La màquina blaugrana, l’altre dia, em va recordar la sèrie de televisió “Con ocho basta”. En van fer vuit, en podien haver fet més, possiblement es van negar a humiliar al contrincant fent-ne més.¡Ben fet! Van sortir al camp com els “Hombres de Harrelson”, armats fins a les dents d’arguments per sortir victoriosos de l’enfrontament i fer justícia al bon joc que la llei, defensada per “Starsky i Hutch”, hauria de fer obligatori. “Los soprano” blaugrana van cantar com mai, afinats, harmònicament, com una sola veu. L’Osasuna, com tants d’altres, exercint de “Marco”, no buscaven a la seva mare, volien trobar la fórmula màgica per acabar amb el domini culé.
Conduïts per un Pep Guardiola, “Colombo” investigador de les debilitats dels rivals i inventor de solucions per tot com en “Mac Giver”, el grup de “Friends” en que s’ha convertit el vestuari ja fa temps que ens condueixen per l’”Autopista hacia el cielo” amb el joc desplegat.
Pujats al seu “Coche fantástico” formulen un “Tres en la carretera” sense fissures. Defensa dura amb aires de l’“Increïble Hulk” i comandada per la “Furia” de Carles Puyol, el gran capità. Amb un mig del camp bucòlic, que recorda la “Casa de la pradera” i fa ballar l’equip com a “Fama”, abraçat a uns meravellosos “Barrufets” a la davantera que superen entramats cada cop més defensius en el que sembla una “Misión imposible”. Un serial d’habilitats traduïdes en elegància, bellesa i plasticitat. El futbol fet art.
Mentrestant el gran rival s’ha acostumat a perdre fent honor a “Lost”. Al capdavant, el seu JR particular de “Dallas”, Don Florentino. Dirigits per un Benjamin Linus (Lost) qualsevol amb habilitats per manipular i que en el primer enfrontament al Camp Nou va reviure “Hawai 5-0” , els jugadors merengues han embogit fins a viure la seva “Horror Story”. Més preocupats per gaudir envoltats d’“Angeles de Charlie” que de viure com a professionals de l’esport, ja parlen d’aquell vestuari com un “Aqui no hay quien viva”.
Amb tot això el prestigi del Barça està donant “La vuelta al mundo amb Willy Foog” i el Madrid es troba immers “Dos metros bajo tierra”. Algunes declaracions, d’alguns declarats prepotents, em fan sentir com a “Hombre rico, hombre pobre”. Allà ells amb la seva rica butxaca i miserable boca.
Ara, a diferència de moltes altres sèries, el Barça d’en Pep, millora a cada temporada que passa, a cada entrega nova.
Que continuï així durant molt de temps i el Barça ens provoqui tants orgasmes com fer “Sexo en Nueva York” i més endavant ens permeti explicar als néts “Aquellos maravillosos años”.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.