Càncer prové del llatí i significa cranc, nom que fa honor a la similitud amb les potes d’aquest crustaci que agafen les venes que envolten al tumor. Un cranc de mil cares i formes; inhumà, malèvol, autoritari, il·lògic, irrespectuós, erosiu... El veritable monstre de molts dels nostres contes actuals. Una gita de bruixa a la que encara no hem atrapat a la xarxa per fer-la desaparèixer definitivament.
Qualsevol de nosaltres l’ha vist, l’ha patit, ha notat la seva crueltat a prop. Molts hem estat testimonis de la seva ira, del desgast que produeix en les víctimes, de la injustícia que provoca la seva aleatòria fórmula de selecció. Ens ha obligat en moltes ocasions, una ja és massa, a acomiadar-nos repentinament d’aquells als que estimem, a renunciar de les companyies que encara ens eren imprescindibles. Ens ha fet vessar llàgrimes per grans, joves, i el pitjor de tot, menuts que disposaven encara de masses pàgines del seu llibre vital per escriure.
El passat 16 d’agost ens va deixar en Toti, un més en la seva llarga llista de guanys. La responsabilitat de fill, marit, pare i amic trencada de cop, per un cop exageradament fort. El cranc aixecava de nou els braços en senyal de victòria, una victòria que no duraria gaire. El luctuós desenllaç s’havia de reconduir per fer guanyar a l’amic. I del inconformisme i la rebel·lia d’una vivència inesperada, en va néixer la iniciativa “els 21 els correm pel Toti i pels que lluiten o ens han deixat víctimes del càncer”.
Cap pretensió més enllà de recordar a l’amic posant-nos una samarreta amb la seva foto, durant la Mitja Marató
Mesos de realitat virtual d’un grup al Facebook, de coneguts desconeguts, de missatges encoratjadors, de desencís amb el pas enrere, d’alegria pel que significava un avenç. De cites emotives, d’imatges provocadores d’ànims, de sensacions i sentiments posats en paraules. Un neguit constant, en Kike, un comiat cruel, en Xavi, una gran alegria esperada, en Marcel. Pel mig noms i cognoms que escrits en el grup rebien el merescut record a una lluita amb punt i final.
Durant mesos, un munt de col·laboracions, un seguit d’activitats, un coixí d’esperança constatant què junts podrem. I un únic objectiu: recordar l’amic, l’amic o familiar de cadascú i acompanyar a qui pateix tot recaptant diners per la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Granollers. Un naixement: la samarreta cyan. Camiseta amb una silueta i moltes cares. Un teixit ple de gotes de suor de metàfora a llàgrimes per l’absència. Un repte: convertir 21 kilòmetres en un munt d’homenatges.
Més de 3500 samarretes de color cyan van inundar els carrers durant la Mitja per cridar ben fort: fot el camp, no ets dels nostres, ja n’hi ha prou. Una gran onada blava de rebuig al càncer. Un dia d’amagades esperances, de sentides il·lusions per un proper final feliç, per un demà millor.
A dia d’avui hem demostrat a l’enemic que nosaltres hem acabat guanyant: en Toti torna a ser present, d’una altra manera, però tal i com era, no com ens el va deixar. No és suficient, però significa molt. I un desig: què tothom hagi trobat el mateix consol i hagi convertit el seu Toti personal en un guanyador. Cert, ens ha separat dels que estimem però sempre continuarem junts estimant-nos, vulgui ell o no.
Aquest diumenge veurem el resultat de tot plegat. La iniciativa arriba al seu punt àlgid, aquell en què l’esforç de tots començarà a agafar forma de millora pels que més ho necessiten. En un acte de cloenda obert a tothom i amb diferents activitats, es farà donació a l’Hospital del recaptat. Uns diners que en poc temps han de significar l’adquisició de recursos tangibles per a fer possible una millor estància de les persones i familiars a Pal·liatius augmentant la dignitat de la dolorosa permanència en un servei de grans professionals i ple d’amor i companyonia. Tanmateix inaugurarem l’exposició fotogràfica “L’altra Mitja. Els 21 kilòmetres més solidaris”. Aquest serà el millor regal que tots i cadascú de nosaltres rebrem per haver fet costat a aquesta iniciativa.
Us esperem a tots per agrair-vos haver fet possible aquesta iniciativa i recordar com deia Gandhi “que el que fem és poc important però és molt important que ho fem”. Els petits gestos, amb el temps, contribuiran a la gran derrota de l’enemic. Ell serà l’únic d’aquesta desagradable historia que acabarà essent oblidat.
Per tot: gràcies en nom de l’Associació d’Amics d’en Jordi Vinardell.
Us esperem:
Diumenge 25 de març
18:00 hores
Saló Catalunya de l’Hotel Granollers (costat estació de servei de Palou)
Entrada lliure
Recordo un dels primers vídeo que vaig penjar al grup i que em segueix posant els pèls de punta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.