A UN PAS D’ANAR A QUE M’ABRACIN

Granollers a 15 de novembre del 2011

M’agrada que m’abracin, sóc d’abraçar. Notar-me envoltat dels braços d’altres em fa sentir estimat, protegit, necessitat, valorat. Abraço per amor, per amistat, per seguretat, per pur plaer. M’agrada que m’abracin els meus, els teus, els seus, els uns i els altres. Imploro a vegades una abraçada solidaria, de companyonia, de silenciosa comprensió. M’agrada la iniciativa de les abraçades gratuïtes.

Per això, aquest cap de setmana, vaig estar a punt d’anar al Palau d’Esports de Granollers a rebre una abraçada d’Amma, la “mestre realitzada”, el més alt grau de santitat. De ben petita va ser maltractada i expulsada de la seva família per considerar-la boja degut al seu comportament estrany. Amb el pas del temps s’ha convertit en la nova gurú de molts que troben en les seves abraçades pau, harmonia i vibracions compassives. Segons relaten molts, abraçar-la, ser abraçat per ella, és una experiència del més enllà.

A base d’envoltar a la gent amb els braços, ha creat un imperi humanitari que es calcula ingressa aproximadament 60 milions d’euros anuals que dóna en accions altruistes com ara aixecar 40.000 vivendes a l’Índia, beques a estudiants o després del tsunami regalar 16 milions per a la reconstrucció de Kerala.

M’encanta conèixer que les abraçades serveixen també per recaptar diners pels més desfavorits, però a mi la mística i les creences que superen l’àmbit terrenal fa temps que m’han abandonat. Respecto, no pot ser d’altre forma les diferents formes que aquestes adopten, per inexplicables que siguin, quan mostren les seves aplicacions més positives i dediquen temps i esforç a crear justícia en una societat tan injusta. No m’estranya la capacitat de convocatòria que moltes tenen i aquesta de Mata Amritanandamayi Devi la té i gran.

Ha repartit més de 30 milions d’abraçades per tot el món. Es pot passar hores i hores abraçant a persones. Fa dos anys va congregar més de 35.000 fidels en la seva visita. Com diu la seva pàgina a Internet esta fent la Gira europea 2011 (com si d’un grup de Heavy es tractés). Allà on va desplega tota la seva competència en “merchandising” de llibres, vídeos i nines amb la seva imatge. Vaja un Port Aventura espiritual.

Degut a l’èxit assolit al llarg dels anys, per ser abraçat has d’agafar torn, regulat per tiquets, i esperar a què et toqui fent una cua que avança segons els temps que ella creu que ha de dedicar a cadascuna de les abraçades.

I penso, entre tanta gent, fent cua i esperant torn entre llibres, vídeos, pancartes i nines varies, trobaré pau i harmonia? Les vibracions no seran les del parquet amb aquest nombre de gent trepitjant-lo?

I decideixo que, tot i que em solidaritzo amb ella, el seu projecte i el destí dels béns recaptats, no em crec tota la mística que l’envolta i dubto trobar la pau que ella em voldrà transmetre al mig de tot l’espectacle que deu muntar. 

Decideixo anar cap a casa i demanar una abraçada en la intimitat dels meus. Possiblement m’hauré perdut l’abraçada més mística del món, però m’hauré endut les abraçades més importants que tinc en aquest món. Després ja cercaré altres formes de ser solidari amb els més desvalguts.

Això sí: gràcies Amma.

Salut