LA LLUM MATA

Granollers a 1 d'octubre del 2011

Ahir, la noticia dels metges de l’hospital de Bellvitge  que s’oferien per operar de forma gratuïta als malalts de càncer davant l’augment de les llistes d’espera, em fa adonar de la capacitat dels humans per treballar plegats en els moments difícils. ¡Gràcies!  Menys recursos, més esforç; menys diners, més solidaritat;  menys temps remunerat, més temps sense remuneració. Tot per la lloable tasca de salvar vides o minorar patiments. Sentiment d’orgull de pertinença a l’espècie, pertinença de la que renego en múltiples ocasions davant segons quines realitats.

Avui, la noticia de la direcció de l’hospital de Bellvitge negant l’obertura dels quiròfans als qui volen operar de forma altruista, em fa adonar de l’incapacitat d’alguns humans per fer front als moments complicats. ¡De res! La resposta sorprenent, “per desgràcia -diu la resposta oficial- el cost d’una intervenció no depèn només de les mans del cirurgià”. Els costos addicionals als que fan referència, i no són les mans, són esterilitzar el quiròfan, la llum, ¿la llum, té collons aquesta?, i citar a l’infermeria. Renego de nou de la meva espècie, ¿puc transformar-me en un simple animal? A ben segur seria l’única forma de no haver de processar segons quins discursos escoltats, escoltes que no hauríem ni d’escoltar ni pronunciar.

Retallar, paraula molt utilitzada per aquest govern, significa “tallar allò que sobre d’una cosa”, ¿salvar vides es sobrant?, evitar patiments ¿sobra?, lluitar en contra de l’òbit d’un ésser humà ¿innecessari?. El que sobra són alguns polítics, segons quins equips directius, càrrecs mitjans i algunes actituds i decisions.

No senyors del govern, responsables de sanitat i de l’ICS (Institut Català de la Salut), vostès ja no estan retallant, estan transformant la protecció social en l’indigència social. Estan passant de protegir i assegurar els drets més bàsics dels ciutadans, i parlo només dels més bàsics, a l’atac i manca total de les coses més necessàries. Sí, estan convertit a molts de nosaltres en indigents, persones absolutament negades del més bàsic.

El dret a la vida és innegable, la lluita contra la mort imprescindible. La seva obligació com a polítics, i ser polític significa fer possible allò impossible per defensar segons quins drets, és assegurar les dues premisses.

Quan no hi ha diners ni per salvar vides és que s’ha tocat fons.¿Estan segurs que han retallat tot el que es podia retallar (segons definició) abans d’actuar de forma tant miserable? ¿No és més retallable el senat, les diputacions, els privilegis i drets adquirits per la classe política o les prebendes de les que gaudeixen? ¿És més important una “pseudoambaixada”, l’ajut als bancs, els dinars i sopars varis, els cotxes, fins i tot la tauleta per escriure al mateix temps que el xofer condueix, que la vida d’un, de dos, de molts? ¿Hem de celebrar, per exemple la Mercè, i negar operacions? ¿Hem d’entregar pomposament medalles i possibilitar la victòria de les malalties? ¿Hem d’evitar escarnis agafant helicòpters? Au va, ja està bé!.

Retallin, que és necessari, però no juguin amb la nostres vides. I per cert, no ens tractin d’imbècils amb excuses de mal pagador. No m’ho puc treure del cap, ¿la llum? Si és per això jo m’ofereixo a aguantar espelmes, ¿oi que sona ridícul?

Salut