LES TRES MARIES DE LA LLENGUA CATALANA

Granollers a 15 de setembre del 2011

“El Saben aquel que diu”, començaria l’admira’t Eugenio, “sembleu les tres maries, la ca..., la me... i la por....”.

La llengua catalana també té les seves tres maries, la “CMiP” pròpia. L’amenaça a la immersió lingüística res té a veure amb l'aigua que ens entra al ulls per no portar ulleres de submarinista, si no en els tres taurons que, en diferent mesura posen en perill, per acció o omissió, un model que durant més de trenta anys ha estat, és i espero que seguirà essent, alabat, respectat i copiat per molts. Eix de cohesió d’una societat plural en la que un idioma és més dèbil que l’altre, ha assolit cert equilibri. Manca molt, però si entenem d’on venim... I em pregunto, ¿si el benestar social protegeix al més desfavorit per què el sistema lingüístic no ha de fer el mateix?

La Ca...: el sistema judicial. De nou, existència de diferents tribunals, contradicció de resolucions. Tres actors, dos papers enfrontats en l’obra, TC (Tribunal Constitucional), TS (Tribunal Suprem), TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). El TC va avalar el sistema basat en el català com a llengua vehicular. El TS i el TSJC reclamen, basats en els recursos presentats per tres famílies, que la llengua castellana també sigui vehicular. I al mig, jo i tants d’altres que no entenem aquest joc dels disbarats entre representants de la judicatura actualment massa polititzats. Les divergències, ¿responen més a interessos polítics que a la justícia en majúscules? I dubto sobre si la denúncia d’uns pocs pot posar en perill un sistema que avalen uns molts.

La Me...: La política i els polítics. O algú dubte, ¿que la pertinença, com a mínim de dos dels denunciants a un partit polític, visualitza la intromissió d’arguments partidistes en un debat que no hauria d’admetre intromissions i fer-se des de la independència judicial enfront una política cada cop més depenent de certs interessos?.

El senyor Rivera (C’s), orador hàbil però mancat d’arguments en aquest i altres temes, utilitza la llengua com a eix central del seu discurs de marcada recerca de rèdit electoral. Parla clar, no té res a perdre, arriba a qui ha d’arribar. Al seu costat, la senyora Alícia Sánchez (PP), aprofita l’ocasió i reprèn un discurs, ja conegut per repetitiu, atemorida per la por de vots davant l’avançament en el protagonisme del senyor Rivera en aquest tema, ells van ser primers. I, ¿els partits catalans? Redacten conjuntament un manifest que és però no acaba de ser. Immersos en una pre-campanya electoral, que alguns preveuen difícil, juguen les seves cartes moderant o radicalitzant discursos. Molt soroll en les paraules, molt silenci en els fets. Un sol recurs davant qui ja coneixem, deixa un regust a poca cosa. I és que tots caminen per les turbulentes aigües de les eleccions properes. Els més independentistes, ERC, SI i Reagrupament, avui separats, ara més preocupats per una possible unió demà. El PSC, amb baralles successòries, com sempre defensant una cosa aquí i l’altre allà; lluitant pel català a Catalunya, votant en contra de la seva presencia en altres llocs. Mentrestant CIU, amb unes responsabilitats de govern que limiten, mostrant fermesa oral, fermesa traduïda com sempre al final en debilitat d’actes. ICV, immers al mig de tot plegat.

La Por...: els catalans. No hi ha critica bona sense autocrítica. Les concentracions en favor de la immersió lingüística a l’escola i vaig més enllà, del català en la seva presència més global, han estat un fracàs. L’única presencia de professors i alumnes favorables al posicionament hauria significat una major repercussió. Érem pocs, massa pocs per quelcom tan important. ¿On ens varem ficar? Si el que es va veure és el suport a la llengua, perdoneu, ja m’hi he cagat al mig. Defensant així un patrimoni, l’únic segur és la pèrdua patrimonial.

Potser que ens ho fem mirar com a país. Els atacs són constants, diversos i cada cop més agressius. Si esperem que uns quants ens ho solucionin, anem arreglats. És hora de ser-hi tots o de rendir-nos. Manca compromís en l’acció social i accions decidides de la política.

Jo a la pròxima hi tornaré a ser, a qui prengui una decisió valenta l’acompanyaré. Vosaltres ja decidireu.

Salut