QUAN ES TREPITJA MERDA SEMBLA QUE TOTS ELS GOSSOS CAGUIN DAVANT TEU
Recomanació: llegir l’especial “araensensortim” del diari ARA de diumenge
Llegeixo el diari ARA especial primer aniversari. Al vell mig de la publicació i en un especial sota el títol: “aranesensortim”, es descriuen 12 histories de superació personal. Mitja dotzena de persones anònimes que s’haurien de convertir en referents socials, en models de lluita contra les adversitats, contra les preguntes, contra unes respostes massa doloroses i injustes. Un cant a l’esforç, a la lluita, a la superació i a l’amor, però molt especialment a les ànsies de viure dignament.
Destaco la de Joan Artero, esportista de ferro. En el camí ha hagut de superar la mort de la dona, els pares, un càncer i la pèrdua de la visió. I ho ha assolit gràcies a l’esport i a l’Once i els bombers.
Joan Artero, en plena guàrdia rep una trucada de la seva filla: “papa la mare té un mal de panxa terrible”. Mai hauria imaginat que l’onomatopeia d’un telèfon podia canviar la seva vida. A Can Ruti li diagnostiquen un càncer ovàric amb metàstasi i d’un a quatre anys de vida. Quan la dona li demana la veritat, ell respon: “estem a l’etapa reina del Tour i pugem la primera rampa. Després una baixada a tomba oberta plovent a l’últim port. Passem el massís central i anem cap a París”. Alta oncològica temps més tard, semblava que les turmentoses corrents d’aigua tornaven a lloc. I és que pel camí va perdre també el pare i la mare.
Als anys reproducció del tumor a l’estomac i el pulmó. Ell no podia caure, com a pare, “tenia una responsabilitat. Que tot allò afectés el mínim possible els meus fills, la Clara i l’Albert. Que no els hipotequés la vida emocional... No em vaig queixar mai. Vaig intentar entendre-ho tot. Plorava desconsolat quan sortia de la feina i m’eixugava les llàgrimes camí de l’hospital”.
En ple tractament de la seva esposa al Joan li detecten un tumor al fetge que va haver de superar patint l’extirpació de mig pàncrees i el duodè. Amb el temps la pèrdua de la seva dona, per qui demanava pietat per deixar de patir, el va portar a una reflexió: “la vida és vostra. Feu-ne el que vulgueu”. I ell va decidir "viure, acceptar el que ens passa i com més aviat millor”. L’esport el va salvar, “sempre ajuda a transitar pels millors i pitjors moments”. Degut a la malaltia de Stargardt, va perdre el 60% de la visió. Acceptant la nova situació va decidir córrer en bici de tàndem. Al davant el guia, a darrera, ell, “la llum i la foscor”. Gràcies a l’Once ha après a assimilar la malaltia, a tenir dignitat, a esforçar-se...
Ha participat en la Titan Desert10000 metres i d’or a Liverpool i Nova York.
En Joan pensa que “som pura energia: no ens destruïm, ens transformem”. De les persones, diu, en queden els records.
Admirem als dotze, anotem aprenentatges, reflexionem de la sort de molts de ser el que som, de tenir el que tenim i sobretot de gaudir de la salut necessària per ser i tenir.
Gràcies Joan per compartir la teva historia, una historia que empetiteix molts dels problemes que d’altres engrandim. Gràcies diari ARA per donar una visió positivista i esperançadora en moments tan complicats com els actuals. Amb, dia sí, dia també de portades negatives, un especial com aquest ajuda a créixer i mirar endavant.
A vegades quan es trepitja una merda sembla que tots els gossos caguin davant teu. Però amb una bona escombra podem acabar netejant el camí.
“El ser humà és mortal pels seus temors, immortal pels seus desitjos”.
Pitàgoras
Salut
Columna basada en una publicació del diari ARA
Us deixo amb un vídeo que no per moltes vegades vist deixa d’emocionar.
ESPECTACULAR!!! Gràcies!
ResponEliminaBea