LA LLUNA, EL COIXÍ, EL METGE O JO?

Granollers a 8 de novembre del 2011

No era l’article previst, però després del debat d’ahir a la nit tinc por al que succeirà a qui m’ha omplert de pànic i noto desencís al veure que un diu que farà el que fins ara ja podia haver fet i l’altre no diu el que farà i tan sols recorda el que no ha fet el primer. Algú sap que s’ha de fer? Per cert, qui va guanyar? Jo crec que les televisions i el moderador, ells, tots dos, van perdre. Però el pitjor es que varem pedre tots.

Pena i tristesa, necessito una columna que s’allunyi d’una política cada cop més allunyada de mi.   

LA LLUNA, EL COIXÍ, EL METGE O JO?

Em comentava un amic els entrebancs per assolir l’alineació entre els diferents astres i la lluna per compenetrar-se amb la seva dona i assolir la concatenació dels diferents elements que els permetin quedar prenyats, bé a ella, però és que ell sempre ha estat molt protagonista, per això el plural.

No ho porta bé. Ell abans gaudia del sexe amb la seva dona. De cop i volta sona l’alarma del rellotge biològic que diuen totes portar dins, ell s’emprenya, no l’havien avisat que seria tan aviat. Volia que esdevingués pare, ell no! ella.

Li havien explicat que era fàcil. Sempre havia hagut de prendre precaucions perquè no passes, no volien. Ho feia forçat, aquella mena de “chubasquero” li complicava l’acció. I ara que ha arribat l’hora de no vestir l’escopeta, no hi ha forma humana de que surti bé. Haurem perdut el temps amb tan de plàstic per reciclar?Fins i tot en això havíem de ser incompatibles?

Assegut davant la televisió. Ombres laterals que sepulten la imatge televisiva i deixen entreveure la silueta de la seva muller. Encantadora, seductora, en llenceria i mitges de reixes. UAUUUU! Fins i tot estava amable. Quan feia que no la veia així? Ni recordar-ho. Havia estat un mal dia, no era un bon moment. Ella es provoca contorsions i avança cap a ell. Què vols? No ho saps? He tingut mal dia. Però avui és el dia. Quin dia? El fèrtil i a sobre la lluna és plena. Què collons hi té a veure la lluna? No pots esperar a que s’acabi el programa i fer-ho menys programat? NO! M’he posat el termòmetre i estic a la temperatura ideal. I la meva no compte?, estic gèlid! Al final fins i tot un coixí sota l’esquena el va transportar a una de les seves grans il·lusions, ser tres, però aquest cop el molestava i va estar tota l’estona pendent de si allò era home. Així no és possible fer un fill, ni tan sols follar dignament!

Amb el temps i els intents infructuosos, havia d’arribar el dia. Era un dimarts, ho recordarà tota la vida. A punt d’entrar a la seva primera visita a una clínica especialitzada en inseminacions artificials i fecundació “in vitro”. A l’arribada, acollonit perdut, tot atencions. Una bonica noia amb funcions de secretaria, el va acompanyar a una sala a la caça dels espermatozous, els primers acusats de la conspiració contra el futur fetus. Per què haig de ser jo? es preguntava el seu ofès ego.

Allà dins, amb cara ruborosa fruit de la imaginació d’una imaginària trobada sexual, va veure com l’Aina, així es deia la noia, girava 360 graus i tancava la porta. Decepció, no li hagués fet un lleig a la seva mà. Repassada visual ràpida, tot molt blanc i revistes de cóssos femenins damunt una taula que intentaven amagar una caixa de mocadors de paper. Va entendre el missatge, el potet que li havien donat, la baixada d’ulls de l’Aina i fins i tot el color de les parets. Cregut!

Mà a la cremallera, em trec els pantalons? Pressionat absolutament buscava, sempre ho havia fet per voluntat pròpia i sense haver de fer diana, de forma paranoica qualsevol càmera, li sonava a broma. Les revistes fluixes, massa fluixes per provocar un fort tret. De cop i volta sentiment de ridícul, necessitat d’escapatòria, pujada de pantalons i cremallera i porta oberta. Es veu que va agafar d’una revolada a la Jenifer i al ser fora li va dir:

- Nena, la lluna, el coixí, el metge o JO, però així no!

M’explica que ho estan provant de nou, que l’èxit no és assegurat però que tornen a gaudir un de l’altre i que si el destí ho determina seran pares. Ara fins i tot li fa il·lusió, així potser serà capaç, o haurà de tornar a la clínica un dia d’aquests?Ella vol ser mare segur.

Salut