L’agònica pèrdua d’efectius que intueixen les darreres accions i assemblees del moviment del 15M s’intueixen com una malaltia crònica, tal vegada terminal? En aquest bloc s’ha escrit en diverses ocasions sobre el moviment, l’opinió d’aquells moments segueix essent vàlida si no es transporta en el temps. El transcorre dels mesos, el dinamisme de la societat, l’organització assembleària, els objectius interns del mateix, la crisi d’imatge i la manca de recursos humans que l’han portat a un distanciament del teixit ciutadà i a posicionaments més radicals, varien les reflexions.
L’esperit inicial de recerca d’una societat millor, un sistema democràtic més participatiu i real dotat de regeneració política i un sistema econòmic diferent, segurament eren finalitats d’ampli consens entre la societat. S’intuïa un moviment nou, divers, inclusiu i diferent que va aglutinar amplies adhesions.
Però poc a poc, l’èxit inicial ha esdevingut frustració i abandonament de la majoria. La responsabilitat no és dels continguts sinó possiblement de les formes.
L’acampada va fer visible la protesta i va estar un reclam poderós però s’ha significat poc fiable. Una manera de protestar que servia d’oferta turística per difondre missatges però que degut a la seva duració va convertir-se en una molèstia. La massiva implicació inicial també va respondre a la normalitat de la nostra realitat, molts al principi, els de sempre més tard.
Ara bé les explicacions al desencís son fruit d’altres variables que haurien de servir al moviment per tornar a inventar-se.
Objectius i organització: les mires en que es van posar les opcions de canvi han significat uns objectius massa magnànims, de difícil aplicació i molt allunyats d’un possible retorn ràpid a la gent del carrer. Intentar canviar el món sense fer primer el canvi a casa és d’una lloable intencionalitat però massa ambiciosa per una situació que requereix de respostes ràpides. Les cases no es poden començar per la teulada i debatre sobre el món per acabar parlant d’Espanya, obviant en reiterades ocasions Catalunya i gairebé sense anomenar la ciutat o poble, és contrari a cimentar una bona base que aguanti l’estructura. En pocs dies dividir esforços per garantir un millor sistema democràtic, regenerar els partits polítics, canviar el sistema econòmic, social i judicial massa complicat. Reformar el mercat laboral, el sistema educatiu, la lluita de gènere, el medi ambient, la defensa dels animals... Masses continguts per poc temps.
I tot això buscant acords sota un consens total, assemblea absoluta, en una participació diversa i de ideologies variades, difícil. El debat absolutament necessari, el diàleg imprescindible, acostar posicionaments imprescindible, però la votació final dins un òrgan representatiu no es pot deixar sense valor. Votar i desprès tornar a debatre per acabar tornant a votar el mateix i començar a debatre de nou, és tasca esgotadora que porta fins a l’infinit les resolucions. Masses altaveus i poques decisions.
Manca de full de ruta: complicat canviar el sistema només des de la llunyania i la negació. La posició de no formar part del mateix, respectable, no ha fet visible un full de ruta per acabar assolint els resultats desitjats.
Crisi d’imatge: l’allunyament social també és producte del deteriorament de la imatge del moviment. En ocasions producte de les fal·làcies de la premsa, els partits polítics i alguns líders d’opinió que descrivien al grup com a “perroflautes”, “izquierdistes” o antisistema. Això al principi era molt allunyat de la realitat. Però en altres ocasions el propi col·lectiu ha posat en dubte la seva credibilitat. Les acampades han esdevingut, per excés de duració, en refugis de sectors marginals, fins i tot delictius, que poc han aportat. Esdeveniments com els de la ciutadella, per manca d’organització i previsió, no han ajudat i han farcit d’arguments als contraris. Segurament no eren d’ells però tampoc van saber com allunyar-los.
Radicalització del moviment: la nombrosa participació inicial donava diversitat al moviment. Poc a poc, primer els de dretes, desprès els més centrats, i finalment molts, han deixat les posicions molt escorades cap a l’esquerra, una esquerra que no representa a tothom.
Retorn als orígens: el teixit associatiu és molt gran. Abans del 15M existien un munt d’associacions, entitats, sindicats alternatius, casals i grups de debat que van passar a ser abduïts per la grandesa de la nova proposta. La difícil articulació de la mateixa ha fet tornar a molts als orígens.
Comunicació: el moviment ha pecat de manca d’una política comunicativa eficient amb interlocutors inexistents, relacions amb els mitjans de comunicació negats i comunicats de premsa ineficients per no dir no presents. Basar-ho tot en Internet és limitar en excés el camp d’acció. Algunes accions assolides, resposta a les pressions d’aquest moviment, finalment se les han apuntat alguns partits polítics per manca d’una bona política comunicativa.
Sí, el sistema democràtic, econòmic i social és dolent. Els partits polítics tancats, part dels representants democràtics ineficaços o corruptes, la societat mancada de valors, el sistema bancari abusiu, la premsa poc imparcial i supeditada a grups mediàtics amb interessos propis... Però reformar tot això a la vegada, en absolut consens i sense formar part, crítica però part, del sistema s’intueix impossible.
A Granollers fruit del 15M va néixer la PAH , un col·lectiu amb un objectiu concret, una organització més clara i un retorn al ciutadà ràpid i tangible que l’estan fent visible. Potser aquesta és la fórmula.
El moviment necessita, si vol subsistir, d’un nou model organitzatiu, uns objectius menys ambiciosos, un full de ruta clar i unes accions que signifiquin millores ràpides i notòries, per la societat més propera, que a molts els faci tornar a acostar-s’hi. Un cop ben organitzat aquí es podrà lluitar conjuntament amb els d’allà. Si no la metàstasis serà impecable.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.