Dopatge comercial
Tot preparat. Al centre del camp vint-i-dos jugadors. Uns vesteixen de verd, els altres de vermell. 90 minuts per davant. Des del primer moment els visitants ensenyen una forma física impressionant. Han estat ben entrenats. Mouen la pilota com els sembla, corren esperitats darrera i fan que el terreny de joc sembli petit. Els locals no comprenen res; però si juguem a casa?
Una ràpida ullada els fa adonar que disposen de millors sabatilles i han gaudit d’unes condicions de treball físic i entorns envejables. Fins i tot s’avergonyeixen sabedors de què els seus salaris són incomparables. Potser seran les proteccions que els han donat?
El marcador cada cop és més favorable als de fora. Els gols cauen un darrera l’altre. Desconcertats els locals només les veuen entrar sense trobar solució per igualar el marcador. La derrota és humiliant.
Davant el fracàs, el propietari decideix tancar el club i tots els jugadors i treballadors són acomiadats de manera fulminant.
Temps després es demostra que l’equip guanyador s’havia saltat les normes bàsiques i utilitzant un producte prohibit havia millorat el rendiment. No hi ha sanció regulada i l’infractor continua participant en competicions internacionals.
Aquesta simulació esportiva és el què passa, ens agradi acceptar-ho o no, en la fabricació i comercialització de productes de consum. Empreses de països en què els drets humans o laborals son negats i fabriquen en situacions d’explotació absoluta o similar, acaben competint damunt el mateix terreny de joc que d’altres amb seu fiscal en estats amb un marc social i laboral restrictiu amb els abusos. I això té un cost què a moltes empreses petites o mitjanes d’aquí els fa acabar abaixant portes i acomiadant als treballadors. Les grans s’aprofiten de les diferencies i deslocalitzen la producció. No s’ha pogut lluitar en preu i costos i el pastís cada cop és més petit i amb els aires favorables cap el que ven i produeix més econòmic.
El què no permetem en l’esport i sancionem, comercialment ho acceptem i cerquem mil i una excusa per justificar-ho. Però la realitat és que uns guanyen per què van “dopats” i els altres la veuen passar. Contador, sigui culpable o no, estaria encantat de disposar d’unes autoritats que giressin la vista de la mateixa forma.
Davant aquesta desprotecció absoluta alguns reclamen proteccionisme. Els “ismes” poden esdevenir perillosos, però quelcom s’haurà de fer per acabar amb una competició actualment adulterada.
Els governs hauran de donar resposta a la desigualtat, les empreses redactar uns codis ètics d’obligat compliment i els consumidors començar a comprar atenent a la responsabilitat social.
I sobretot, actuar pensant que uns no poden ser rics a base de crear pobres. L’efecte bumerang moltes vegades és inevitable.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.