EL PESSEBRE ÉS LLEIG

Granollers a 23 de desembre del 2011

S’acosta Nadal, és tard, i s’ha de fer el pessebre. Reunits en família abracem la tradició i amb il·lusió fiquem mà a una capsa que restava guardada feia un any. Apartem fotos, records i dos regals del dia de l’enllaç amb la dóna que ja haurien d’haver estat també ficats en caixa. Fem espai en un espai cada cop més reduït per començar la creació d’un món imaginari.

La més petita de la casa no pregunta, els més grans fem intenció d’explicar significats, historia i tradició. Ja ho sé!, ho saben tot aquests petits!

Primer el continent, després el contingut. Dibuixem sobre el paper i marquem on anirà el portal, el riu, la muntanya... Agafem molsa comprada, que recollida ja no es pot en una prohibició entre tantes prohibicions, molsa que si parlés preguntaria que estem fen amb el nostre entorn, per què l’estem maltractant, quina necessitat ens mou a destruir-lo. Amb paper de plata simulem un gran riu, riu que trigaria anys en reciclar un paper com aquest i tantes altres coses que aboquem a les nostres aigües. La muntanya la fem alta, potser massa, i per un moment penso posar-hi bombones d’oxigen, restes d’una expedició, ampolles de begudes isotòniques o marques de qualsevol vehicle dels molts que hi van a fer cap de setmana. Toca el portal, casa de condicions inacceptables en que va néixer Jesús, i per un moment hi veig a tantes d’aquestes persones desnonades que a ben segur gaudirien amb un sostre qualsevol on passar nits fredes d’hivern. Per acabar dibuixem un cel, cel que intueixo gris i ple de llamps, el gris d’un aire irrespirable ple d’elements tòxics produïts per un excés de producció i ones llampegants d’avanços tecnològics que violen el nostre cos. El detall final, l’estrella que ja no brilla, hem perdut el camí correcte i no té clar cap a on anem.

Hora del continent. Posem primer a Josep, fuster i treballador que ara estaria a l’atur. Era autònom? Després a la Verge Maria, encara reclamant el seu dret de paritat i igualtat. Al nen Jesús ben abrigat, i la nena fa la gran pregunta: estarà bé? Em quedo sense arguments per explicar que la seva felicitat depèn del lloc on va néixer o de quin color és la seva pell. Posem l’ase i recordo als responsables de la situació que vivim, masses protagonistes per una sola figureta, i el bou, que crec demana no ser víctima d’una festa tradicional o reclama respecte pels animals.

Omplim l’entorn amb els pastors, record d’un sector productiu en desaparició; el pescador, potser li hauria de canviar el peix del final de la canya per una bota; la filadora d’un taller de Mataró que ja no existeix; el forner vestit de Repsol; una dóna netejant roba i demanant per quan el seu reconeixement laboral i per acabar nens jugant, que és el que haurien de fer.

Manquen animals: les gallines, símil nostre de manca d’ous per reformar un capitalisme que ha fracassat; ovelletes que és com ens sentim tractats la majoria; aneguets lletjos en record a com ens volen fer veure als que no paguen les abusives hipoteques i porcs a qui els hi poso moltes cares conegudes.

A dalt de tot de la muntanya tres pastors anuncien que hem de canviar, millor que els fem cas en un futur proper. Per acabar els Reis, fan mala cara després de saber el que ha fet el gendre. Manca el gran protagonista d'aquest any: el caganer. Un caganer que em fa pensar en les gavines que acaben d’arribar, animals promiscus al cagar, i que espero que pateixin restrenyiment per no repartir més merda.

Ens retirem una mica per gaudir d’una vista panoràmica de la creació. A la nena li agrada el pessebre, ho veu amb els ulls de la innocència, a mi em preocupa i molt, ho veig amb una segona mirada.

A ella aquest any ja li va bé veure una societat imaginària, jo esperaré al proper en què potser no hi veuré la real.

Salut