El conseller Boi Ruiz Garcia va contestar en castellà, durant la sessió de control en el parlament, a una pregunta del diputat de “Ciudadanos”, Jordi Cañas, ¿i què?. Era la primera vegada que un conseller feia servir el castellà a la cambra, ¿i...?.
Em declaro català, catalanista i ferm defensor de la llengua pròpia del meu país, que, no en tinc cap dubte, es troba en clara situació d’inferioritat davant la magnànima potencia del castellà, castellà per cert que també faig meu, i no sóc de C’s (Ciutadans).
Personalment, cridaré en contra de que es toqui la immersió lingüística, de tan bons resultats a les aules del país. Defensaré la normalització del nostre idioma allà on altres no veuen les diferències: el cine, la premsa, la televisió, les ràdios...
I és que, penso, raono, llegeixo, parlo i escric en català. M’he enamorat en català, m’ha deixat l’amor en català, fins i tot crec haver vessat moltes llàgrimes que reflectien un Arc de Sant Martí de dos colors i quatre barres. He escrit el comiat d’un amic en català, català que m’ha servit per llegir l’últim adéu a l’amic davant seu i de Déu. Vaig dir si a la meva dona, un si català, un català que escoltava el dia de l’enllaç de la mà de Lluis LLach i el seu amor particular. He posat nom català al més important que he fet, ser pare.
He renyat i felicitat en català, he conversat i discutit, com no, en català. Veig la televisió en català, escolto la ràdio en català, llegeixo publicacions en català. Google en català, català que també he posat al Facebook, català que ja és hora que tingui al Twitter, Twitter que si no ho fa, a la llarga, no em tindrà, no em trobarà a faltar, no el trobaré a faltar.
Treballo en català, català present en els rètols del negoci. Català que m’ha servit per vendre, ventes que m’han fet en un idioma, que tot i la negació d’alguns, és el català, el nostre català, el català de tots els que vivim a Catalunya. Un idioma que imagino inclusiu, tolerant, d’abraçada i comunió amb tots.
Però tot això també ho he fet en castellà, moltes menys vegades però ha passat. És la gran sort de ser i sentir-me bilingüe, sort que d’altres no tenen (¿d’aquí ve tot?), una sort a la que em nego a renunciar tot i les campanyes de descrèdit d’uns i altres.
Imagino que el senyor Boi Ruiz Garcia, de cognoms que intueixen procedència anterior d’altres llocs, també és bilingüe. Una realitat de país que seria una pèrdua de riquesa imperdonable. El castellà no està en perill però no donem raons als qui les busquen on no n’hi han aixecant una anècdota a categoria. El parlament ha de disposar del català com a llengua “vehicular” però contestar en castellà és una mostra d’educació, educació que al senyor Jordi Cañas no li he vist per parlar català en el Parlament de Catalunya, això que defensa la igualtat.
Ara, demanar perdó per fer una intervenció puntual en castellà em sembla una mostra d’anormalitat. Jo no demanaré perdó per ser o sentir-me català i encara menys per expressar-me en català. Per la meva part, senyor Boi Ruiz, no era necessari. Això si continuï en català habitualment, és l’idioma feble.
No fem el mateix que ells, els hi donaríem la raó i no la tenen.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.