EL PARC D’ATRACCIONS ACUATIQUES DE GRANOLLERS

Granollers a 16 de novembre del 2011

Dia de pluja, dia negre, inhòspit, trist. Foscor de jornada ennegrida, negror que vesteix el paraigua que haig de fer servir, vestit massa negrós per ser vist en una jornada de color negrenc. Disposat a posar imaginaries tonalitats alegres a un cel de to amargós a qui no estic disposat deixar que m’amargui el dia.

No serà un dia d’il·lusions inesperades. El refranyer popular, molt intel·ligent ja ho deixa clar, “carrers molls, calaixos eixuts” , i per un botiguer això no obre grans perspectives.

Però no m’esperava que aquesta ciutat, grisa segons alguns que fins i tot proposen pintar les columnes de la carretera o posar bars musicals al centre, emergís com a amic traïdor d’aquells que riuen amb tu i et deixen plorar sol. Jo t’estimo perquè m’ho has fet?

Davant les llàgrimes celestials que mullen la plaça més catòlica de tot Granollers, el peu rellisca, ja m’havia avisat, i en un moviment incontrolable escapa de la trajectòria proposada i em deixa a un pas de tocar amb els morros a terra i el cos plegat de sensacions doloroses on mai n’havia descobert.

Miro a dreta i esquerra, a davant i darrera, a baix i a dalt...però si ni a dalt ni a baix hi haurà ningú! La possibilitat del ridícul s’esvaeix al no veure cap mirada burlesca enfrontant-me. Recupero una verticalitat gairebé perduda, pèrdua del paraigua que soluciono, em toco, crec que trobaré a faltar alguna part de mi, ho descarto i camino de nou.

Travesso la Porxada amb especial atenció a un terra de sensacions similars a les de fa un moment. Encaro el Rec i el Roc, i quan menys m’ho espero quelcom es belluga sota el meu peu. Serà una merda de gos? Un colom mort? Un alien? I noto certa humitat producte d’una llossa que ha perdut el que l’unia a les altres i que, en un ball dantesc i aprofitant amb traïdoria l’aigua acumulada, m’ha mullat tota la sabata. Sóc incapaç de pensar com solucionar-ho i miro endavant per tornar a caminar amb fermesa i sense deixar entreveure incomoditat de cap mena.

La Plaça de la Corona, amb aquell paviment de color vermell ja ho diu ben clar: perill no passis. Sóc de passar i la ciutat em torna a demostrar que avui està en contra meu. Imantat per no ser quin collons de camp magnètic, haig de posar la pota en un dels molts bassals que es congratulen de la nostra visita. Era l’altre peu, ni en això ha tingut compassió, ara ja vaig moll de tots dos. Però aquest cop l’atac ha estat més ferotge i la part baixa del pantalon també ha rebut.

Em tanco a la botiga, no sortiré en tot el dia.

I penso: no pot ser que els polítics, tècnics i empreses constructores ho hagin fet malament, els hi suposo coneixements en la matèria. Estic segur que ens han posat un Parc d’Atraccions aquàtiques per donar una mica d’alegria a la ciutat i fer callar als que diuen que és gris i trista.

Ben fet.

Salut