Demà Cap d’Any, i amb ell el comiat d’un 2011 que passats els 365 dies del 2012, es significarà com a indulgent. Sí, avui el veiem com a cruel, el temps ens el presentarà com a benèvol. I és que la propera anualitat atacarà a la nostra societat com un tsunami devastador amb ànsies per arrasar amb aquells que encara resisteixen i acabar d’ofegar als que ja han estat engolits per les onades anteriors que els havien deixat amb respiració assistida.
Molt m’agradaria errar en les previsions d’un observador de la realitat sense estudis d’economia, però avui en dia el millor optimista és el pessimista que davant la realitat optimitza les seves previsions. I per fer aquestes previsions s’ha de llegir i estudiar dades, cert, però el més important és escoltar, mirar i llegir el carrer, on la realitat moltes vegades s’allunya de xifres fetes en despatxos dedicats a la macroeconomia o en ministeris obsessionats pel deute públic i l’euro.
Preparem-nos per la gran massa líquida, per una primera onada menys destructiva que la següent que serà millor que la tercera... Posem-nos a cobert i que cadascú prepari el seu propi salvavides, i si un cop salvaguardats queda lloc, ajudem a d’altres per no ofegar-nos tots. No siguem càndids, no exercim de Zapatero qualsevol i neguem la propera veritat. Només essent conscients de la possible gravetat de la situació serem vàlids per posar en marxa mesures pal·liatives.
Les previsions no enganyen. Espanya entrarà en una més que possible recessió. Rajoy haurà d’aplicar severes retallades i es veurà obligat a una pujada de les taxes impositives. Una nova reforma laboral aproparà els llocs de treball una mica més a la precarietat, els sous seguiran tendint a la baixa, la inversió pública continuarà en descens i la privada es guardarà al calaix per a properes èpoques millors, senzillament perquè no queden diners. El crèdit continuarà tancat tan a empreses com a particulars, el consum es reduirà ostensiblement de nou i la producció de béns i serveis caurà augmentant l’atur. La construcció continuarà el seu òbit, el turisme dependrà de si les revoltes socials d’altres llocs finalitzen, i en el comerç i la indústria queden moltes persianes per baixar.
Espanya pot rallar els 5.800.000 aturats, Catalunya superarà les 300.000 persones sense cap mena de ingrés durant el primer trimestre i en tota la península més de 1,5 milions de llars patiran l’atur de tots els seus membres.
El més preocupant però, és que aquelles primeres onades van quedar relativament lluny, tota l’aigua no va arribar a la porta de casa de tothom, gràcies a tres murs de contenció bàsics: benestar social (s’acaba), economia submergida (a la baixa), i famílies (ja no poden més). Ara els tres pilars bàsics de defensa, i que han amagat la realitat, s’estan esquerdant per tot arreu i l’efusió líquida de la crisi es comença a estendre.
El carrer parla, mostra la ferocitat de la situació de molts i s’aixeca com a indici del que arribarà. L’angoixa es transformarà en desesperació, la desesperació en emergència i davant d’una emergència les reaccions personals són imprevisibles. La seguretat es veurà alterada per una inseguretat a l’alça i una seguretat pública amb menys recursos per lluitar-hi. Els serveis socials i les entitats d’ajut als més necessitats poden ser col·lapsades. Els abraonaments damunt els contenidors aniran a més i la presència als carrers de pidolaires i cercadors de cartrons i ferralla es farà més present. Els desnonaments continuaran i el retorn a casa de la família serà cada cop més difícil transferint el problema a la via pública i fent-lo més visible. Els cartells d’es lloga o es ven taparan locals i naus industrials, les pancartes de què tal no paga decoraran murs d’empreses.
El que va començar com una crisi financera i es va transformar en econòmica, durant aquest 2012, esdevindrà més cruel i ens afectarà de ple fent-se molt present en els carrers i en els nostre funcionament diari. Arriba la gran crisi social.
L’odissea 2012 està en marxa. Però una odissea no és més que un seguit de peripècies, d’aventures, de desgràcies i d’esforços soferts abans d’aconseguir el que hom es proposa, i això obre pas a l’esperança del més enllà del 12.
Si no ens equivoquem en la proposta, desaprenem del que érem basats en el que teníem, si decreixem de forma conscient i pausada, si som capaços de ser més disposant de menys, si entenem que no som un sinó molts i acabem formulant una societat i sistema econòmic més sostenibles i justos, d’aquí a uns anys segurament els nostres fills gaudiran de futur. La utopia és l’única sortida.
Però això serà després del 2012 i si ho fem bé. Demà serà un altre dia, brindaré per l’esperança, demanaré salut i espero sentir-me millor.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.