LEWINSKY I MEGAUPLOAD: A XUCLAR-LA!

Lewinsky era aquella noia que li feia favors sexuals a l’expresident dels EEUU Bill Clinton. Amagats al despatx oval, i a esquenes de la seva dona, Clinton es deixava xuclar les parts nobles. Finalment la senyoreta en qüestió el va portar fins els tribunals, i mostrant entre d’altres coses senyals de l’apreciat líquid masculí del president americà, va convertir el seu cas en un dels més mediàtics que es recorden.

I per què surt ara això?, doncs per què resulta que l’advocat de Bill Clinton en tot el procés, Robert Bennet, defensarà els interessos de Kim Schimtz, propietari de Megaupload, davant la petició de llibertat sota fiança sol·licitada després de ser detingut i la seva pàgina tancada pel FBI. Resulta curiós si més no l’especialització d’aquest advocat en casos de xuclar; Lewinsky li xuclava el penis a Clinton i Kim Schimts xucla els drets de propietat intel·lectual als artistes.

A diferencia de l’SGAE que sota la pretensió d’afirmar aquests drets s’enriqueix desmesuradament, Megaupload s’enriqueix a base de negar-los i distribuir de manera gratuïta, sota el paraigües de compartir arxius de tota mena. I sempre amb els mateixos perjudicats: autors i/o consumidors. Compartir significar dividir alguna cosa donant-ne una part a d’altres, prenent cadascú la seva part; rebre, usar, posseir, en comú. És això el que ha fet Megaupload?

Com viu Kim Schmitz, és important per comprendre Megaupload. Definit com un milionari extravagant, és un fanàtic dels cotxes de luxe, les noies i les mansions. L’any 2004, i degut a una de les seves participacions a la Gumball 3000, carrera il·legal de cotxes d’alta gamma, va gaudir d’una trobada amb els mossos, que en aquella època devien parlar català, i  els va intentar subornar. Tanmateix va ser detingut a Thailàndia per negoci fraudulent amb unes participacions.

Megaloup és una empresa, amb finalitats lucratives per ell permetés aquests excessos, i que mitjançant publicitat i subscripcions obté beneficis. El seu propietari disposa de milions de treballadors, que sota el pretext de compartir arxius de forma gratuïta, li generen milions de beneficis que ell en cap cas comparteix .  No propugna amb el gran argument de la seva pàgina.

Però no ens equivoquem, tancar Megaloup no soluciona els problemes. D’un costat la generació d’un corrent d’opinió de què la creació no té amo i la seva difusió ha de ser gratuïta; de l’altre els d’una indústria que culpa de tots els seus mals a Internet sense trobar respostes originals i viables a la nova competència.

Gratuïtat no, preu excessiu tampoc: els usuaris i consumidors de productes audio-visuals han de ser conscients que el treball d’altres té un cost. Evidentment tot té cabuda en una realitat com l’actual i no són iguals les necessitats d’un artista novell (promoció abans que beneficis) què el d’un consolidat (absolutament invers). Però és ben cert que els preus de moltes de les alternatives a Internet és inacceptable. Els clients en cap cas volen fer guanyar diners a empreses com la del senyor Scmitz, què els nega als veritables creadors del producte, però algú els està donant alternatives diferents?

Estem davant un problema de difícil solució en què els drets d’uns i altres xoquen i són manipulats per personatges què troben en aquest enfrontament una forma de fer diners. En les mans de la indústria està trobar una forma de donar resposta a les necessitats d’uns i altres expulsant els del mig, com aquest senyor.

Salut