Demà toca record als morts, és Tots Sants, festa cristiana d’origen romà, basada en tradicions celtes, i que el papa Bonifaci IV va instaurar a primeries del segle VII. El 1 de novembre ens agafem un dia de festa per retre homenatge als avantpassats i coetanis, que de forma sobtada o fruït de la lògica, ens han deixat. Dia de record als morts, morts oblidats en molts casos durant 364 dies que no tots són laborals.
En Jordi, fa uns dies que somriu, sap que fins dimarts no haurà d’anar a cole. Està content però no li agrada gens això d’haver d’agafar el cotxe i, ram en mà, visitar un desconegut cementiri en què es veu que hi reposen les restes d’una àvia que no va arribar a conèixer. Només serà l’àvia, l’avi és enterrat a Girona i cau massa lluny per fer el mateix.
El pare, per ordres estrictes de la mare, ha de carregar amb l’escala, el cos habita en un tercer pis i sense aquesta eina és inaccessible. La baralla amb un cotxe, poc preparat per a servir de contenidor d’elements per reparacions, deixa al pare esgotat abans de començar. Tan sols lligada al sostre arribarà a lloc, lloc al que no és segur que hi arribi lligada amb aquests cordills.
En Jordi veu com a l’entrar al cotxe degolla una de les flors i s’endú la primera bronca del dia, però si la iaia no la trobarà a faltar? Un cop assegut amaga l’etern somriure i s’adona de la poca gracia que li fa aquesta sortida per visitar morts. De cop i volta el seu imaginari li evoca aquella carbassa de l’escola que un cop apagades les llums restava il·luminada per dins, com si d’un monstre qualsevol es tractés, i decideix que li agrada més la castanyera de berruga peluda catalana.
Arribada al cementiri, un munt de gent, serà un Port Aventura? S’ho mira sorprès, altres vegades ha passat per davant per anar a la deixalleria i no hi ha mai ningú. L’aparcament serà complicat i ja veu al pare carregat amb l’escala i amb cara de pocs amics pel munt de tros que haurà de fer el ridícul. Ell amb el ram haurà de vigilar de no trencar cap més capullo o acabarà sense DS durant uns dies.
No entén la discussió. No troben a la iaia. Era cap a la dreta, allà al fons. Ho veus ja t’ho deia jo, a l’esquerra. Vols dir que no era allà dalt? No aquí hi ha un tal José. Doncs a darrera. Si, mira és aquí. Però que no havien vingut abans?
Veu gent parlant, altres cridant. Nens i nenes corrent, gent gran que no corra perquè no pot. Uns tenen sort i el seu és a la planta baixa, d’altres com el pare han d’escalar o posar l’escala pel seu. Hi ha un senyor que ajuda a tothom i recull els rams i altres decoracions que no agraden per velles, algunes fins i tot passades ja de moda.
En Jordi mira la casa de la iaia. Sort que hem vingut, no sap que està més mort si la iaia o el ram que decora l’entrada. El pare col·loca l’escala. El mira i li dona el ram. Vés amb atenció no el facis malbé! La mare podria haver demanat que sigui el pare el que no es faci mal, no? Esglaons amunt, agafa el ram difunt i el llença a terra, és massa mort per què li faci mal la caiguda. Col·loca el nou i quan és a punt de baixar, la mare fica la mà dins la bossa i treu un drap i una ampolla de KH7. No baixis! Què vols ara? Neteja una mica el marbre! Cal? Amb aquests crits, hauràn despertat a la iaia o un dels seus veïns?
El pare, poc donat a netejar res, no ho fa prou bé i ha de ser la mare qui emprenyada acabi pujant per deixar-ho brillant. Sembla que tot ha quedat prou maco. S’ho miren i la mare tanca els ulls. Mou els llavis, està dient quelcom en veu baixa. En Jordi no és capaç d’escoltar-ho, massa soroll i observa la foto de la desconeguda iaia, en blanc i negre, segur que era molt vella. Arriba l’hora de marxar.
Un cop dins del cotxe en Jordi pregunta:
- Papes, els morts ja aguanten aquest enrenou?
- Si Jordi, estan contents de veure’ns.
- Després de tant de temps?
- No ens obliden.
- I heu de vindre tots el mateix dia?
- És avui la festa.
- I l’avi?
Els pares callen i en Jordi pensa que als morts tot això no els agrada. Que segurament els il·lusionaria més que els visitessin sovint i de manera més pausada. Que tot aquest soroll, aquesta neteja, aquestes flors noves o les escales violen la seva intimitat, no hi deuen estar acostumats. Per cert, li agradaran aquestes flors a la iaia? Al menys són vives!
I acaba per pensar que si mai té un mal moment anirà al cementiri, li comencen a fer més por els vius que els morts.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.