cor, una de les formes més ràpides i poc doloroses de fer-ho.
Les veus que disposen d’altaveus, avui el recorden com un dels pares de la constitució i la transició política espanyola, com “un servidor públic impecable” (Rubalcaba), “un home bo que va lluitar per la llibertat” (Aznar)... i obvien el seu passat franquista.
De molt jove es va afiliar a la “Falange Española de las Jons” i va començar la seva trajectòria política al servei de Franco al 1949 amb qui va ser “Ministro de Información y Turismo” de l’any 1962 fins el 1969. D’aquella època ens queden dos fets impagables: el bany a Palomares (Almeria) i la dita “Spain is different”. Aquest són els cómics però hi ha moltes altres circumstàncies que van estar molt doloroses i fins i tot sagnants, amb execucions incloses.
Fraga va ser un supervivent, un camaleònic que va seguir nedant fossin com fossin les aigües. Primer en el què més creia, la dictadura, després en el que va veure que havia de creure, la democràcia. Sempre l’ha acompanyat una gran dicotomia: ser un lleu reformador en dictadura i un fort conservador en democràcia.
Però amb la mort de Fraga el que queda més al descobert és la gran vergonya d’Espanya: no passar comptes amb l’època franquista. Mort un dels seus braços executors i ho fa sense haver demanat ni tant sols perdó per aquells temps.
I ara, ja va passar amb Juan Antonio Samaranch, ens volen explicar només les seves excel·lències. Davant la mort tothom té dret a ser recordat, però a ser-ho des del primer dia, no tallant part de la seva trajectòria.
Per a uns quants a partir d’avui Fraga descansarà al cel, per altres millor que acabi a l’infern.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.