SANTA INNOCÈNCIA O IMBECILITAT?

Granollers a 29 de desembre del 2011

Ahir vaig esdevenir un dels molts innocents; un dels tants amb la facultat de ser fàcilment manipulat amb l’enganyifa sense malícia d’un grup d'”amics” capciosos. Era una de les accions de la commemoració del 28 de desembre, dia en què jo mereixeria ser santificat per càndid.

Innocentada de 24 hores, acció sense malícia, broma d’algú lliure de perversió. Al final rialles en uns, cara de tonto en mi.

No em preocupa la d’ahir, per ingènua i acotada en el temps; em fastiguegen les innocentades de la resta dels 364 dies de l’any, aquelles que amaguen un nou concepte darrera: el de donar pel cul sense previ avis ni tan sols per agafar la vaselina. Això sí, en aquestes no estic sol, aquí, víctimes la majoria, botxins uns pocs.

Ahir un exemple clar, ja em trec el cinturó, els sous dels membres de la Casa Reial, o no ha de ser una broma? A partir d’ara estic decidit a netejar el meu sou i declarar només els diners que ingresso un cop deduïdes les despeses; actuaré com ells per semblar més auster.

Això em fa pensar en altres sous que amb els temps actuals també semblen de broma i haurien de formar part exclusiva de l’ideari del 28 de desembre.

Em baixen els pantalons el President de Catalunya (144.300) i la del Parlament (130.011). Començo a notar certa fricció imaginària, però dolorosa, amb els dels Consellers (144.030) i això que tots ells enarboren la mateixa senyera que jo, tot i què en mi no s’ha transformat en negoci.

Em posen en posició de quatre, el president de la Diputació de Barcelona (115.670), un sou més elevat que el del president del Govern Espanyol, i els seus diputats amb unes dietesous (23.000 anuals) de Casa Reial.

M’obren de cames el president del Tribunal Suprem (130.152) i el del Constitucional (129.271), aquest últim causant de les retallades de l’Estatut segons una Constitució que en canvi permet l’espoli fiscal de 20.000 milions d’euros a Catalunya.

Finalment culmina l’acte, la part de més sofrença, la penetració final i fins el fons del Defensor del poble (115.376). Jo per això els defensaria fins i tot a ells.

Però no acaba aquí: l’acte es transforma en violació quan parlen de la publicació d’aquestes xifres com un acte de transparència. S’obliden que ser transparent en aquest cas seria acompanyar aquestes quanties amb el munt de dietes, privilegis i despeses de representació que signifiquen un sobresou que ni tan sols cotitza. No només s’ha de semblar honrat, també se n’ha de ser.

La veritat és que sóc incapaç de visualitzar si aquests emoluments són molts o pocs, això sí, em semblen massa si ens atenem a la descripció de sou: “remuneració assignada a un individu en contraprestació al treball o servei efectuat”. Són, per tant, els diners donats a professionals per la seva dedicació i vàlua. I pregunto: totes aquestes xifres s’adapten a la professionalitat i els serveis prestats per cadascun dels beneficiaris en els darrers quatre anys i davant la que han liat? Han estat vàlids?

Davant una violació com aquesta i pel darrera, em declaro fins els collons de ser innocent, de que siguem innocents. I estic molest per ser tan innocents tots nosaltres com per ni tan sols aixecar-nos per cridar en contra d’aquesta barbaritat. No hem sortit al carrer de forma massiva, no hem fet caure governs i governants. Què més manca per fer-ho? NO!, ja no em significo com a innocent, em reconec imbècil.

Hauríem d’aprendre quelcom d’Islàndia.

M’agraden més les bromes dels meus amics del dia 28 de desembre. Aquestes em deixen seure tot l’any.

Salut