"Senyor, no sóc digne, no pago, que entreu a casa meva; digueu només "una" paraula, als del banc, i serà salva la meva ànima", diuen els centurions del segle XXI. Davant la problemàtica dels nombrosos impagats en les quotes de les hipoteques, comencem a ser conscients de com funciona el sistema hipotecari espanyol quan activa el protocol d’embargament i subhasta de la vivenda. Guanyen uns i perdem la majoria. Satisfacció de pocs, indefensió de molts.
Davant una signatura no val a badar. En som responsables i per tant hauríem d’assabentar-nos bé del compromís que a partir d’aquell moment adquirim. Com a individus, no ens podem espolsar la nostra pròpia responsabilitat en una situació límit com és aquesta. Però quedi clar, que davant el sistema polític, el bancari i els taxadors o notaris, nosaltres som els més febles. La maquinaria d’ells és tan poderosa que eclipsa qualsevol iniciativa de resistència individual. La vivenda és, teòricament, un dret constitucional, però per damunt de tot és una il·lusió. El mercat està en les seves mans, els diners, sense ells no hi ha mercat, també. En la teva només el desig de començar una nova vida. ¡Què fàcil és posar, davant algú il.lusionat o ¿il.lús?, clàusules abusives, lletra petita i petites “alegalitats” en un munt tan gran de documents! No m’allargaré en exemples.
Crèdit hipotecari, aquest és el primer engany. Les paraules haurien de servir per definir, sense confondre, els conceptes. El nom correcte hauria d’haver estat, sempre, crèdit personal per a l’adquisició d’una vivenda. ¿Perquè, és la vivenda o la persona la garantia del deute? Ara, davant molts drames, i per desgràcia més que n’hi hauran, ens hem adonat que som cadascú de nosaltres, com a persones físiques, els responsables dels diners prestats per viure sota cobert. No n'hi ha prou amb el bé immoble com a garantia.
Davant l'impagament de quotes hipotecàries, s’obre un procés que portarà a l’hipotecat a la ruïna de per vida i el marcarà com a únic responsable d'una situació plena d'irresponsables. El primer, quan un no pot afrontar l’import, és intentar negociar amb l’entitat bancària. Fórmules n’hi ha: allargar els anys, moratòria en l’amortització deixant durant un temps només l’abonament d’interessos... Només manca la disponibilitat del banc a negociar. ¿Estan disposats davant el que els pot reportar l’embargament i la subhasta del bé immobiliari? Si haguessin de posar els immobles acumulats al preu real de mercat i reflectir-ho així en els seus comptes, potser si.
Però habitualment acaben executant la corresponent denúncia judicial, que es pot allargar, segons zona geogràfica, entre 8 i 18 mesos. Però arriba, i la resolució no és altra que la d’embargament i posterior posada en subhasta de la casa o el pis.
El primer gran drama social es produeix amb el desnonament. Un secretari judicial, acompanyat de forces de seguretat, vé a fer-te fora de la vivenda. És igual si hi ha infants; no importa si hi viu un familiar d’avançada edat i amb Alzheimer; tant és si algun membre de la família té incapacitat física o psíquica. El procés ha d’anar endavant.
Seguidament, la propietat directa a subhasta un cop taxada. Primera sorpresa: si valia 300.000 euros, ¿com és que ara només posseeix un valor de 240.000? Ah, és el preu de mercat, diuen. I jo em pregunto, ¿si abans es taxaven per damunt del seu preu real, arribat el moment, qui m’assegura que no ho fan de forma inversa?
Actualment gairebé el 90% de les subhastes queden desertes. ¿Qui es queda la vivenda? L’entitat bancària per un 60% del preu (abans només era obligatori un 50%).
Posem un exemple. Hipoteca de 300.000 euros. Subhasta per impagament per un valor de 240.000. Deserta. Nou propietari, l’entitat bancària. Preu de l’adquisició: 144.000 i cap a la carpeta d’ofertes per 240.000 per a nous hipotecats. Mentrestant el primer hipotecat encara haurà de pagar 156.000 euros.
En tot això hem de pensar que les costes processals i els interessos de demora corren a càrrec també de l’”acusat”. En definitiva un cop es fa la liquidació, la persona afectada resta sense vivenda i amb un deute de per vida.
Aquesta és la gran vergonya del procés. Uns podran enriquir-se el dia després, més tard o d’aquí a uns anys, mentre que els altres no podran sortir ni d’aquí molts anys de la misèria que els significarà el deute.
Si un es troba en aquesta situació, sempre queda la possibilitat de declarar-se en suspensió de pagaments, segons la nova llei concursal que reconeix aquest dret a les persones, o la d’acudir a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ) per ser assessorat, acompanyat i “protegit”.
Dilluns dia 12 a l’AAVV Tres Torres i a les 19:30, es presenta la PAH de Granollers. Una iniciativa sorgida arran del moviment dels indignats de la ciutat. No és nova, ja han intentat aturar, amb èxit divers, diferents expulsions de famílies de la ciutat i voltants. No asseguren res, no tenen poder per fer-ho. Però no deixen sols a aquells que es troben absolutament sols.
I per acabar, em repugna una gran paradoxa produïda darrerament. La majoria de bancs han hagut de ser ajudats amb una quantitat ingent de diners públics, de tots, vostres, teus, meus, fins i tot dels desnonats. ¿Com podem permetre que amb diners meus s’ajudi a una entitat bancària que possiblement em pot desnonar si no pago? Per una situació més justa: dació en pagament ja!
Deixo unes declaracions de la ministra Elena Salgado considerant que "suposaria un perill pel sistema bancàri, ja que els bancs van acceptar taxacions molt per sobre del valor real de l'habitatge i les dacions en pagament significarien pèrdues milionàries per a les enittats bancàries". Doncs vinga, millor que la gent es quedi sense casa. ¿Per què ho van fer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.