Fa anys vaig ser operat de “ginecomàstia”. El meu cos patia d’un desenvolupament excessiu i anormal de les glàndules mamàries. La meva aparença pectoral era impròpia d’un home i s’assimilava a les sempre desitjades, pel sexe masculí, tetes femenines, molt petites, però tetes. Hi havia dies en què fins i tot me les tocava per experimentar què sentien elles. Sempre he estat molt de tocar-me.
Tocava pagar i l’eminent doctor Campos m’ho va justificar: és una operació de cirurgia estètica, si fos reparadora entraria per la Seguretat Social.
¿Plàstica o reparadora? Documentació necessària per entendre la diferencia.
Cirurgia reparadora: destinada a dissimular i reparar els efectes destructius d’un accident o trauma, els efectes d’una malformació congènita o d’una reconstrucció tumoral o oncològica.
Cirurgia estètica o cosmètica: es realitza amb la finalitat de modificar aquelles parts del cos que no són satisfactòries.
Resumint, la reparadora és necessària i obligatòria, l’estètica és prescindible i voluntària. La meva era innecessària, no representava cap perill. Era cosmètica, volia disposar d’uns pectorals com els de les fotos de cóssos que desconeixia que eren tocats per un tal “Adobe Photoshop”. Per cert, avui en dia encara no els he pogut modelar com m’agradaria. Ja no hi sóc a temps.
Acollonit de les moltes parts que es poden arreglar mitjançant tècniques de desconeguts noms: “Blefaroplàstia” (reconstrucció de les celles), “Otoplàstia”(orelles),“Liposucció” (fóra grasses), “Mastopexia” (tetes amunt), ”Abdominoplastia” (a veure si surten els sis), augment de bessons, dels glutis... Passar pel taller per semblar un “adonis” o qualsevol de les moltes idealitzades figures femenines d’avui. ¿Hem de ser així o volen que siguem així?
Però també penso en aquella malalta de càncer de mama a qui se li reconstrueix el pit, o en aquell cas, pioner aquí, de reconstrucció facial. Imagino aquells cremats d’alt grau o aquelles persones amb dificultat per respirar. Al final respiren tots amb la nova qualitat de vida.
Aplaudeixo la ciència com a recurs per facilitar-nos la vida, la respecto com a teràpia d’un trauma físic sense conseqüències per la salut. Però em preocupa la cada cop més repetida obsessió per ser més gup@s, menys vells. ¿Tants traumes físics tenim? ¿O és que entrem en una dinàmica obsessiu-compulsiva per veure’ns bé? ¿Cal disposar de les tetes tan grans, els llavis de bulímic grossor o d’uns bessons que només tenen els ciclistes? ¿ Ens hem de retocar de tot arreu per què no ens veiem bé d’enlloc? ¿No som capaços d’acceptar-nos?
Ens farem vells, això és llei de vida. Arrugues, acumulació de grassa, panxeta, tetes caigudes, comissures als llavis... ¿Cal passar tantes vegades per un quiròfan o injectar-te productes, setmana si setmana no, per dissimular la grandesa de fer-te vell?
Avui en dia només hi ha una alternativa a no fer-se vell, i a mi, particularment no m’interessa. Altres opcions només són símptomes de la no acceptació d’un mateix. Em vull fer gran, haig d’acceptar que em faig gran, em faré gran. I a títol personal no actuaré artificialment sobre el meu cos per no sentir-me vell (espero no menjar-me les paraules), altres motius espero esquivar-los. El que heu de fer vosaltres, és decisió vostre.
Salut
Gràcies Jaume...d'una que ha patit una reconstrucció de mama...Norma
ResponElimina