MAYORAL I EL COMPTE DE BARCELONA

Digueu-me, si us plau, que provoca tan desgast i apatia en qui s’havia significat garant del pas i l’alegria. Digueu-me que produeix similar tristor on abans el transit provocava fervor. Digueu-me a què respon tanta somnolència, deixadesa i decadència quan en temps passat havíeu estat de millor presència. Digueu-me, compte del carrer Barcelona, a què es deu la ruïna d’un comptat que enveja havíeu generat.

Les tropes d’Anselm Clavé, aliades amb els més reconeguts mercaders locals, m’han fet malbé. El seu atac era esperat i, sota el pretext de deixar els cavalls a l’entrada i fer la guerra a peu sense deixar roda marcada, han engalonat un tros de la ciutat amb el gris del seu abanderat. Fins i tot m’han volgut ofegar, tancant algun carrer que en un principi no era d’esperar, sota preticions d’algun marxant de terrassa entrant.

De res m’ha servit l’escut protector de ser abans el més important en la meva funció. Si fins i tot Alfons IV la vil·la com a carrer Barcelona va declarar; d’això fa 594 anys i ara se’m vol anular. No s’ha decretat judici ni dictat sentència, però semblo haver estat acusat i l’oblit del meu territori ha estat despietat.

Surto de la fortificació i puc ser penjat del coll per un munt de fils d’atemptat visual per la seva col·locació. Ja fa dies que no agafo el cavall, no se si anar amunt o avall, és un autèntic terrabastall. Els súbdits ja no porten prebendes, és impossible carregar per voreres tan tremendes. Són tants els entrebancs que la comtessa es nega a portar els néts sabedora dels esborrancs. De dia em noto sol, tot i el sol, de nit la lluna esmorteix en un color groguenc que fereix. He estat condemnat a una mort si no canvia molt la meva sort.

Deien: és la tendència, però ara se’n paga la conseqüència. Poc es podien esperar els de la proximitat que unes tropes amb noms anglosaxons acabarien ocupant tan apreciat i nou centre de la ciutat. És època de vaques flaques i la gent s’ha quedat sense el diner tan desitjat. Alguns, sota la cuirassa franquiciada, a poc a poc han anat fent fora als de tota una vida a la venda dedicada. Han assistit amb impotència a unes rendes que als propietaris els han ofert amb especulativa indecència i ells no les poden pagar ni fent beneficència. I ara que queda? una zona de la ciutat de similitud angoixant amb la del costat. I en l’horitzó fem atenció a un exèrcit xinés treballador que cada cop és més proper a on hi ha el merder.

I aquí resta la meva abandonada propietat, cada cop estic més acabat i em significo incapaç de dibuixar un traç de solució a una decadència que allunya a la gent i provoca absència. Com a carrer voldria ser terra de nous mercaders o exiliats marxants; acolliria caminants o mares amb infants; fins i tot sota la meva capa blava vigilaria vehicles, però m’infla els testicles no disposar de condicionants per tornar a fer els dies il·lusionants. 

Només queda encomanar-me al noble Mayoral i que la seva força astral invoqui la pluja i netegi les meves pastures ara plenes de malures, retornant part del seu ramat a una zona que mai hauria d’haver abandonat. El seu poder és gran i a qual unicorn blanc ho esta fent en un altre flanc. Comença a ser hora d’actuar en un comptat massa deixat, canviar dinàmiques i donar a la ciutat una nova oportunitat. Amb vehicles o sense, amb vianants compartint o amb la comoditat de l’exclusivitat assolint, però posant al carrer la infraestructura de la que esta necessitat per no acabar víctima de la mancança d’activitat.

Tancar el centre i fer-lo millor no té discussió, ha estat una decisió de la plana major, però no m’agrada ser dels últims de la nova fornada i veure com va marxant el poc que quedava. Penseu en mi noble senyor, no vull trobar-vos a faltar amb enyor.

Salut