ANC SÍ, SI NO ES DEIXA PROSTITUIR

Haurà d’arribar el dia d’un comiat en què la menuda necessitarà volar d’un estat familiar de model acabat. Han estat anys de turbulenta convivència, ara ella necessita autosuficiència i comença a demanar permís per gaudir d’allò que caminar sola li pot oferir. Ho veu en amigues properes, aquelles que amb un discurs clar (què no català) ja han fet les passes primeres i tan sols ho han de formalitzar. I no en té dubta: se’n sortiran, de casa el camp fotran i sortiran endavant. Ella vol fer el mateix, sense crits ni grans sorolls, i ho demanarà aquí, amb escreix, per què ho escoltin allà demà mateix.  Més de 7000 persones, amb senyera i estrella en mà, han començat a treballar deixant de costat un partidisme què no ha sabut articular el independentisme.

Fins ara per assolir tan legítima reivindicació, la petita ha demanat passar d’una setmanada de pèssima assignació a un pacte fiscal de transició. Però la mare, sempre a ella tan agafada, es resisteix a donar uns diners d’amagada llibertat després. La lluita és ferotge, però el temps passa, si un mira el rellotge. La nena és conscient que sense diners la independència una utopia esdevé, li manca el calé. La mare sap que amb aquests la petita obrirà el sac del mal son d’un adéu esperat.

Indignada, també reclama el retorn d’uns bitllets que intueix on son. Amb esforç cada any reuneix uns fons que la mare recull per fer, segons ella, bones accions. Ara els necessita, no tan sols per marxar, sinó per funcionar i deixar de retallar allò que ja no pot pagar.

I cada dia, la petita Catalunya, és pregunta més si necessita els diners abans de la independència o podrà fugir i fer-los després. Espanya ho té clar, no els hi donarà i així s’haurà de quedar. Però que no dubti el matriarcat què la independència no és basa en la raó ni l’economia feta ciència; és una opció del batec d’un cor ple de passió.

Mentre discuteixen per una separació complicada, què no s’oblidin que en època de vaques flaques no en queden de sagrades, comencen a veure’s al carrer estomacades per unes retallades que amb els diners, que uns generen i altres reparteixen, podrien ser més mesurades, fins i tot liquidades. Això sí, la petita república de casa nostre haurà de buscar millors gestors, ella és de mà lleugera i sempre pot aparèixer un nuvi que robi com els anteriors.

Per molts ja no queda altre solució, la llibertat de Catalunya és l’única opció. No serà un camí planer sinó un corriol ple d’entrebancades, per això ha de ser un país més guerrer i llançar-se a imaginaries barricades. La independència esdevindrà una utopia amb governants de discurs poc sobirà, que s’amaguen aquí i es destapen en una Europa que queda massa enllà. Precisarà el país de ser conscient que de més forts en necessitarà per cridar ben alt el desig de marxar. I pensem que només amb educació, treball, esforç i il·lusió, ens podrem aixecar un dia, ben aviat, per anar a la tan esperada votació per donar-hi una solució. L’Assemblea Nacional de Catalunya pot significar un aire nou per posar en marxa l’enrenou sinó es deixa prostituir per que els de sempre puguin seguir.

Qui guanyarà? La democràcia hauria de deixar parlar, l’assemblea per això treballarà i el poble ja dirà. I un cop el resultat haurà sortit, a respectar-lo tots, que sinó no haurà servit.

Salut