Gran foto. Resum del per què de tot plegat.
Font: Vallèsoriental.com
Paraula sinònima de por, angoixa i sofrença. Càncer prové del llatí i significa cranc, nom que fa honor a la similitud de les potes d’aquest crustaci amb les venes que envolten al tumor. Un cranc de mil cares i formes; inhumà, malèvol, autoritari, il·lògic, irrespectuós, erosiu... El veritable monstre de molts dels nostres contes actuals. Una gita de bruixa a la que encara no hem atrapat a la xarxa per fer-la desaparèixer definitivament.
Qualsevol de nosaltres l’ha vist, l’ha patit, ha notat la seva crueltat a prop. Molts hem estat testimonis de la seva ira, del desgast que produeix en les víctimes, de la injustícia que provoca la seva aleatòria fórmula de selecció. Ens ha obligat en moltes ocasions, i una ja és massa, a acomiadar-nos sobtadament d’aquells als que estimem. Ens ha fet vessar llàgrimes per grans, joves, i el pitjor de tot, menuts que disposaven encara de massa pàgines del seu llibre vital per escriure.
El 16 d’agost passat ens va dir definitivament adéu. Després de llarg temps acomiadant-se de tots, en Jordi Vinardell, Toti, va dir prou. Marxava massa aviat, li quedava molt, no era el moment. No hi havien preguntes a fer, no disposaven de respostes. Va lluitar envoltat dels seus, va estar acompanyat fins a l’últim instant dels qui l’estimaven. Encerclat de tanta gent va veure la recompensa a l’amor i amistat oferta durant anys.
La malaltia havia guanyat. El càncer aixecava victoriós el seu triomf. Però la seva inconsciència no li deixava veure que patiria la pitjor de les derrotes. Estàvem entrant en el terreny dels records, i aquí, tot i la seva despietada maldat, no podria. Una historia amb nom i cognoms que es repeteix constantment amb masses canvis de protagonista.
El luctuós desenllaç s’havia de reconduir per fer guanyar a l’amic. I de l’inconformisme i la rebel·lia d’una vivència inesperada, en va néixer la iniciativa “els 21 els correm pel Toti i pels que lluiten o ens han deixat víctimes del càncer”.
Una única pretensió: recordar a l’amic posant-nos una samarreta amb la seva foto durant la Mitja Marató de Granollers, somrient com sempre. Les xarxes socials, la sensibilitat i la solidaritat de tots envers els que pateixen, van convertir un senzill gest en una demostració de què el càncer esta sol, que acabarà perdent, i el més important que mai ens farà oblidar als que ens estimem.
Mesos de realitat virtual d’un grup al Facebook, de coneguts desconeguts, de missatges encoratjadors, de desencís amb el pas enrere, d’alegria pel que significava un avenç. Cites emotives, imatges provocadores d’ànims, sensacions i sentiments posats en paraules. Un neguit constant, en Kike, un comiat cruel, en Xavi, una gran alegria esperada, en Marcel. Pel mig noms i cognoms que escrits en el grup rebien el merescut record a una lluita amb punt i final.
Durant un munt de dies, un seguit de col·laboracions i activitats, un coixí d’esperança constatant què junts podrem. I un únic objectiu: recordar a l’amic, a l’amic o familiar de cadascú i acompanyar a qui pateix, tot recaptant diners per la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Granollers.
De cop un naixement: la samarreta cyan, camiseta amb una silueta i moltes cares. Un teixit que s’ompliria de gotes de suor com a metàfora a les llàgrimes vessades per l’absència. Un repte: convertir 21 kilòmetres en un munt d’homenatges, el què cadascú necessitava fer.
Una gran foto i més de 3500 samarretes de color cyan, inundat els carrers durant la Mitja per cridar junts i ben fort: fot el camp, no ets dels nostres, ja n’hi ha prou. Una gran onada blava de rebuig al càncer i d’esperança per un demà millor.
A dia d’avui hem demostrat a l’enemic que nosaltres hem acabat guanyant: en Toti torna a ser present, d’una altra manera, però tal i com era, no com ens el va deixar. No és suficient, però significa molt. I un desig: què tothom hagi trobat el mateix consol i hagi convertit el seu Toti personal en un guanyador.
La solidaritat, l’amor i l’amistat quan s’ofereixen de manera generosa no requereixen de reconeixement. Però fins i tot aquest va estar present el dia de l’esport de Granollers en un senyal de què la feina s’havia fet bé per part de tots. Això sí, es va recollir en nom de tota aquella gent que ha estat o segueix al front d’una guerra tant desigual.
“Els 21 els correm pel Toti i pels que ens han deixat o lluiten contra el càncer” s’ha convertit en el contenidor de l’esperança a recuperar els valors que ens guiaran cap a la victòria final. Solidaritat, altruisme, esforç, treball, unió i companyonia davant l’adversitat. Junts som invencibles, en solitari esdevenim febles. D’un costat hem elevat a la màxima expressió la dita de Gandhi: “el que fem és poc important però és molt important que ho fem”. D’un altre hem demostrat que davant la situació que vivim som capaços d’aprendre a necessitar menys ja què durant molt de temps no disposarem de més i haurem de donar resposta amb molt d’ajut a la nova realitat de qui més ho necessita.
Avui tanquem mesos, dies, hores i 5 o 21 kilòmetres plens de contingut i amb un retorn econòmic què millorarà l’assistència dels malalts i familiars a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Granollers.
Però no ens equivoquem: la cursa continua. El rival és fort, resisteix i en qualsevol moment pot fer un nou canvi de ritme per deixar-nos enrere. Només si continuem en grup, creient en el significat subliminar d’una samarreta que es presta a fer-li front sense defalliment, pot arribar un dia en què abandoni definitivament la competició. Queden moltes curses per endavant, però cada dia són més a prop de veure’l pel retrovisor. Ell, serà l’únic d’aquesta desagradable historia que acabarà essent oblidat.
En nom de l’Associació d’Amics d’en Jordi Vinardell moltes gràcies a tots per haver fet possible aquesta il·lusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.