AVUI ENCARA NO VULL GOS!!!

Granollers a 3 d'octubre del 2011

Nit de somnis enllaçats i histories trencades, coneguts i desconegudes, amigues i enemics.  Vestits, despullats, armats o desarmats, ben intencionats o de intencions desconegudes. Baralles amoroses, amors de baralla, sexe de lluita, lluites sense sexe. De cara amunt, panxa avall, dreta, esquerra, m’aixeco, de nou estirat. Em tapo, em destapo, giro el coixí, el torno a girar, giro jo. Nit d’ulls tancats, ment oberta, orelles aclaparades per una ràdio que no s’apaga. Nit freda de suors incontrolables, desvetllar constant d’un dormir feble. Nit de descans esgotador.

Vestit d’esport. Obro la porta, activo l’ascensor, un ascensor que no vull torni a parar, parada que es produeix només tres pisos més avall. De nou una porta tancada, símptoma de que no necessito sortir, el dia d’avui no hauria de comptar. Kilòmetres per davant, bufetades a les cames amb intencions de reviure la circulació de la sang, inici d’un insolvent moviment per córrer.

I de cop, MERDA!, merda que se’m enganxa a la sabatilla al trepitjar les restes d’un mal moment d’un espècimen caní.  Que collons va menjar abans per fer-ho tant diluït? Aturada, sabatilla rascant a la cantonera d’una vorera convertida en paper higiènic. Mal inici d’una activitat que avui no hauria d’haver iniciat. Primeres passes de sensacions enganxoses, de records fastigosos d’una visió evitable.

Salutacions a similars al Parc Fluvial, visions de caminaires, corredors, ciclistes i noctàmbuls acabant una nocturnitat tant cansosa com la meva però a ben segur més divertida.  A la distancia intueixo un jove de faccions perverses, perversió que també intueixo en el seu acompanyant. Parella d’aptituds treballades en qualsevol gimnàs, ell blanc, l’amic de combinacions negres i marrons. Imagino assegurança contractada, curs superat, llicencia pagada. Afirmo manca de morrió i cadena que els lligui l’un a l’altre. Desaccelero, em mira, el miro, penso en parar, confio en l’amo. Agafa posició amenaçant, miro de no amenaçar-lo. Ens creuem, para, paro, s’acosta, m’acollono, el crida, hauria de cridar jo a un guàrdia que el multés? Acolloniment que ja pagaré la resta de l’entreno.

La dutxa el millor de tot plegat. Vestit per anar a fer un cafè a l’Europa amb la meva filla. De nou sortida al carrer. Observo una Porxada preparada per una invasió posterior de menuts àvids de descobrir-la, d’adults necessitats de que la descobreixin i gaudir d’un tallat tranquils. LA MARE QUE EM VA PARIR! Qui és aquest que em llepa la cama? Fuig, allunyat, deixa’m en pau! Perdoni! Escolto una veu a l’altre costat d’un llarg cordill que ja s’està escorçant de forma automàtica, és una dona. A un pas de deixar anar la cama amb tota la intenció d’etzibar-li una puntada, puc ser denunciat per maltracta animal? i penso, puc fer jo el mateix amb ell?

Superat el mal moment, decidim finalment anar al Viena i agafar una paperina de croissants petits per gaudir al Parc d’una estona a l’aire lliure. On seurem? Aquí, a la gespa. Vols dir que no es movem una mica, aquí fa una flaire...! Aquí tampoc, més enllà... papa que la flaire la fas tu. HÒSTIA! Assegut on no hauria d’haver-me assegut mai he estat protagonista d’una “performance” escatològica d’un gos que sembla haver menjat arròs negre. Sort dels mocadors de paper benèfics del Viena.

Tornada a casa. Conscient de que no seria un bon matí, però d’aquí a que me l’espatllessin un munt de posseïdors de gossos, que no d’educació, hi va un tros.

Declaro el meu amor per les races canines, declaro la meva intenció de gaudir de la seva companyia algun dia, més pressionat per la nena que per voluntat pròpia, però també declaro i signo que en el seu moment no vull ser com alguns d’ells que ignoren que no tothom ha de saber de l’existència de la mala educació i el incivisme d’amos menys socials que els seus súbdits.  Sí, els animals en aquest cas són els humans!

A dia d’avui encara no vull un gos, no vull gaudir de recollir els seus excrements, em nego a que olori orins per saber qui hi havia, no requereixo fer amics amb l’excusa d’un company que olora culs, no necessito de les seves llepades per notar-me estimat ni de les seves carícies per sentir-me acompanyat,

podeu respectar-m’ho?

Gràcies.

Salut