¡Quin gran dia m’espera!. La família hem decidit anar de compres, motiu de satisfacció per uns, senyal de tedi per mi. Hauré de canviar l’esforç físic del córrer matinal per matinar i esforçar-me en conduir fins a Barcelona. Deixaré de teclejar l’ordinador per escriure, escriuré el número personal en el teclat d’un datàfon. Renunciaré a la migdiada solitària per fer migdia de visites entre aglomeracions. ¿Ho suportaré?
Tot llest. El cotxe apunt. Carretera de Palou i autopista A7. Primera parada: peatge, ja no recordava que a Catalunya això és primordial. Arribem a Barcelona, ¿on deixem el cotxe?, evidentment després de moltes voltes, a un aparcament soterrani, de pagament com no. I penso en què podíem haver agafat rodalies, ¿hauríem arribat avui?, per després pujar al metro, ¿ens haurien robat?
Entrem al gran centre comercial de la plaça amb nom de país petit. Pateixo canvi de temperatura, temperatura que em puja al recordar els canvis que patim. Secció dona, dono per segur que hi passarem estona.
Veig el racó del “canvi de temporada” i m’adono que en aquest país també hem encetat nova temporada, nou govern, noves polítiques. Al costat el de les “novetats”, i imagino que com sempre decidiran uns allò nou i pagarem els mateixos, ¡gran novetat!.
Ella em senyala un cartell que diu “rebaixes”, i m’il·lusiono amb un preu retallat, ¿potser tan retallat com el benestar del país? Estic a punt de dir-li, ¡compra!, pensant que deu ser molt econòmic. Però ràpidament dubto de què, si la retallada és tan profunda i a vegades injusta com les de la política, no m’interessa. Jo si que haig de prioritzar i abans de comprar roba pago l’educació de la meva filla, no puc equivocar-me. Al girar-me veig les “promocions”, promocions que dubto surtin preparades en un futur de les escoles o les universitats per manca de recursos.
Escales amunt, espai pensat pels homes. Dono una ullada, ullada aturada davant un rètol de “liquidació” i suposo que és el que acabaran fent amb la gratuïtat de la vasectomia o tants d’altres drets que ens havien assegurat en sanitat. ¿Potser el que volen és liquidar la sanitat pública?
Ara, començo a estar cansat, baixem cap la zona infantil. “Últimes unitats” anuncia un cartell, instintivament faig un esforç per evitar pensar que amb la desaparició de les ajudes a les famílies no passi això amb futures generacions de catalans poc donats a la procreació. Anem cap el lloc de les “ofertes”, i espero que aquestes no siguin com les que ens havien fet en les ajudes a la dependència, o tantes altres, i que ara no poden complir.
Agafem unes sabates per la nena i cap a la caixa, on un paper m’invita a pagar de forma aplaçada sense interessos de demora, ¡bé!. Faré com el govern amb els advocats d’ofici, la devolució de la renda (¡ai! que això no és del nostre govern però com que tots són iguals...) o els proveïdors. Amb tant de temps igual fins i tot passa a l’oblit o aquests últims ja han tancat per manca de liquiditat.
Al sortir uns nous “inputs” atreuen la meva mirada: la “nova temporada” iniciada ens dona un “avanç d’hivern” molt poc esperançador en què els grans perjudicats seran els més dèbils.
Abans de tornar cap a casa, visita al lavabo i allà assegut penso que tot això s’està anant a un lloc amb nom del que vaig a fer. ¿Acabarem sent una societat “outlet”?.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.