AMB LA MARE!! I PER QUÈ NO AMB ELS DOS?

Granollers a 10 de novembre del 2011

AMB LA MARE! inquireix el sistema. NO! AMB EL PARE I LA MARE demana el més petit i dèbil enmig de plors. La llei l’obliga a triar, ell no vol que triïn per ell. Es resisteix a trobar-se amb el pare en dies i hores concertades, no entén que hagi d’estar amb la mare la resta. És massa petit per comprendre que la separació dels seus pares signifiqui el seu allunyament d’un d’ells.

Polèmica encetada. Cinc línies i escaig que a la majoria d’elles no els agradaran i a quasi tots ells els agradaran molt. Vagi per endavant que en cap cas l’òptica amb què s’escriuen aquestes paraules esta feta sota posicionaments de gènere i molt menys inclou aquelles situacions en què interfereixen aspectes delictius.

La custodia del fill o filla no és un dret dels adults sinó dels menors. És dret d’uns continuar o no amb el projecte de vida comú que cert dia van iniciar, però no ho és vulnerar el dels altr@s, més indefensos, a gaudir dels dos progenitors.

La custodia compartida genera controvèrsia, no pot ser aplicada de la mateixa forma en tots els supòsits, requereix de renúncies, obligacions i compromisos per ambdues parts. Amb diàleg ha de ser possible superar, per amor als fills, si aquest és de veritat, els entrebancs. Es tasca dels legisladors, que per això els paguem, fer una llei digna, sòlida i que respongui a totes les realitats i al benestar dels infants. Però la custodia compartida ha de ser el punt inicial de les negociacions de tot divorci o separació.

L’actual sistema és nociu per les parts implicades:

Advocats: els grans beneficiats. Uns saben del seu poder si són del costat de la mare, els altres són conscients de la seva debilitat si són del costat del pare. Al final, negociacions arbitràries per si una cobra més o l’altre pot pagar menys. Això sí, uns i altres a cobrar.

Fills: convertits en moneda de canvi. La legislació els confereix un poder que no hauria de ser administrat segons en mans de qui acaben. Amb ells van associats els diners, la casa, el cotxe... És justa aquesta càrrega que els hi posem al damunt?

Mare: parteix amb avantatge i amb el paper d’imprescindible. Se li dóna el mànec de la paella. Es suposen unes millors atencions dels menuts amb ella que amb ell. Aquesta premissa en la societat actual comença a caure pel seu propi pes i esdevé en moltes ocasions injusta.

Pare: negat de bon principi com a vàlid i transformat en víctima, assisteix atònit a com es va escapant tot: els fills, la casa, part dels seus ingressos... I tot això a canvi de veure’ls, essent la renúncia més important, nomes de tan en tant, un tant que deixa regust de molt poc.

L’AMOR dels pares als fills, el dels fills als pares i el gaudi d’uns envers els altres no es pot mesurar tal i com ho fem avui en dia. El dret del menor a un, a l’altre, a l’un i l’altre, és innegable i per això la custodia compartida ha de ser una obligació, essent deure dels adults articular-la per què sigui possible.

I el pare, que encara n’hi ha, que no hagi estat capaç de ser-ho, que es posi les piles o renunciï a la mateixa per dignitat i en benefici dels fills.

Arribat el cas, i a dia d’avui, la meva dona acceptaria la custodia compartida. El dia en què comencés el cas, i envoltada d’advocats carronyers, veuríem que passaria. 

Salut