UN NUS AL LLENÇOL

Granollers a 8 de setembre del 2011

Ahir responsabilitat educativa de pare. Reunió inicial del curs amb la professora de la meva filla i els pares i mares dels seus companys de classe. Ja ho havia fet, ho vinc fent cada any, però aquesta era diferent. Mescla de grups, companys nous. N’hi queden sis dels d’abans, està contenta amb els que queden, en troba a faltar alguna; de moment no pateix l’absència de cap del sexe contrari. El pare encara és l’home de la seva vida. ¿Com acceptaré demà què em desplacin?

Explicació organitzativa, organització dels continguts. Necessitarà agenda, és necessari que l’utilitzi millor que jo. Cada dia deures, és el meu deure ajudar-la. Recordatori sobre la importància de la puntualitat, el respecte al material, als companys, a la professora. ¿Encara ens ho han de recordar?

Tot explicat, no m’esperava la sorpresa final. A la pantalla apareix la imatge d’un nadó embolcallat i dormint. De fons una melodia d’aquelles que et posen per fer relaxació o relaxar-te amb un massatge. Estat d’alerta davant la possible presència d’una secta.

Haig de llegir:

En una reunió de famílies la directora reflexiona sobre la importància del suport que els pares han de donar-li als fills. Entenia, que tot i la condició de classe obrera de la majoria, havien de fer un esforç per trobar temps per ells.

D’una revolada es va aixecar un pare, i de forma humil, va relatar la manca de temps forçada en la que estava immers durant la setmana. Al matí marxava abans del despertar del seu fill, a la nit tornava després del primer son. Però era necessari treballar per sustentar la família.

Davant l’angoixa de no gaudir amb el seu fill, intentava redimir-se fent-li un petó a l’arribar a casa o quan marxava a la feina. I per recordar-li la seva presència, feia un nus al llençol. El nen al despertar mirava el llençol i era conscient de què el seu pare era present a pesar de l’absència.

Un senzill nus era el mitjà per transmetre protecció, comprensió, acompanyament, una carícia i sobretot una conversació muda.

Silenci i aplaudiments. A l’arribar a casa, entro a l’habitació de la meva filla. Li faig un petó, a punt estic de fer un nus al llençol.

I penso en la velocitat en què està canviant. El que ahir li va provocar un somriure, demà ja no significarà la mateixa reacció. Recordo imatges massa ràpides de quan era més menuda, de les primeres passes, d’aquelles onomatopeies que després es van convertir en paraules. Li veig la carona dormint en la motxilla que em posava sobre el pit, carona de pau al dormir al cotxe. Oloro els massatges després del bany, carícies plenes de paraules silencioses entre ella i jo. M’angoixava davant els plors del primer dia de classe, vaig plorar el primer dia de separació en la nova escola. Sensació de temor al pujar al cavall, orgull de pare en les competicions de natació. Olors, tactes, sons, imatges; riures, plors, temors, abraçades. Tinc la sensació de que tot ha anat massa ràpid, de la fugacitat de les experiències, de la rapidesa dels petons o la velocitat de les converses. 

Comparo el temps que passo a la feina amb el que li dedico a ella. ¡NO ÉS JUST! Sóc conscient de la dificultat de canviar la situació, situació que no canviarà davant les dificultats actuals. Només una solució: davant la manca de quantitat haig de trobar la qualitat.

Necessito buscar el nus al llençol que quan no hi sóc li digui calladament:

T’ESTIMO.

Salut

Us deixo el vídeo, val la pena dedicar-li uns minuts.