En els darrers 10 anys moltes han estat les pèrdues americanes. El país dels somnis no ha parat de somiar en la derrota de l’onze de setembre, un dia cruel, en què va patir, damunt la seva pròpia pell, moltes de les crueltats que ha anat escampant durant tan de temps per tot arreu. En poca estona va ser víctima de les seves pròpies vileses.
El seu comportament, en països del mon àrab o del continent sud-americà, havia de comportar conseqüències. Les decisions presses, habitualment marcades pels interessos econòmics, polítics i de l’indústria de l’armament, eren un risc constant. El posicionament envers la situació entre Israel i Palestina, era, i és una bomba de rellotgeria. Aquell dia van explotar de la manera més sàdica possible.
Bin Laden, cervell executor del múltiple assassinat, com tants d’altres, era producte d’aquest mode d’actuar. El fill, utilitzat per lluitar en favor d’interessos ianquis i en contra dels russos a l’Afganistan, abandona al pare i acaba per desafiar-lo, provocant morts i ferint-lo allà on més li dol. I és que, a l’absurda aniquilació de sers humans que el xoc contra les Torres Bessones va significar, hem d’afegir-li la pèrdua de lideratge econòmic, polític i social que va arrossegar.
En deu anys el somni americà ha caigut considerablement.
Lideratge social: estocada al cor del sistema social americà, la seguretat en ells mateixos i de la seva vida, posada en qüestió. A partir d’aquell moment vulnerabilitat, inconsistència de la premissa de ser els més forts. La guerra es transformava en les formes i s’havien mostrat incapaços per fer-li front. Els serveis de seguretat havien fallat, l’armament era desconegut i l’enemic no vestia de guerra. Desconcert, inseguretat i feblesa. Pèrdua de l’habitual prepotència demostrada i de la potencia demostrada habitualment. Posada en qüestió de les milionàries inversions en seguretat i armament, por a no saber defensar-se. País poc acostumat al terrorisme, despertar a una nova realitat.
Seguidament desconfiança al diferent, al de fora o de color, al altri. Obsessió per posar cara al pròxim terrorista, els que havien gosat desafiar-los havien rebut formació en el mateix país. Pèrdua de llibertats individuals per assolir la col·lectiva, col·lectivitat que ja no confiava en l’arribada de l’estranger, del turista. Negació del dret a la presumpció d’innocència.
Descobriment de l’existència dels altres. Freqüentment acostumats a mirar-se el melic, a ser el centre únic mundial, han d’acceptar què les seves decisions en llocs llunyans, de retruc, els poden afectar a casa seva.
Transformació en una societat més dèbil i vulnerable, desconfiada, vigilada i amb necessitat de saber de l’altre.
Lideratge polític: la decisió de la guerra com a resposta, en especial la d’Irak, de forma unilateral, enfronten el país amb molts d’altres. La suposició, mai demostrada, de possessió d’armament nuclear per part de Sadam Hussein, els porta a una pèrdua de credibilitat. Troben alguns aliats, Anglaterra i Espanya com a més importants, però es queden molt sols.
Manifestacions arreu, inclús entre els propers, en contra d’una guerra inexplicable. De fons el restabliment de la democràcia en els països atacats. Un atac que a dia d’avui encara esta per demostrar que hagi tingut incidència política en ells més enllà d’un canvi de formes.
Desconfiança dels països àrabs. Creixement de l’animadversió cap a tot allò que fa olor a americà. Sensació d’invasió i arrelament als discursos religiosos dels que se senten més perjudicats.
EEUU ja no sembla capaç de liderar políticament el món.
Lideratge econòmic: és evident que la crisi econòmica, del país més econòmicament potent del món, no és producte només de l’onze de setembre però si esta relacionat amb ell. Segons Ramon Rovira, “potser perquè els polítics estaven massa enfeinats intentant recuperar el pols del país i dissenyant l’estratègia per castigar als culpables, la gestió econòmica va quedar en mans dels taurons de Wall Street, els quals es van adonar ràpidament de l’enorme possibilitat que se’ls oferia. L’expansió irracional del crèdit i la facilitat amb què es concedien sense les garanties necessàries, van provocar un creixement brutal dels preus de l’habitatge, que als EEUU, per exemple es van doblar entre el 2000 i el 2006... setembre del 2008 amb la fallida del banc d’inversions Lehman Brothers, desprès que l’administració de Bush decidís no intervenir per salvar-lo”. El després ja el coneixem.
A tot això, per exemple afegir-hi, els costos ingents de les diferents i eternitzades guerres, el mal provocat al turisme, les hores, no comptabilitzades, de recursos humans parats en els múltiples controls aeroportuaris.
I en aquests desequilibris hem de sumar-hi l’emergència de països com Brasil, la Xina o L’Índia que han amenaçat la supremacia.
Ara queda per veure si a l’acabar aquesta crisi, el país dels somnis torna a fer somiar a la gent. Recupera una societat malmesa, un lideratge polític gestionant noves complicitats i actuant sempre sota el paraigua de l’ONU tot posant la vista en reactivar els mercats tornant a posicionar-se com la gran potencia econòmica que era. Si algú ho pot fer, són ells. Però per tot això primer haurà de sortir de la crisi actual i després passar pàgina de l’onze de setembre.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.