MARCEL, GRÀCIES!!!

Enmig de tant desànim, de tanta porqueria, de tant desencant i angoixa, engolits per una devastadora crisi i atacats per un munt de missatges a quin més negatiu, un marrec captivador de cinc anys ens mostra el camí, ens omple de felicitat i ens demostra què una lluita molt més dura i important que la que estem patim la majoria, és superable. Aquest camí no sempre és així però només així pot acabar bé.

Fa un temps en Marcel va ser cridat a una batalla desigual contra la crueltat desgastadora del càncer. Una leucèmia va trencar el seu cicle vital d’infantessa per posar-lo a prova, negant-li la diversió, la innocència i el goig innat de la seva edat. Massa petit per haver d’enfrontar semblant tràngol.

Obligat, segurament no va acabar de comprendre un adéu als seus amics de l’escola per saludar a unes noves amistats més grans ni el viatge a un nou país deixant enrere el seu, encara massa nou i desconegut. Va haver de canviar la protectora llar familiar per una nova família a una llar de vestits blancs; es va veure tancat dins un petit habitacle quan el que volia era jugar en la immensitat del parc; es va treure les seves millors vestimentes per posar-se el pijama a diari.

En aquest temps ha hagut de canviar el cabell per la gorra; la pilota del barça per la bossa de sèrum; el io-io pels tubs; els playmòbils per les medicines. El juguem, s’ha transformat en un complicat, quiet!, xuta-la en un difícil, para! Ha substituït paraules del vocabulari habitual: gaudir per patir, riure per plorar, casa per hospital, aula per habitació, en definitiva, salut per malaltia.

Però després de molt de temps, avui deixa enrere aquelles quatre parets d’ofec constant. FELICITATS! Avui fa un pas endavant d’enorme significat i recompensa a l’esgotadora erosió provocada per la defensa del dret a viure davant la bulímica intenció, del maleït cranc de mil potes i cara de maldat, per endur-se’l. Avui, diu adéu a l’hospital. Imaginem llàgrimes d’alegria, crits de felicitat, abraçades plenes d’amor. Avui la victòria sobre la injustícia, d’una travessa per un fil massa prim entre la vida i la mort quan no toca, es fa present. Tots ens sumem a l’alegria i joia de tan excels moment.

Així mateix, és avui quan aquest encantador mocós, com tants d’altres, ens dóna una lliçó què no hauríem de deixar d’anotar al nostre bloc personal i col·lectiu. Als cinc anys ha hagut d’enfrontar-se a un repte que hauria d’estar vetat als menors. La seva reacció, segurament sense disposar encara de la consciència adulta de la voluntarietat, ha estat la de posar l’esperança, l’esforç, el treball, el compromís i la il·lusió necessària per fer-hi front. Som sempre capaços de fer-ho? Ha entès que significa el veritable altruisme de la mà del germà i la seva medul·la. Per quines bajanades deixem de tenir germans a vegades no? Ha gaudit de la capacitat de rebre les forces que l’amor de pares i família li han entregat sense defalliment. Com és que ens oblidem de dir t’estimo tan sovint als nostres? S’ha deixa’t abraçar per tots aquells que l’estimen agafant aire en cada contacte. En quin moment varem deixar de contactar sovint amb qui ens estima? Ha estat agraït per les atencions de metges i servei sanitari que li han fet costat. Com podem posar en dubte la seva professionalitat i les seves necessitats que son les nostres? I molts hem estat al seu costat, aprofitant-nos de les noves tecnologies, per fer arribar a tots ells innumerables mostres d’acompanyament. Com és que moltes vegades plorem sols on abans havíem rigut tan acompanyats?

Ens varem posar la samarreta cyan també per ell; per ell varem córrer o sortir al carrer; amb ell hem patit i ens hem angoixat, mostrant somriures i plors, felicitat i tristesa; per ell, altres què no han guanyat, han enviat vitalitat des d’allà per ajudar-lo. Tots ens hem unit per un mateix objectiu. Perquè no és sempre així?

Esperança, il·lusió, compromís, esforç, treball, unió, acompanyament, suport, solidaritat i altruisme, paraules que han fet possible el què en alguns moments es mostrava com impossible. On son en moltes ocasions?

Ara queda continuar, el pas està fet, però l’enemic es traïdor, ho hem vist en d’altres, i no podem perdre aquests valors que l’han, i ens han, portat fins aquí. Què hem fet amb tots ells que apareixen en tan poques vegades?

Avui el sol ha brillat esplendorós per rebre en Marcel al carrer. Ha estat a un pas de perdre el més important: la vida. Avui aixecarà el puny en senyal d’un pas endavant per acabar guanyant definitivament. I a ben segur, quan sigui gran, d’aquesta experiència li quedarà la claredat amb què ho hauríem de veure sempre tots, tot: res mereix més importància què la salut, la família i els amics. Amb aquests tres pilars tot és possible, sense, cap pèrdua és prou important.

Què en som d’estúpids quan veiem núvols i llamps en petits entrebancs, d’imaginària grandesa, mentre gaudim de la salut i la gent necessaris i perdre-les ens sembla impossible.

Marcel,

Avui estic content, ahir estava radiant. Com tants d’altres hem estat esperant aquesta notícia dia sí, dia també. Avui es produeix i ens omple de felicitat imaginar-te de nou exercint d’infant a casa. I t’ho asseguro, és probable que no ho comprenguis, què no ho hagis fet conscientment, però t’haig de donar les gràcies per demostrar-me que és possible sortir endavant, tot i la dificultat del teu repte, i educar-me en el difícil món de saber separar el gra de la palla.

Continuem, estem amb tu!

Salut