JA N’HI HA PROU DE DONES APLAUDINT!

Fernando Alonso va guanyar ahir el Gran Premi de Malàisia. D’aquesta manera es col·loca, inesperadament, líder de la classificació general amb el seu Ferrari. Un cop més demostra que  és en aquests moments el millor pilot del circ. L’asturià va convertir un cotxe que semblava dissenyat, segons ells mateixos, per passar els dies perdent el menys possible de punts davant els rivals, en el més vàlid per les condicions existents. Fins i tot en el moment de major pressió per part de un sorprenent Sergio Pérez, amb Sauber, va imposar la seva condició d’excampió i no es va deixar avançar, provocant una sortida de pista del mexicà per acabar-se imposant. A mi la cursa em va agafar corrent a la cinta del gimnàs. Allà, fent kilòmetres sense avançar ni un metre, veia en pantalla gegant una competició que no acabo de comprendre. I és que no entenc una carrera en la que es guanya més quan s’està parat que en cursa; en què és més important el canvi de rodes que els avançaments; on els boxes guanyen interès a la pista.

Em reconec ignorant de la mecànica que envolta aquests cotxes, una mecànica que no em genera cap passió, i suposo que simplifico i banalitzo molt la competició. Però ara que hi penso, avançar depenen de com i quan estàs parat, és tant surrealista com això de córrer per no moure’t de lloc en la màquina que utilitzo.

Sincer amb mi mateix confirmo que no m’acaba d’agradar això de la Fórmula 1. Però ahir em va generar fins i tot repulsa i vergonya aliena. Ho havia vist altres vegades, però pensava que els de la FIA haurien modificat comportaments des de l’última ocasió en què vaig seguir aquest espectacle. Suat i amb necessitat de pressionar STOP a la cinta, diviso a l’Alonso pujant escales en direcció al podi. De cop i volta un seguit de noies a dreta i esquerra l’aplaudeixen. Totes elles ben curtetes i ajustades per a l’ocasió convertint-se en objecte de desig de necessitats primitives.

La visió del cos femení sempre ha estat un plaer. La sexualitat de la femella una fortuna gaudir-la. Però que serveixi com a missatge subliminar, una aberració. La dona aplaudint la superioritat del mascle, a un costat i l’altra, oferint-li gairebé submissió i complaença. L’home obviant la seva presencia, ni un gest, ni tan sols una mirada. La virilitat, de vestuari lunar vermell, encegada per la peça en forma de trofeu i obtinguda amb esforç antropològic de caçador; la feminitat aplaudint l’arribada segura de l’ésser protector i benefactor dels béns més preuats.

La demostració de masclisme que genera la imatge vista ahir al circuit m’indigna. Una imatge que també em produeix repulsa quan subjecten el paraigua, amb aquell somriure servicial, mentre l’home es concentra per sortir a la lluita. Una discriminació de gènere que no és patrimoni únic de la Fórmula 1; també les motos practiquen clares pautes del masclisme més innecessari o es constata en aquella fotografia, que quasi mai es publica, de les dues noies fent el petó al ciclista...

Si els seguidors de la Fórmula 1, les motos o el ciclisme, ho veuen normal i/o els agrada, els altres hauríem de posar-hi remei. Sinó, som uns hipòcrites quan critiquem a l’església i la seva puta mania de què les dones només serveixen per netejar i fer serveis domèstics. A mi em sembla tant preocupant una actitud com les altres i demanaria la seva eradicació.

Salut