Havia de ser una mitja més, una de tantes, una qualsevol. Un nou esforç de superació, una prova més de la capacitat de resistència, del compromís envers un objectiu, desafiament a la voluntat davant un repte més. Kilòmetres d’esperança abans del dia, dies previs d’hores de patiment o diversió segons el dia, distancies fetes per fer la distancia. Uns 21, xifra màgica d’il·lusions, que volíem ignorar que serien mancats d’il·lusió.
El 16 d’agost ho va canviar tot. Ens va deixar, no ho havia de fer, ja en tenia prou, era lògica la retirada. Es va acabar la cursa més difícil d’en Toti, el company del recorregut dels anys. El llibre vital de l’amic tancat abans de l’hora prevista, una vida trencada massa aviat. Una lluita de més de 21 Km , una guerra de molt més d’una hora i quaranta, un esforç superior al necessari per córrer, de dificultat màxima. Córrer per acabar parat davant la desmesurada agressivitat de la malaltia. Creuar la línia d’arribada per no tornar a posar-se les sabatilles desgastades per tanta fricció. Una carrera de rival massa fort, rivalitat finalment perduda.
Durant aquest temps, metres i metres de companyonia, de conversació sonora primer, silenciosa més tard, finalment muda. Mirades de complicitat davant la dificultat de la cursa, abraçades solidaries amb la intuïció d’un avançament, desencís al reduir la velocitat de la progressió, llàgrimes davant l’abandonament, plors múltiples per no haver arribat al final desitjat. Impossibilitat de tornar-ho a provar el proper any.
Ara, la Mitja de Granollers 2012, ja no serà com les altres, però retrobem la il·lusió amb la iniciativa engegada per uns quants, que ha de ser d’uns molts, de tots. Els “21 els correm per tu TOTI” ha de significar l’aplec davant el seu record. Un esforç, però, que cadascú pot aprofitar per dedicar-lo a aquells que ens han deixat. Un homenatge per un, que s’ha de fer per molts, que es pot fer per qualsevol. Un missatge en què qui no coneixia en Toti hi pot posar un altre nom, el del seu particular record.
Aquest any la Mitja l’haurem de córrer sense ell, la farem per ell, el tindrem present durant el recorregut i l’acabarem amb ell. S’ho mereix, ens ho mereixem. Creuarem l’arribada, mirarem amunt i aixecarem els dits, les mans o els braços en senyal d’una victòria que se’ns va negar físicament però que afirmarem amb el record. Saltarem, pararem, ens agenollarem o simplement traspassarem el final esgotats i sense força per fer res. Tancarem els ulls i el veurem somrient, com sempre, agraint que li hàgim fet creuar la cinta final.
Tant és si fas els 21 o els 5, si la corres o la veus córrer, si trepitjaràs amb velocitat l’asfalt o estaràs quiet a les voreres. Tots ens podrem posar una camiseta en el seu record i col·laborar, amb el preu simbòlic de la mateixa, a lluitar contra el càncer.
Ara la iniciativa recull signatures per fer arribar la proposta als organitzadors, ¿vols col·laborar?, entra a l’enllaç i agregat al grup. Et necessitem.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.