El Barça actual és millor que el Reial Madrid. Ahir va quedar novament demostrat. Les esperances blanques de destronar a l’actual millor equip del món van diluir-se en el seu propi estadi. Un cop més. El Madrid present és millor que el passat, però a ben segur els resultats a la lliga els enganyen en les seves possibilitats. La diferencia entre aquests dos clubs i la resta del seus rival a Espanya els ha de portar, en un àmbit de normalitat, a guanyar el 98% dels partits i molts d’ells per amplia diferencia. Però el paper d’uns i altres en les darreres Champions haurien de baixar les expectatives madrilenyes en els seus enfrontaments amb el gran rival.
Per què? Perquè és millor el Barça. I és que les diferencies són de concepte, d’estructura i de funcionament:
L’estructura de club: una es reconeix sòlida, l’altra fa aigües per tot arreu. Al cantó blaugrana una directiva que, no és perfecta, deixa en mans de l’entrenador les decisions tècniques. Un tècnic intervencionista, treballador i amb l’oratòria i el missatge correcte. Uns jugadors implicats amb el club i el treball col·lectiu. Un líder que es significa com un més. Un pes important dels de casa integrador dels que són vinguts d’altres clubs i filosofies. A Madrid no se li reconeix directiva, l’entrenador no només marca les directrius tècniques i l’equip és un conjunt d’individualitats amb un líder de passarel·la que desintegra sempre el conjunt i es desintegra ell sol en les grans ocasions.
Cantera o cartera: cada cop la legitimat d’una estructura blaugrana basada en jugadors de casa es va imposant a la bogeria de la cartera madrilenya. La coneixença del club, de la seva realitat i del treball de la filosofia de joc des de la base es reconeix més vàlida. I això és útil tan per jugadors com equip tècnic.
Equip: A un costat el millor del món, a l’altre el segon; en un la humilitat, en l’altre l’egocentrisme. En un equip 8 campions del món, a l’altra no més de 4. Els blaugranes amb aplec, els madridistes amb baralles soterrades. Uns juguen per agradar, altres corren per si s’agraden. Uns la toquen, la mimen, la mouen per terra: són artistes del futbol. Els altres la xuten, la fan volar i la busquen per si la troben: atletes de curses amb pilota.
Entrenador: no es pot negar que Pep Guardiola és absolutament intervencionista davant les peculiaritats que el transcorre dels partits ofereix. No tan sols estudia als rivals, engoleix imatges sobre la tàctica i el joc que l’adversari intentarà imposar o demana assessorament abans dels 90 minuts, també durant l’enfrontament, observa, reflexiona i pren decisions. Mou és un gran entrenador d’atletisme en proves de velocitat. Sap fer córrer als seus jugadors, però si la pista s’omple de glaç li queden pocs recursos més enllà de confiar en la qualitat individual i la duresa.
Tàctica: El Barça es basa en l’atac tocant, el Madrid la toca per si poden atacar. Els blaugranes busquen la victòria més en els seus encerts, els blancs en aprofitar els errors aliens. No li cauen els anells al Pep per canviar el plantejament inicial per un de nou. Ahir sorprèn amb la suplència de Mascherano i posa de titular a Puyol. Tanmateix, més previsible, asseu a Villa per donar entrada a Alexis. Tàctica inicial amb defensa de quatre per ràpidament passar a tres. Però el gol, als 22 segons, canvia la situació. Marxa enrere i retràs en la variació defensiva. Cerca l’estabilitat i seguretat davant l’ensurt d’un gol tan prematur i després dona instruccions per un canvi que suposa, a poc a poc, un gir espectacular del partit. Mourinho va fer canvis, però de noms, devia estudiar però no deu ser prou aplicat per trobar en tant de temps la solució.
Discurs: les paraules de l’actual màxim representant del club català, l’entrenador, busca concòrdia, exerceix el respecta al rival i genera il·lusió. Al costat, el del Madrid, utilitza paraules que els enfronten amb els contrincants, generen enemics i els fan perdre respecte.
Els altaveus: l’únic lloc on el Barça perd. Els mitjans de comunicació afins al Reial Madrid disposen d’una potencia inigualable i la seva submissió a Don Florentino, l’anomenada “central lechera”, els fa perdre el nord. Ells són qui parlen cada cop de sortir com a favorits, els que traspassen les informacions sortides a la desesperada del club i els que generen falses expectatives als afeccionats.
Així, els resultats continuaran acompanyant als catalans i a Madrid només el quedarà esperar un miracle en forma de canvis o la jubilació anticipada d’aquest grup campió, el millor de la historia blaugrana.
Només dir, versionant Lluis LLach:
“per tot això i coses que us amago, ara caldria agrair-vos tan temps que fa que sou com sou”. Oi que si MOU!
No canvieu, a nosaltres ens afavoreix.
I als culés: a qui torni a dubtar d’aquest equip, li tallem....
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.