CATALANS, A TRINXERES!

Catalans a trinxeres! Ells avancen, continuen amenaçant! Ni un pas enrere! No fem cas a les declaracions del nostre president: no ens hem quedat igual que abans! Insubmissió, aixecament nacional, resistència, mobilització social! No queda altre remei si volem una bona educació pels nostres fills! Aviat ser castellanoparlant oferirà uns drets negats als de parla catalana.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que per cert s’ha espolsat el problema de sobre, avala el català com a llengua vehicular en el sistema educatiu però reconeix el dret a una atenció personalitzada per aquells que sol·licitin l’escolarització en castellà, demanant al govern de Catalunya que en sigui garant. L’ambigüitat de la sentència, que envia el problema al Tribunal Suprem i és conegut pel peu que calça envers Catalunya, no deixa content a ningú.

Però a molts, ens hauria d’indignar. Què vol dir atenció personalitzada? Dos xarxes educatives? Escoles especials nomes per ells? Aules amb menys alumnes? Professors dedicats només a uns quants? Mestres de reforç? Més ordinadors disponibles a l’hora d’informàtica?... Necessitem que tota aquesta colla de jutges ens ho expliquin bé per què sembla què amb el temps hi haurà qui podrà disposar d’una educació a la carta sota el paraigua, avui de la llengua, demà, de la religió?

Molts volem una atenció més personalitzada pels nostres fills en un sistema educatiu massificat a les aules i mancat de recursos. Ara ja no es tracta només d’una qüestió idiomàtica, què també, ara aquesta sentència reafirma l’anterior intuint un futur problema de selecció de persones, personal i mitjans a la seva disposició. És previsible una nova versió de la diferenciació segons gènere a través de l’idioma. Ruptura social, conflicte ciutadà, discriminació infantil segons la parla. Això volen?

És ridícul posar en entredit un sistema educatiu avalat per organismes europeus i lloat per molts, pel caprici de tres famílies, demà en poden ser cent, que fent bandera del dret dels seus fills emanen la ràbia dels seus progenitors. Mentrestant a València, cent vint-i-cinc mil infants han sol·licitat ser escolaritzats en català i ningú els té en compte. Tan febles ens veuen als catalans?

A Catalunya no existeix cap problema. Això sí, uns pocs el volen generar fent molt de soroll i sota raonaments polítics amagats. Potser que sortim al carrer per cridar més que ells, per reclamar que la llengua vehicular és el català, que en cap cas volem renunciar al castellà, però que, com en tants altres aspectes, els catalans sempre ens solidaritzem amb el més feble, i aquí i ara és el català, amb l’afegitó de que és part de la nostra identitat.

Però no ens quedem amb la rabieta a casa, escrivint missatges al Twitter o posant la foto de l’escola en català com a perfil al Facebook. Això és massa fàcil, els catalans habitualment som massa fàcils. Inundem carres, places i jardins. Ens hi va molt.

Per què davant d’aquesta sentència que fa pudor a privilegis, molts pares, prioritzant l’educació dels seus fills i en conseqüència el seu futur, ¿no utilitzaran la mentida per declarar-se castellanoparlants de la mateixa manera que canvien empadronaments? Es pot arribar a pensar en aquesta possibilitat? Fins on hem arribat.

Una última idea: sistema de traducció simultània a classe, al menys no hi hauria diferències entre alumnes. Ah no! Ells això no ho volen al “Congreso de los Diputados” i pretenen eliminar-ho del senat (càmera de representació territorial).

Demagogs!!!

Salut