divendres, 23 de març de 2012

PASSAREM MOLT DE TEMPS AGENOLLATS DAVANT LA TASSA D’UN WÀTER PLE DE MERDA.

“Tinc un parell de sabatilles esportives; en voldria dues però hauria de treballar més i no podria córrer. Llavors perquè les vull?“ Aquesta frase, pronunciada per un amic en una tertúlia qualsevol, provoca reflexió. I és que si ens la llegim detingudament i fem un acte d’abstracció, canviant objectes i situacions, explica moltes de les nostres actuals misèries.
Imaginem per un moment: tinc un cotxe, en voldria un de millor però hauria de treballar dissabte i no el podria gaudir. Llavors perquè el vull?; tinc una dona fantàstica, però m’atrau el morbo de disposar d’una amant; gaudir d’això significa que me l’haig de jugar i puc perdre la família. Llavors perquè la vull?; visc en un pis, voldria una casa amb piscina però necessito diners i haig de viatjar molt per vendre més. Llavors perquè la vull?...
L’amic, davant la disjuntiva, ha escollit extenuar les sabatilles què té i seguir corrent més que treballant. Molts van optar per la possibilitat contraria, oferint la seva ànima al diable de la societat del consumisme més depredador que segurament hem conegut al llarg dels anys. Molts van canviar la pregunta retòrica per l’afirmació: és igual, la vull!!! obviant les conseqüències.
Ens han ofert de tot, ho hem desitjat tot, ho hem adquirit gairebé tot. Hem necessitat ser els millors, els més opulents, els menys necessitats. Fins i tot ens han convertit en petites societats limitades de competència constant amb l’empresa veïna. No podíem ser menys, havíem de ser més, sinó no érem res.
I per fer-ho hem precisat del preuat diner. Un munt de bitllets de bulímic passat i anorèxic present. Ens varem creure rics i en realitat no érem més que pobres de prestada riquesa. Això no ha estat només una nit d’alcoholisme abusiu i ressaca dolorosa de 24 hores. Estem davant la crisi més gran i llarga d’un abús excessiu i dilatat.
Ara, com en qualsevol orgia plena de graus, queda vomitar-ho tot i tirar de la cadena. Passarem molt de temps agenollats davant la tassa d’un wàter ple de merda, i de res servirà si la propera vegada que visualitzem el cubata davant, no recordem l’escabrositat de les arquejades, les doloroses contraccions de l’estomac i el fàstic d’haver d’expulsar-ho. Haurem d'evocar el mal de cap sofert, els mareigs desconcertants i la pèrdua de consciència provocada per la propera vegada beure amb molta mesura.
Això sí, aquesta és un borratxera col·lectiva en la què molts no recuperaran la verticalitat mai més. Tots haurem de prendre consciència d’això i agafar-los per sota el braç per ajudar-los a caminar de nou, sinó els carrers s’ompliran de vòmits perjudicials per qualsevol. És per això què qui pensa què ell no ha begut i no necessita actuar, ja pot anar canviant de parer.
El meu amic no deia res que la coneguda frase de desconegut autor assevera: “no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”. Tots haurem d’aprendre a necessitar menys ja què durant molt de temps no disposarem de més i haurem d’ajudar amb molt.
Salut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols demano respecte, educació i tolerància.