11S

Granollers a 11 de setembre del 2011

Vist avui

Havíem anat a dinar amb amics a Viladrau. No sabíem que aquell dia recordaríem per sempre més que fèiem. En el viatge de tornada els mòbils no paraven de sonar. ¿Ho esteu escoltant?, ¿és veritat? Les ràdios relataven una marxa fúnebre, de paraules sòrdides, davant l’horror de la barbàrie als EEUU. Era un 11 de setembre, d’ara farà 10 anys.

A l’arribar a casa, fins i tot ens varem reunir per visionar el que els ulls eren incapaços de veure. Xoc mortal d’un, de dos, de tres, de fins a quatre avions contra innocents edificis. Flamarades de foc, fum negre en senyal de dol immediat.

Amèrica tremolant. Bombers i serveis de seguretat superats per la magnitud de la tragèdia. Destrucció, violació del dret a viure de molts, desolació. Sang, ferits, morts. Anònimes desaparicions, plors d’un anonimat ple de ràbia. Imatges indigeribles, por al dia de demà, temor a acabar essent protagonistes més endavant d’una vivència similar. Sensació a una fi del món propera.

Denunciable atemptat, barbàrie sense sentit amb arguments esgrimits perduts davant la mortaldat de l’acció. Irracionalitat religiosa, de patiment d’abusos i de soferta misèria. Culpables equivocats, representants erronis, errònia forma de solucionar les injustícies. Sí, allò va canviar moltes actituds, molts sentiments, molts protocols. Hi va haver un dia després.

I una conseqüència: EEUU es va apropiar, tristament, del dia de la diada. Cap retret, nosaltres el compartim amb el condol precís cap a les víctimes. Però l’onze de setembre també és la Diada Nacional del meu petit gran país. Un país que no es significa ni millor ni pitjor que cap altre, simplement diferent. Una gent que no es considera més vàlida que ningú, simplement vol que algú li reconegui la seva validesa. Un poble que no està en contra de cap altre, senzillament a favor seu.

Avui, amb l’excusa americana, alguns, intentaran desviar l’atenció, ja ho han fet abans, per això la nostra obligació és celebrar-lo com es mereix: amb una multitudinària presència per carrers i places. Altres, obriran els seus butlletins informatius amb les torres bessones, aquí hem de posar la senyera fins i tot a les Tres Bessones. Alguns volen fer-nos veure, amb jocs infantils de baix cost, que estem equivocats amb el que celebrem.
A uns els faig saber que jo recordaré la Diada. A uns altres que sortiré al carrer per fer-me present sense la necessitat dels seus mitjans de comunicació. Als últims, tranquil·litat, el meu joc és molt més senzill: celebrar l’existència del meu país, un país que a vegades sembla que altres preferirien que no existís. No hi ha més, és simple. Fan veure que no ho entenen; només els passa durant l’onze de setembre, el dotze d’octubre tot és més fàcil.

¡Ho hem de fer! Pengem símbols al balcó, amb estrella o sense, amb triangle groc o blau, sense triangle, qualsevol és vàlid. Catalunya és plural, pluralitat que es deixa veure. Sortim al carrer, aixequem la quadribarrada ben amunt, cridem junts pel reconeixement de la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra llengua. Reclamem els nostres drets, el reconeixement que ens mereixem com a societat d’una societat que es defineix plural, pluralitat posada en dubte.

Fem la nostra guerra, la pacífica, aquella que dispara arguments, carrega raons, bombardeja sentiments, emana fum d’il·lusió.

Ara més que mai, mai en democràcia n’hi havia hagut tants, refusem els constants atacs, l’intent d’aniquilació cultural i de l’identitat. Alcem la veu en contra de la instrumentada colonització soterrada dels nostres béns socials, culturals i de país.

JA N’HI HA PROU DE MENTIDES! JA ESTA BÉ DE FER SERVIR CATALUNYA COM ARGUMENT POLÍTIC.

I sobretot, no demanem perdó per ser catalans. SÓC CATALÂ, AGRADI O NO, I NO ME N’AVERGONYEIXO NI TINC LA NECESSITAT DE DEMANAR DISCULPES.

Per cert l’hora en què em desperti no pararà aquest país. I si tots ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, no quedarà ningú per vigilar-lo de nit. VISCA CATALUNYA!

Salut