És ben cert que parlar a misses dites resulta francament fàcil. Però en la meva defensa haig de dir que la teoria dels “Ajuntaments SA” ja fa un munt d’anys que la porto esgrimint en diverses tertúlies. El comportament de molts organismes locals, durant aquests anys de bonança, ha estat exercir la competència entre ells, de funcionar com societats anònimes en lluita constant contra la “competència”. Ara paguem els excessos provocats per no ser, com a comunitat, menys que la del costat.
És del tot inútil esmentar, en tan poc espai, els deutes dels diferents Ajuntaments de Catalunya. Les quantitats, en molts casos, no deixen inclús de sorprendre. Entitats públiques que no saben com pagaran o que ja no paguen. Empreses de serveis que no cobren o demà potser no cobraran. Funcionaris a qui penja d’un fil la nòmina o un munt d’obra pública parada davant la manca de recursos o per què el constructor ja no pot aguantar més el deute acumulat degut a la manca de pagament... Generalitzo, però és que el problema és molt generalitzat.
Totes han fet el joc. S’han creat infraestructures i despeses que possiblement, ben mancomunades, haurien servit a molts i no significarien serveis només per uns quants, reduint pressupostos de manteniment. I no parlo de salut, serveis socials ni educació.
La capital de comarca ha inaugurat un teatre auditori, en poc temps teatres auditoris per tota la comarca. El poble del costat, què és més petit, disposa de camp de futbol de gespa, el gran, amb poc temps també. Aquell amb 50.000 habitants ha creat uns locals d’assaig per la gent de les arts, els 50 de l’art del poble de 5.000 també ho han aconseguit. Reformes en el centre, per afavorir el passeig dels vianants en una, nous espais sense vehicles en l’altra. Inversió en una piscina municipal més gran i bicis de “spinning” allà, ¿com és que no podem fer “spinning” en la nostra que és tan petita?, bicis noves i obres en la d’aquí...
I en tot això, ¿potser hi ha hagut un interés excessiu per sortir en la foto? Si enlloc d’endur-se un protagonisme individual en la instantània s’haguessin fotografiat tots junts, avui ens costaria menys diners. Per cert, no cal crear nous organismes per treballar plegats, que això ja sabem que significa càrrecs, nòmines i més despesa.
En aquest comportament empresarial dels organismes locals públics, no podem obviar la responsabilitat de la ciutadania, la nostra pròpia, la meva. Entre tots la pressió exercida ha estat molt elevada. No hem acceptat ser menys que els altres. Hem incidit per disposar del mateix, independentment de si l’entorn ho feia viable o no.
Ara hi han menys diners i haurem d’aprendre a no disposar de tot i a compartir-ho amb més gent. Els serveis no podran ser d’uns quants, si no d’uns molts. Haurem d’engrandir el camp d’acció d’alguns privilegis, fins ara anomenats serveis, per no quedar-nos sense. Només així els ajuntaments sobreviuran. “La unió fa la força”, deia algú. Ara ens toca dir “La unió ho farà possible”.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols demano respecte, educació i tolerància.