ETA PETA

Granollers a 21 d'octubre del 2011

20 d’octubre del 2011

ETA anuncia el cessament definitiu de la seva activitat armada.

El País Basc, la immensa majoria, avui celebra la notícia. Amb ells, tots els que creuen en la democràcia i la pau també mostren la seva satisfacció. No pot ser d’altra forma, 53 anys d’amenaces constants, assassinats, segrestos i extorsions poden haver arribat al seu final ¿?.

La barbàrie viscuda amb 858 víctimes en total, personalment, em transporta a tres moments en especial que segurament serveixen per resumir els altres:

20/12/1973 Mort de Luis Carrero Blanco

19/6/1987 Atemptat al centre comercial Hipercor

13/7/1997 Execució de Miguel Ángel Blanco

Són molts més els morts, són moltes les famílies que han hagut de patir la pèrdua sense sentit d’un o varis familiars, aquests tres els signifiquen tots. A elles cal sumar-hi les baixes reconegudes en les seves propies files.

Una nova data per apuntar als llibres d’historia, una historia de la que haurem d’esperar als dies després per ser conscients de les conseqüències reals i del paper dels diferents protagonistes per arribar de veritat a la dissolució de la banda armada ETA (Euskadi Ta Askatasuna).

¿Què pot haver desencadenat aquesta declaració?

D’un costat l’11 de setembre americà va significar un abans i un després en la lluita antiterrorista sobretot pel que fa a la persecució de la mateixa per part dels Estats Units. D’un altre la col·laboració entre França i Espanya en els darrers anys ha donat un salt qualitatiu en les detencions. La persecució policial ha estat determinant per sumir a l’organització en un desgast absolut i una important manca de recursos.

El posicionament de l’esquerra abertzale, cada cop més desmarcada de fer política amb el temor de les armes com a suport i l’ampli rebuig de la societat basca han significat un desarrelament social i polític que ha debilitat als terroristes.

Però del manifest publicat em quedo en dues reflexions: en primer lloc ¿hi havia molta pressa en fer públic el comunicat?, ho dic per què el comunicat coincideix amb la mort de Gaddafi, un fet que internacionalment farà ombra a la notícia. En segon, en les paraules escrites no es fa referència en cap moment a la que ha estat la seva gran reivindicació: l'exigència de l'independència d’Euskal Herria. ¿Quins han estat els motius per no haver sabut ni marcar el temps dels esdeveniments ni continuar exigint els seus objectius?

Ara queda molt per parlar, el paper dels familiars de les víctimes, la possibilitat de l’apropament dels presos, la situació dels que encara estaven actius... Entre tots hauran de trobar el to, la sensibilitat i el diàleg suficients per fer possible una Euskadi diferent. La via de la lluita armada no ha servit, servirà la democràcia?
I per últim, segons quina forma agafin les decisions polítiques i els pactes en aquest marc, com afectarà això a les reinvidicacions de Catalunya?

Salut