Avui em posaré el més seriós possible, parlaré de la gran Bíblia de l’Estat Espanyol: la Constitució.
Quin gran enrenou ha despertat la nova iniciativa de reforma de la vella Constitució Espanyola. Escric nova doncs, la norma suprema de l’ordenament jurídic de l’Estat Espanyol, fins a dia d’avui era intocable. I utilitzo la definició de vella recordant que, la redacció aprovada de la mateixa i a la que estem subjectes els poders públics i els ciutadans, data de 1978. D’això fa tant de temps, que tots aquells que són menors de 51 anys en aquest país no la van votar, i han de ser molts. És més, jo amb 12 anys, vaig estar absolutament fora de la consulta del 6 de desembre d’aquell any. No oblidem però, la importància de posar punt i final a la complicada transició.
Una reforma pactada amb caràcter d’urgència entre els dos grans partits, amics en això, enemics en tots els altres assumptes. Aquest “bipactisme”, ha indignat a la majoria dels partits minoritaris, en especial els nacionalistes catalans, que han estat exclosos de les negociacions, i ha provocat un munt de veus de protesta reclamant que fos posada en referèndum o al parlar de deute s’ha confós amb despesa provocant por a més retallades.
Primer de tot hauríem de deixar clar que la reforma, fins on sabem, no afecte a la despesa, és a dir, a aquells diners que els organismes públics inverteixen en el benestar social o paguen pel seu funcionament general. És el dèficit, la diferencia entre les despeses i els ingressos, el que es veurà limitat. Aquesta reforma no ens diu el que hem de gastar, només diu fins on podrem gastar de més, fins on ens podrem endeutar. Vaja, el que ens haurien d’haver fet els bancs en les compres de pisos a tots, posar un límit realista al crèdit. Per tant, si volem augmentar les despeses i no retallar més, no el podrem superar, haurem de recórrer a una impopular pujada d’impostos o a generar més riquesa per disposar de més ingressos. Tan senzill i tan complicat a la vegada.
Em sorprèn, això sí, la rapidesa amb què s’han posa’t d’acord els dos grans partits. Mariano Rajoy ha trencat amb la seva habitual línia de negació absoluta davant el govern. ¿Potser ha estat la primera mostra del traspàs amistós de poders? Però no ens fem il·lusions amb un gran pacte d’Estat per afrontar la crisi, la urgència, més aviat, la marca l’estabilitat dels inestables mercats financers, ¿o n’hauríem de dir especulatius? Hem estat a un pas de ser intervinguts oficialment, hem estat intervinguts de forma oficiosa. Sort que Europa va comprar deute espanyol. D’aquesta, per ara ens han salvat.
Tot i així el que dóna estabilitat només és l’anunci, la reforma és pel 2020, d’aquí a 9 anys. ¿No podien haver intentat arribar a un consens amb les altres forces polítiques representatives? Entenc la indignació dels ignorats. No comparteixo alguna de les mesures per mostrar el desacord, com la de CIU de no votar o el previsible abandonament de l’hemicicle per pat d'alguns. ¿No havíem quedat, fa poc, que no es pot negar l’entrada al Parlament i no deixar exercir la seva responsabilitat als representants democràtics? Ara aquests, ¿poden abandonar el “Congreso de los diputados” i no passa res? El diàleg, les negociacions i els acords són necessaris i haurien simplificat la comprensió per part de la ciutadania de la mesura.
Ara vista la pressa per anunciar-la entenc, estic absolutament en contra de no fer-lo, la negativa davant d’un referèndum. Inestabilitat durant un temps, possibilitat de rebuig del canvi davant una victòria del no, noves incerteses en els mercats, pujada de l’interès del deute espanyol. Per cert, si ja no ens van consultar per anul·lar la pesseta, que crec era més important, ¿què esperem ara?
La gran economia em sembla que s’entén millor portant-la a l’àmbit domèstic. A casa no hauríem d’endeutar-nos més enllà del que podem, hauríem de ser conscients d’on és el límit. Això, o en el supòsit de necessitar gastar més, treballar més per ingressar més.
Per anar acabant, personalment estic a favor de reformar la constitució, però no només per això. La realitat d’una societat dinàmica, de la globalització, de la immigració, del dret d’autodeterminació (això potser ja és demanar massa) o dels nous models socials, laborals, jurídics i econòmics demanden un canvi en profunditat. Aquesta és la reforma que li fa falta a l’arcaica Constitució Espanyola. I aquest cop s’hauria de fer amb temps, diàleg, màxim consens i demanar a la ciutadania, amb un referèndum, la seva aprovació.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.