Esperanza Aguirre té la intenció d’aprovar la llibertat d’horaris dels comerços petits de la Comunitat de Madrid que disposen d’una superfície de fins a 750 m2 , ¿un comerç de 749 metres quadrats és petit?. Segons ella aquesta mesura beneficiaria de manera clara als comerços minoristes, reactivaria el consum i el turisme. Tanmateix vol posar en marxa una llicencia temporal de dos anys per obrir el negoci mentre l’emprenedor tramita tots els permisos. Certes premisses del govern madrileny coincideixen amb les de la Comissió Nacionalla Competència que recomana la llibertat d’horaris comercials i l’obertura en dies festius.
El petit i mitjà comerç ha d’estar agraït a la senyora Aguirre per preocupar-se per la seva viabilitat però, ¿han consensuat la mesura amb ells?, ¿s’han preocupat d’escoltar els problemes reals que viuen i no els que ells imaginen? Hem de suposar que no, doncs el discurs habitual de les seves sectorials s’allunya bastant d’una decisió com aquesta.
Els consumidors, l’altre gran argument de justificació, potser també li agrairan, o ella així ho pensa. Però segons el baròmetre del CIS (centre d’investigacions sociològiques) el 87% dels espanyols es signifiquen poc o gens perjudicats amb els horaris comercials existents i la majoria és partidària del sistema actual. Potser també s’ha descuidat de consultar-los, o no esta interessada en el que diuen.
Per acabar, l’actitud de l’executiu madrileny, cerca la creació de nous llocs de treball. Qualsevol client habitual de comerç petit, ciutadà o minoritsta haurà vist que quan aquests obren en diumenges o festius qui els atén és el mateix que dilluns passat. Aquesta és la realitat, qualsevol altre és il·lusa. Només les grans cadenes poden suportar els costos laborals de creació de llocs de treball per un dia d’aquests, o tants com proposa d’aquests.
El sector comercial minorista significa un 25% dels autònoms del país, 1,8 milions de persones són ocupades pel sector, i dada important, un 60% dels llocs de treball són femenins. Anem amb molta cura amb com l’organitzem.
L’obertura indiscriminada dels comerços comportarà destrucció de teixit productiu, més pèrdua de llocs de treball que no pas creació, centralitat en grans grups de comercialització, dificultat en la conciliació laboral i familiar de molts treballadors i treballadores, apujada dels preus dels productes davant l’augment dels costos d’explotació del negoci. I el més preocupant, darrera hi ha un canvi de model social, un canvi cap a un model més americà, menys mediterrani.
A la senyora Esperanza Aguirre li diria que com a consumidor de serveis públics i degut a la meva realitat horària de treball, agrairia a les oficines d’atenció dels ajuntaments, les comunitats o l’estat obrissin les 24 hores. Que la judicatura no descansés, potser assoliríem que es posessin al dia. Que els hospitals, els CAPS i altres servies mèdics, enlloc de tancar més hores com està passant, n’obrissin més. Que els serveis de transport públic em transportessin en tot moment sense restriccions. M’aniria de meravella que els museus públics obrissin de matinada, o els pavellons i piscines municipals em permetessin organitzar partits o gaudir de l’esport a qualsevol hora de qualsevol dia. Que les instal·lacions públiques d’oci i esbarjo pels joves no anessin en contra dels seus horaris nocturns generant altres formes d’oci i aportant nous valors a un jovent d’oci pervers...
Tanmateix necessitaria que les entitats bancàries estiguessin a la meva disposició els 365 dies de l’any 24 hores al dia, si ja ho se, puc treure diners del caixer automàtic però em cobren. Que les notaries em deixessin firmar en qualsevol moment, o l’INEM es passes tot el dia i la nit buscant feina pels que no en tenen.
Això també significaria creació de llocs de treball, afavoria el turisme al prestar un millor servei públic, i donaria satisfacció als consumidors i clients.
¿Aquest és el model que volem? No es pot fer servir nomes al comerç com a gran salvador de la situació i l’únic capaç d’assumir la negació dels drets adquirits amb tant de treball i esforç durant anys, és demagògia. El comerç és un servei, hi ha molts sectors que són de servei, en especial el públic. El que serveix pel comerç també hauria de servir per ells. Però aquests els paga ella i ja no són lògiques les lògiques que aplica per altres. Au va! prediqui primer amb l’exemple que ¡carregar sobre les espatlles d’altres la responsabilitat és molt fàcil!
Això sí, la felicito per intentar treure burocràcia i facilitar la creació de petites empreses. Aquesta és una bona mesura que escolta les necessitats reals.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.