ELS TOP MANTA MURALS

Granollers a 13 de setembre del 2011

En situació de crisi una columna com aquesta no és políticament correcta. Socialment, a ben segur, serà considerada antisocial. Econòmicament es pot veure com una manera d’aniquilar l’únic suport econòmic de molts. El millor, sembla ser, és tancar els ulls i deixar que en surtin perjudicats els que socialment col·laboren pagant, econòmicament depenen d’un treball oficialitzat i políticament es comporten dins la normativa que la política ha marcat.

Està ben demostrat que el que diferencia, en aquest país, la persecució d’algunes il·legalitats, és la seva visibilitat. Si passen desapercebudes no són perseguides, amb poc soroll semblen legals, sense presència física apareixen invisibles. Però són nocives, perjudicials i signifiquen un atemptat econòmic en contra del benestar de tots.

Perseguim els top manta a ras de terra. S’han fet massa visibles i han ocupat els punts neuràlgics de les ciutats. Ells mateixos han fet massa publicitat de la seva il·legalitat. No argumentaré el meu posicionament sobre aquesta realitat, ja el vaig fer.

Cap autoritat ha decidit posar ordre als top manta murals. Sí, aquella multitud d’ofertes que pengen de les parets de les nostres ciutats. Amagades darrera d’un cartell, més o menys artístic, fan apologia fictícia de serveis econòmics. La majoria identificats amb telèfons retallables només estirant d’ells.

Pintors, electricistes, fusters o reparacions varies i variades. Classes de guitarra, baix o bateria. Sessions de ioga, massatges o curacions miraculoses a tots els nivells. Anglès, francès o qualsevol idioma parlat o amb possibilitats de ser parlat. Fins i tot, ofertes per passejar el gos.

Gent amb habilitats per fer-ho o autònoms que s’han donat de baixa. Treballadors que cobren de l’atur o aturats desesperats que ja no saben d’on cobrar. Sous afegits en temps lliure, potser massa temps lliure sense sou. Persones, famílies, realitats amb dificultats que busquen una sortida a la situació.

Sona bonic, però si reflexionem una mica, és lleig, molt lleig. Aquest país actualment està ple de treballadors per compta pròpia amb serioses dificultats per arribar a final de mes, empreses petites que fan mans i mànigues per pagar, escoles i centres amb baixades d’ingressos espectaculars passant-les magres per complir amb les seves obligacions. Hi ha treballadors que continuen en el seu lloc de treball tot i patir dificultats per cobrar la seva nòmina. Un munt de persones exercint oficis de manera legal.

Tots cotitzen els impostos pertinents per continuar amb la seva activitat, paguen el corresponent IVA, les quotes a la seguretat social, els beneficis (ara no n’hi ha) i disposen d’assegurances que cobreixen al client. I després són cars en referència als top manta murals.

Senyors, no els queda cap altre remei. Han de ser menys econòmics, hi han més despeses. I moltes d’aquestes de retruc ens afavoreixen a tots i cadascun de nosaltres. El benestar social també és possible gràcies al que paguem d’impostos. Sense aquesta recaptació, deixem-nos de tonteries, hi ha menys serveis socials possibles. Aparenta insignificança, és més significat del que ens imaginem. 

Així és, que quan estirem un número de telèfon d’un cartell d’aquests, pensem que a curt termini paguem menys, demà potser engrandirem les llistes de l’atur i amb el temps ens costarà molts diners.

I a les autoritats els prego que busquin el protocol possible per aturar aquesta economia submergida. La de gran escala també, però aquesta petita és molt nociva encara que no ho aparenta.

Salut