CARTA A L’AMOR PERDUT.DEDICAT.

Granollers a 10 de setembre del 2011

Dedicat a moltes, en especial a ella.

¿Com viure i conviure amb la teva present absència? Visc la teva pèrdua, desconec els motius d’haver-te perdut, una pèrdua que encara no accepto. Em faig preguntes, no trobo respostes, millor dit, no vull paraules buides d’explicacions de quelcom sense explicació. Em noto indignada, et ser alleugerat, em provoco resignació davant el projecte de llarg recorregut trencat en una de les primeres estacions. Encara restava molt per arribar a destí. Sóc conscient que al néixer comencem a morir, no volia que morissis tant poc temps després de néixer.

Hem lluitat junts, li hem fet front plegats. En constant aplec, hem cercat, de forma extenuant, la seva derrota. A última hora ha estat més fort i ens ha allunyat cruelment: separació inexplicable, injusta i involuntària. Masses “in” per entendre-la. Sense retrets, no estava en les nostres possibilitats cap altre esforç. Ho hem donat tot, no ens podíem obligar a res més. Hem sortit victoriosos en les intencions, hem perdut només al final.

La seva necessitat d’allunyar-nos ens ha apropat intensament. Hem compartit la sorpresa inicial, el dolor del procés, la por a l’adéu, i en el moment que has cregut oportú, la sòrdida crida de  l’adéu. Durant temps ens hem ajudat i acompanyat per a última hora acomiadar-nos sense presses, amb breu lentitud. He estat més teva que mai, t’he reconegut més meu que abans.

Ahir, avui, demà, obro la porta de casa i encara et veig darrera meu, necessito imaginar-te. Gèlid estiu de nits d’insomni reclamant la calor d’una abraçada impossible. Obscuritat, de llum infinita, amb mirades de recerca inútil sota els llençols d’un llit en el que m’hi noto forastera. Hores perdudes de solitària foscor confiant rebre una resposta, un senyal, un indici que et faci present. Celebrem el teu aniversari, et bufo les espelmes, el fum viatja cap on ets. Et busco, et noto, no sóc capaç d’agafar-te tot i l’esforç.

Em manquen les teves complicitats, em sobra la propietat d’unes decisions abans compartides. Parlo amb tu, m’escoltes, però no escolto res en veu alta. Et miro i em mires, no ens veiem com abans. Estiro el braç, obro la mà i leviten en el res, levito tota jo en un espai massa buit.

Obro el calaix. Ets allà, quiet, parat, en l’immòbil imatge d’un moment. Evoco molts moments, recordo records. T’agafo, et fico entre els pits i t’acarono amb la suavitat pròpia d’una mare, intent de protecció. Encara ets aquí i et reclamo que m’abracis, m’acostis els llavis i em facis un sentit petó, un petó impossible de sentir. Et reclamo amor, però l’amor, ara, em reclama viure’t d’una altra manera. Em reconec mancada del teu amistós afecte, de la teva fidelitat, de la teva companyia, de la teva constant presència i sobretot del teu somriure, aquell somriure etern.

I comparteixo amb tu el gran dubte: el teu adéu, ¿és el meu?. No t’ho penses gens, crides, ara si que t’escolto, ENDAVANT, SENSE REMORDIMENTS, VIU!

No esperava una altra resposta, et conec. Ho faré per mi, per elles, però també per tu. Així ho haguessis desitjat, així ho haurem de fer.

No reprimiré el dol, serà el necessari, el que JO necessiti. Ens mereixem temps per anar dient-nos fins aviat. Començaré, quan m’ho permeti, a col·locar el teu record en el seu lloc just per començar una vida diferent, una vida sense tu, una vida per mi viscuda també per elles. No hi seràs, mai deixaràs de ser-hi.

I sóc conscient que, en un moment o l’altre, de forma constant o inconstantment, més aviat o més tard, hauré de gestionar l’enfrontament entre el meu desig i el teu record. ¿Sabré superar la mala consciència? I després, quan alguns em  mirin de forma justiciera amb ulls de poca justícia, et necessitaré més que mai. Estic segura que aixecant la vista al cel et veuré somrient, com sempre, amb un somriure de còmplice aprovació o tal vegada d’irònica reprovació cap a tots els que no fan l’esforç per comprendre, per mostrar empatia amb mi.

Em tornaré a notar abraçada, segura, capaç, estimada i compresa. Tornaré a estar envoltada de tot allò que m’oferies. Retrobaré el teu suport, aquell que sempre m’has donat i que ha fet, fa i farà que tantes vegades et digui:

T’ESTIMO.

Salut