LECTURA DE COMIAT

Granollers a 17 d'Agost del 2011
Esglèsia de Granollers 17:20

Benvolgut Déu, espero què escoltis aquesta carta amb atenció,

Sóc plenament conscient de ser a casa teva per això, tot i la tristesa, la impotència i la ràbia que ara m’envaeix, seré el més respectuós possible en les meves paraules.

Un, que es considera creient, sap que TU ens donés a cadascú el llibre de la vida. Llibres per obrir i plens de pàgines buides què nosaltres, i els nostres, hem d’anar omplint amb el temps. En elles, a poc a poc, queden reflectides il·lusions, experiències, records, alegries i tristeses. Hi escrivim imatges, destaquem dies, dibuixem moments i posem, sobretot, paraules a les esperances. Un dia qualsevol, inexorablement, també redactem el punt i final.

Ara bé, suposo que ets conscient que el d’en Jordi no era hora de tancar-lo. En ell quedava molt per escriure, molt per viure.

Estic tremendament decebut. Des de fa mesos confiava en la teva omnipotència o si més no en la capacitat que ens has donat als humans per superar els entrebancs. I les dos coses han fallat. Ens ha guanyat i el que és pitjor s’ha atrevit a desafiar i trencar l’ordre lògic que em semblava havíem pactat.

Sense ell, els de dalt s’han quedat buits de paraules per escriure del de baix; els de sota no podran rebre els seus consells per continuar omplint el gairebé estrenat llibre; mentrestant a d’altres, els del costat, ens faltaran paraules per posar en les pàgines següents. No és just!

No seré jo qui repassi avui pàgines escrites pel Jordi en el seu, però en el meu si que hi quedaran per sempre aquells fulls de la nostra vida en comú. Hi llegiré, i llegir transforma paraules en imatges, els somriures, les converses, les mirades, les complicitats i per què no els crits i els desencisos.

De nou gaudirem junts jugant a bàsquet o ballant de forma desenfrenada a qualsevol local nocturn. Tornaré amb ell al Forn de Can Vinardell, a l’apartament de Palamós o al Tenis Bellulla. Viatjarem a qualsevol lloc seguint al Barça, ens reunirem per Sant Esteve o anirem a córrer pel passeig Fluvial. I així...

Darrerament les pàgines s’han omplert d’una lluita abusiva. Això si, sempre ha estat envoltat dels seus, acompanyat fins a l’últim instant. Encerclat de multitud de gent, ha vist la recompensa a tant d’amor i amistat oferta durant anys. S’ha sentit abraçat, a la seva manera ens ha abraçat. Li hem allargat la mà, ell l’ha obert tant com ha pogut. L’hem mirat, ell ha fet l’esforç per veure’ns. L’hem fet riure, desprès somriure, suposem que al final li feia gràcia. I ara, cadascú de nosaltres ens hem de quedar amb una petita senyal de l’últim moment compartit, amb l'últim riure d'aquell riure etern en ell.

Però una cosa si que t’asseguro: quan menys m’ho esperi seré capaç d’arrencar els fulls d’aquests últims mesos: aquest no era el meu Toti.

I t’haig de fer una confessió: avui crec menys en TU que ahir i més que demà. I et prego que m’ajudis a reprendre el camí de la confiança en la teva presencia. És complicadament fàcil: dona força a tots aquells que encara el necessitàvem per ser capaços de conviure amb la seva absència i a ell acompanya’l en el nou camí.

I a Tu Toti,

Avui t’haig de dir un fins tard amic. Un adéu inesperat, injust i incomprensible. La malaltia finalment ens ha guanyat. Avui aixeca victoriosa el seu triomf. Però la seva inconsciència no li deixa veure que patirà la pitjor de les derrotes. Hem entrat en el terreny dels records i aquests són eterns. Aquí, tot i la seva despietada maldat, no podrà. No cauràs en l’oblit, no deixaràs de formar part del que som, no gaudirà de força per esborrar el que has significat en cada un de nosaltres. Amb el temps la seva desfeta final ens deixarà tornar a estar junts. Acabarem guanyant nosaltres, d’una altra forma però l’haurem guanyat. L’última cistella la faràs tu, la passada nosaltres.

I que sàpigues, i és estrany, que avui a la meva pàgina em veig incapaç d’escriure res, tan sols hi quedarà la marca de les llàgrimes caigudes.

Bon viatge.