“O DÓNA-LI A LA DONA. ÉS FEINA SEVA”

El passat 8 de març es va celebrar el Dia Mundial de la dona. És innegable que en els darrers temps s’ha avançat molt en els drets femenins i en la igualtat de gènere. Resta molt camí per endavant. Ho veiem a diari amb la xacra de la violència masclista, en la retribució salarial rebuda per un mateix treball per unes i altres, en els llocs de poder públics o privats... I aquesta és la cara més amable de la injustícia. En molts països traspassa la línia vermella dels drets humans i la submissió femenina és delictiva, intolerable i abominable.

Em declaro ferm defensor d’una lluita desigual marcada per una cultura històrica masclista, una societat pensada amb la polla, i amb molts homes que es miren el melic i neguen la nova realitat. Ara bé, també em preocupa el feminisme extrem, aquell que porta les reivindicacions al límit del ridícul. No senyores, no cal que siguin els nous mascles, repeteixin equivocacions i enlloc de canviar continguts i maneres canviem només formes. Allà on s’equivocaven un parell de collons, no cal que ho facin un parell de pits.

Pensava què havíem avançat molt...

Però aprofitant una notícia us narraré una historia. Dissabte 9 de març, dia de compres. Sí, allò que tant m’agrada. Zona de vianants, botigues a dreta i esquerra, munió de gent buscant aquella peça tèxtil que estilitza, unes botes amb aires sadomasoquistes, uns calçotets de tira gruixuda per sortir fora dels pantalons. Miro un aparador i observo un tanga que imagino posat, una maleta amb la bandera anglesa, unes gomes d’esborrar amb forma de càmera de fotos que no se si esborren.

La dona s’encaparra amb la meva manca de pantalons. Comença el safari per trobar la peça desitjada. Pujats damunt un imaginari Jeep recorrem infinitat de paratges plens d’animals afamats per la captura del desig enmig de bucòliques imatges naturals de mil colors, formes i textures. Ella ja apunta, ha vist quelcom, ens acostem i tret. Ja els té a les mans. I el millor de tot: al provador. Ja m’aniran bé! Què no! Posats. I penso si no els haurem de dissecar per evitar el podriment.

Li agraden, ja m’agraden. És la solució per acabar amb el suplici. Escollits. Els torna a mirar. Treu l’etiqueta. La llegeix. Què cony busca? Llegeixo. És en anglès però sona a xinés. Resumint: “Rentar en calent. No utilitzar llegiu....”. I penso que per ser coherent un dia hauré de rentar la roba ja.

De cop i volta els seus ulls s’obren. Li conec aquesta mirada. És la mateixa que quan els calçotets a terra o la gota d’oli a la vitro, per no parlar d’aquelles gotes en un altre lloc. Sí, esta furiosa. Què deu haver trobat? I llegeixo: “O dóna-li a la dona. És feina seva”. Reacció: un ampli somriure es dibuixa en el meu rostre.

Passats breus segons, els meus ulls pateixen la mateixa transformació observada poc abans en ella. Com es pot tolerar? Quina colla d’imbècils, estúpids i desgraciats aquests de Madhouse! No senyors, no és una broma. Les bromes es fan a peu de carrer, entre amics i coneguts. I una com aquesta moltes vegades és producte de la ingesta del tercer cubata en sopar d’escapada de quarentons.

Pèssima elecció de missatge. Sobtadament el torna a deixar al prestatge. Jo callat com un mut. Aprovo la seva reacció, no el comprarem. Imagino al redactor de l’etiqueta rient un cop escrita i sense adonar-se del grau d’alcoholèmia que devia portar, del perillós que és fumar segons què i del descontrol en què té una testosterona desequilibrada. Imagino als directius veient com posicionarien la marca amb missatges irònics. Tot plegat d’una estupidesa demencial.

Al sortir de la botiga i sense uns pantalons que evitarien haver de tornar a començar, penso que encara queda molt, molt més del que em pensava. Dónes, seguiu la lluita, paga la pena, davant d’aquestes constatacions.

Salut